Font: Karim Adduchi

Nascut a Imzouren (Marroc, 1989), criat i format a Catalunya, Karim Adduchi s’ha convertit en la nova promesa de la moda internacional. Amb només 30 anys, el dissenyador marroquí d’origen i català d’adopció, acaba de presentar la seva nova col·lecció a la setmana de la moda de París. Fill d’un sastre i d’una modista, reivindica els seus origens i els transmet en els seus dissenys. La seva trajectòria està marcada pel seu pas per Martorell: primer, a l’escola d’arts i moda de Ca l’Ollé i, després, al seu pas per l’Institut Pompeu Fabra on les seves mestres el van guiar cap a l’art. La revista Forbes l’ha considerat un dels joves amb més projecció internacional i el seu repte és crear una marca de roba sota el seu segell.

Vostè va néixer al Marroc, viu a Amsterdam des de fa vuit anys, tot i que la vida l’ha feta a Martorell, on hi resideixen els seus pares i els seus germans. És un belluguet?
M’hi considero i ho porto molt endins. Al Marroc hi vaig viure molt poc temps, però és una etapa cabdal per a la meva vida. Tot i que jo era molt petit recordo a la meva mare cosint. El soroll de la màquina de cosir, el tacte de les teles, els fils… tot això ha marcat la meva vida. Quan tenia cinc anys em vaig traslladar a Martorell, amb els meus pares i el meu germà. Ara, viatjo molt sovint al Marroc perquè els meus avis hi viuen. Quan sóc a Imzouren, al pati de la casa on vaig néixer, tinc la sensació que el temps no ha passat, com si veiés el Karim que tenia quatre i cinc anys. La memòria sempre em porta al mateix lloc, al Marroc.

La seva família es va traslladar a Catalunya quan vostè tenia cinc anys. Què recorda d’aquell primer canvi vital de la seva vida?
El primer record és per al meu pare. Al poc temps de néixer ell es va traslladar a Martorell per treballar-hi perquè, amb dos fills, els meus pares necessitaven més ingressos per viure amb garanties. Fins que no vaig tenir cinc anys, que vam marxar del Marroc, no ens hi vam retrobar. El primer record conscient que tinc del meu pare és a l’aeroport del Prat. Sempre dic que el vaig conèixer allà.

Què recorda de la seva infantesa a Catalunya?
Ens vam instal·lar en un pis del cas antic de Martorell. Era molt introvertit, tímid i, sobretot, molt curiós. Recordo que, al principi, no parlava ni català ni castellà i la meva manera de comunicar-me amb la gent era dibuixant. Estudiava a l’escola Els Convents, jugava al carrer amb els amics, però de ben petit els meus pares em van inscriure a l’escola d’arts i moda de Ca l’Ollé. Aquí va començar tot. Recordo que quan era a l’escola sempre desitjava l’hora de marxar cap a Ca l’Ollé. Sempre tenia ganes d’acabar les classes per anar a dibuixar i aprendre amb el mestratge dels professors Lluís Rodríguez i Carme Pardo. Martorell és casa meva, el porto dins al meu cor, però vaig haver de marxar a l’estranger per seguir creixent professionalment.

Vostè ha seguit la tradició familiar de casa seva: el seu pare era sastre i la seva mare, modista. Ells en són responsables que hagi acabat sent dissenyador de moda?
Quan vivia amb a casa amb els pares vaig conviure entre fils i costures. Jo tornava de l’escola i la meva mare sempre estava cosint. El meu pare va ser sastre al Marroc però a Catalunya va haver de dedicar-se a un altra cosa per poder viure. Era una cosa molt familiar, però jo els he tingut molt respecte. Al Marroc, els oficis estan molt ben valorats, hi ha un respecte molt entre les famílies i jo tenia por a decebre l’ofici dels meus pares. La distància amb la meva família, però, m’ha alliberat i al perdre la por m’ha sortit el talent des de molt endins transmeten moltes coses que he viscut a casa des de ben petit. La meva moda està inspirada en la meva infància.

