La trompetista i cantant de jazz Alba Careta [Foto: Sílvia Poch]
La trompetista i cantant de jazz Alba Careta (Avinyó, Bages, 1997) és una de les joves emergents del panorama musical català, especialment a l’estranger. Va iniciar-se a l’Escola Municipal de Música d’Artés, per fer el pas al Conservatori Municipal de Música de Manresa i a l’Escola Superior de Música de Barcelona. Més tard, va formar-se al Conservatori Reial de la Haia a Holanda, i va acabar la seva etapa acadèmica fent un màster en Trompeta jazz al Conservatori d’Amsterdam. Participa en formacions diverses i d’estils molt diferents, tot i que la seva cara visible és amb Alba Careta Group, amb qui ha enregistrat dos discs: Orígens (2018) i Alades (2020). Els dies 13 i 14 de gener actuarà a Amsterdam i Rotterdam, respectivament. A Exterior.cat, Careta avança el llançament del seu tercer disc (Teià) previst per aquest 2023.
Tens algun vincle familiar amb la música?
Sí, la música a casa sempre ha estat molt present. La meva mare ha exercit de professora de música de Primària i el meu germà sempre ha tocat la guitarra. Des de petita m’he nodrit de tota aquesta música, ho ha integrat de manera natural.
Què et sedueix de la trompeta?
No sé per què vaig decantar-me per aquest instrument, potser va ser una revelació. Recordo quan vam fer la roda d’instruments a l’escola de música, el professor de trompeta ens va engrescar a descobrir-la. M’hi vaig apuntar i va ser una bona tria. A casa se’ls va fer estrany.
Per què?
Aleshores jo era molt tímida i la trompeta és un instrument que no passa desapercebut. Amb el temps vaig descobrir que el meu avi era la corneta del poble, passant pels carrers informant de les novetats als veïns, com es feia temps enrere. Sense haver conegut l’avi, és l’herència que m’ha regalat.
Històricament la trompeta sempre s’havia associat als músics homes. Els casos d’Andrea Motis o Alba Careta contribueixen a normalitzar el lligam de la trompeta i les dones?
[Somriu] És una pregunta que em fan sempre. La trompeta no és un instrument d’homes, els instruments no tenen gènere. Fer aquesta distinció per gènere em sembla absurd. En tot cas, és una herència més d’una societat patriarcal. I sí, tan de bo contribuïm a normalitzar-ho.
El teu entorn és el d’un petit municipi del Bages. Per què decideixes estudiar a l’estranger?
Sempre havia conviscut en un ambient molt familiar, entre Avinyó, Artés i Manresa. Un cop vaig anar a estudiar música a Barcelona, vaig voler fer un Erasmus a la Haia per endinsar-me en el jazz. I allà vaig al·lucinar. De cop i volta, vaig descobrir un entorn apassionat pel jazz, un país on destina recursos econòmics per la cultura, res a veure amb el que havia viscut fins aleshores.
“El meu avi era la corneta del poble. Sense haver conegut l’avi, és l’herència que m’ha regalat”
I amb aquest escenari, a 19 anys, t’hi quedes per formar-te com a músic.
Així és. Em vaig sentir molt còmode des del primer dia, com a casa. Els Països Baixos és un punt de trobada per a molts músics d’arreu del món. Conèixer gent d’altres cultures, però tots amb el jazz com a fil conductor va ser molt enriquidor. Era un espai idoni per dedicar-me exclusivament a la música, a tenir temps per créixer.
Com van ser els anys de formació musical entre la Haia i Amsterdam?
La meva vida passava per casa, el conservatori i l’escenari, exclusivament. Estudiava moltíssimes hores, investigava, descobria i tocava. No feia res més ni necessitava res més. A vegades trobo a faltar aquella època d’estudiant quan tenia més temps. Ara només produïm a tota hora, i és bo aturar-se, perquè després quan t’hi poses pots compondre millor. Però som víctimes de la mateixa societat.
El primer disc Orígens el cuines íntegrament a l’estranger.
Sí, totes les composicions del primer disc són fetes als Països Baixos, i els músics que m’hi acompanyen, també. És el colofó dels meus estudis a l’estranger. Aquest projecte el vaig anar fent a batzegades, mai havia publicat un disc.
Un disc premiat per Enderrock (2018) per votació popular com a millor àlbum de jazz.
[Somriu] Sí, va ser tota una sorpresa, una cosa inesperada i molt agradable.
Foto: Sílvia Poch
Per què decideixes tornar a Catalunya?
Un cop acabada la meva formació acadèmica, vaig haver de decidir en quin lloc m’establia per a continuar creixent amb la meva banda. Durant un temps vaig viure a cavall entre Catalunya i els Països Baixos, però no acabava d’arrelar enlloc. Canviar de ciutat també volia dir canviar de músics. Així que vaig veure que l’estabilitat la tindria a casa.
I l’has trobada?
Sí, em sento molt feliç i té sentit ser aquí, a prop de la meva gent, en un entorn més petit i allunyada de la ciutat. Em sento tranquil·la, fent allò que més m’agrada. He consolidat el projecte d’Alba Careta Grup, que era una prioritat, i estic treballant en altres projectes que complementen la meva feina com a música.
“La trompeta no és un instrument d’homes, els instruments no tenen gènere”
A casa has elaborat el teu segon disc Alades, amb Alba Careta Grup, publicat per Microscopi en el darrer trimestre de 2020.
Sí, és un treball de tot el que havia compost durant el màster que vaig fer a Amsterdam. Aquest segon disc m’ha servit per donar-me a conèixer molt més, molta més visibilitat en fires especialitzades i en una munió de concerts. Aquests dos darrers anys han estat extraordinaris, hem viatjat molt i em sento molt a gust amb l’equip de músics que m’acompanyen, a qui aprecio moltíssim.
Què n’esperes d’aquest nou any?
Que sigui magnífic, també. Té una gran novetat: el 2 de febrer sortirà el meu tercer disc, que portarà el nom de ‘Teia’. Aquest tercer disc, diferent dels dos anteriors, escenifica el moment vital en el qual em trobo, que m’he hagut de fer gran, i sovint no em ve de gust. Expresso contradiccions, però l’he assaborit bé, amb temps per a fer-lo.
Aquesta setmana tornes als Països Baixos per actuar-hi.
En tinc moltes ganes perquè fa més d’un any de l’última vegada que hi vaig ser amb els amics que encara hi viuen, i serà especial retrobar-nos. Aquest doble concert té com a al·licient que actuaré en els grans escenaris del jazz, aquells locals que quan hi vivia anava a veure els concerts dels músics estrangers. Em fa moltíssima il·lusió, serà bonic.