“El meu pare era sastre i la meva mare, modista. Des de petit, el soroll de la màquina de cosir, les tel·les i els fils m’han sigut molt familiars”

A més de la influència a casa, hi ha una etapa decisiva que és el seu pas per l’institut de Martorell. És l’empenta definitiva?
Sí, la influència de les meves mestres al Batxillerat artístic, Mamen Zaera i Luisa García-Muro, van ser determinants en una etapa clau de la meva vida. Mentre la majoria dels meus companys dubtaven a quina carrera escollir, jo ho tenia claríssim que volia estudiar Belles Arts un cop acabés el Batxillerat. Ara bé, fins aquell moment, tot el que havia fet era dibuixar i pintar a Ca l’Ollé, però jo tenia un secret molt interioritzat per a la moda. Recordo que una de les mestres, la Mamen, em va veure tant interessat que em va deixar un video VHS dedicat a la moda. Després de veure el reportatge li vaig dir: jo em vull dedicar a la moda! Aquell anhel va despertar de dins meu. A l’institut vaig descobrir l’art amb un toc més modern del que havia fet fins a l’aleshores a l’escola.

Font: Karim Adduchi

De Martorell a Barcelona. De l’institut a la universitat. Què va suposar aquell salt, del poble a la ciutat?
Als 18 anys em vaig instal·lar al barri Gòtic de Barcelona. Va ser una etapa d’una bogeria absoluta, tot i que a casa va suposar un gran esforç econòmic. L’etapa universitària sempre és de descoberta, de canvi en relació amb el passat i d’enfocar el futur. Va ser una època de molta experimentació, de conèixer moltíssima gent de diferents ciutats de l’Estat espanyol. Per a poder-me pagar el lloguer del pis i el material que utilitzava a la universitat vaig haver de fer de tot. Des de guia de les exposicions al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al MACBA i a la Fundació Miró fins a estilista o becari en una empresa de publicitat. De l’època de guia als museus, el que em tenia fascinat era veure les cares dels visitants i la reacció que tenien quan observaven les obres d’art exposades.

Amb 22 anys, però, torna a marxar i decideix obrir una nova etapa a Amsterdam. Va ser l’atzar que el va assenyalar que el seu destí era a Holanda?
Vaig sentir que Barcelona se m’havia fet petita i que necessitava nous horitzons. Quan em sento estancat, necessito trobar nous espais per créixer. I a Barcelona sentia que m’estava perdent moltes coses que passaven arreu del món, que no tenia facilitar amb l’anglès i que necessitava créixer personalment, també. El meu destí va ser una casualitat. Jo em vaig inscriure a tres escoles d’art de París, Londres i Amsterdam. I va ser a Holanda on m’hi van admetre. L’aterratge a Amsterdam va ser molt bèstia! No parlava un borrall d’anglès i molt menys holandès i al principi aquest aspecte em va limitar moltíssim. Em vaig graduar a la Gerrit Rietveld Academie i també treballava per pagar-me els estudis. Després de més de 7 anys, ara ja hi estic totalment adaptat.

“Als 5 anys, vaig traslladar-me a viure a Martorell. A l’escola d’art de Ca l’Ollé i a l’Institut Pompeu Fabra va ser on va despertar la meva passió per la moda”

Un temps que li va permetre presentar les seves primeres tres col·leccions, rebre el premi Amsterdam Culture Award 2018 per a la seva contribución a la visibilitat de la capital holandesa en l’escenari i internacional i participar a l’Amsterdam Fashion Week. L’etapa a Holanda no pot ser més reconfortant.
Cada cop que em passa una cosa positiva a la vida tendeixo a mirar enrere per adonar-me d’on vinc i cap on vull anar. Per mi va ser un honor rebre aquesta distinció. Amsterdam és una ciutat que em va acollir des del primer dia i que m’inspira cada dia. Que et premiïn quan et trobes en una fase tan primerenca de la meva carrera professional va suposar un impuls molt gran de cara a la projecció al món. I participar en la primera fira de moda de referència va ser una gran alegria.

Vostè no es reivindica com a artista polític però sí que intenta posar èmfasi d’aspectes socials en la seva obra. És el cas de la col·lecció She Has 99 Names, que destaca el paper de la dona en la societat magrebí.
Aquesta col·lecció és una oda a les dones berberes, un homenatge a la meva mare, a les meves tietes que han treballat sempre amb un somriure als llavis. Jo vaig créixer entre dones perquè el meu referent masculí, el meu pare, era treballant a Catalunya. Vaig voler fer una declaració mostrant una dona única, que té diferents fases i moments vitals, però sempre troba la seva força com a dona. És un missatge positiu d’una comunitat -la marroquina- solidària i integradora. Vull mostrar l’altra cara del Marroc i trencar tòpics perquè el món ens veig tal com realmente som. La meva manera de contribuir a la cultura del Marroc sense prejudicis és a través de la meva obra.

Els seus dissenys han cridat l’atenció de les principals revistes de moda: Vogue, ID i Glamcult. En les seves primeres col·leccions posa de relleu les seves arrels marroquines.
Els teixits, les siluetes, l’ambient marroquí sempre estan presents, però sempre combinats amb la visió que va més enllà de mi mateix: la combinació de la transformació de la tradició en contemporània, així és com em inspira el Marroc. El meu disseny és genuï i personal. És una moda que t’empeny cap enfora i et dona la benvinguda. Sóc transparent amb un missatge clar i positiu i és la intenció que tinc sempre. Ara bé, el segell Adduchi no és únicament meu sinó treballo amb dos sastres sirians, un treballador de fusta d’Alep i un brodador eritreu. El resultat d’aquesta col·lecció és una barreja de gèneres, teles berberes, brodats russos i motius sirians, en talls molt moderns, que il·lustren la complementarietat de les cultures i la màgia de la comunió.

Font: Karim Adduchi

D’Amsterdam a la Paris Fashion Week. Fa unes setmanes va presentar a la capital francesa la col·lecció Maktub, una paraula àrab que significa “allò que està escrit”. El seu destí està escrit?
La col·lecció és una combinació d’alta costura i de prêt-à-porter femenina que, d’aquí sis mesos, es podrà comprar a les botigues. Ser a París va ser un altre somni fet realitat. Per a qualsevol artista, París és l’escenari ideal perquè París és moda i ho és tot. Aquesta ciutat m’ha atrapat i m’agradaria instal·lar-m’hi tard o d’hora.

“Transmeto un missatge positiu de la comunitat marroquina, solidària i integradora. Vull mostrar l’altra cara del Marroc i trencar tòpics que no ens ajuden a que el món ens vegi com realment som”

El més bèstia que li ha passat fins ara ha estat aparèixer a la llista Forbes entre les 30 personalitats menors de 30 anys més influents del món?
Va ser completament inesperat i em va deixar glaçat! Vist en perspectiva, puc dir que és una mostra més que si lluites pots aconseguir el que et proposis. Jo vaig néixer en un poble molt petit del Marroc i ara formo part de la llista Forbes. Ha estat un honor per a mi destacar el poder que la moda ha de crear comunitats i nous espais. És genial utilitzar la moda per crear nous ponts i una oportunitat per seguir complint més somnis. Ara bé, també fa que el llistó de l’exigència sigui una mica més alt.

Quin és el somni o propòsit a curt termini de Karim Adduchi?
En primer lloc, seguir divertir-me, marcar la diferència i inspirar a d’altres artistes joves. Vull mostrar-los que tot és possible sempre que tens una actitud positiva davant la vida. Com a creador, vull seguir sent el més transparent possible, mostrar-me com sóc interiorment, ser fidel a mi mateix i honorar els meus origens i la meva cultura. No em vull convertir en un empresari perquè necessito constantment contactar amb les tel·les i amb la gent que treballa al meu costat. Sóc ambiciós però hem d’anar pas a pas i assaborir cada moment.

Podem esperar les botigues de Karim Adduchi a curt termini?
El pla és obrir botigues en el futur per seguir posant èmfasi al sentit més social de la moda. Encara no sabem on desenvoluparem aquest projecte. L’estudi és a Amsterdam, però potser em trasllado en una altra ciutat d’Europa. Encara no hem marcat les idees, almenys la visió és global. Vull seguir col·laborant amb museus i fundacions… tinc moltes idees al cap però el més important és ser feliç amb el que fas.