El segon entrenador dels Blue Coats Delaware, que va ser subcampió de l’NBA G League [Foto: cedida]

Àlex Terés (Barcelona, 1975) viu el bàsquet pels quatre costats. Tot i que va passar la seva infantesa a L’Eixample barceloní, la seva passió pel bàsquet s’associa sempre a Gràcia. Des d’aleshores va dirigir La Salle Gràcia, SESE Bàsquet, Bàsquet Santfeliuenc i FC Barcelona i va ser seleccionador de categories base del bàsquet català. Fa dos anys va desembarcar als Estats Units, a la franquícia dels Philadelphia 76ers. Així ha estat el segon entrenador dels Blue Coats Delaware, que va ser subcampió de l’NBA G League, la lliga desenvolupament de l’NBA. A Exterior.cat, Terés passa balanç de la seva trajectòria en el bàsquet mentre espera decidir el seu futur ben aviat.

Quan apareix aquesta passió pel bàsquet?
Jo jugava a bàsquet al Pàlcam, en aquell moment només hi jugàvem els alumnes de l’escola. A partir de la categoria cadet, ens vam fer entrenadors. D’allà vaig incorporar-me a La Salle Gràcia i és on ho vaig aprendre absolutament tot. Així vaig començar a entrenar i jugar al mateix temps fins que a 23 anys vaig decidir que ja no jugaria més i em dedicaria a entrenar.

Com s’encamina la teva tasca d’entrenador?
Ho havia discutit molts cops amb la meva família, la meva mare em deia que si m’agradava tant, que m’hi dediqués, però jo li deia que aquell món no funcionava així. Jo tinc molts dubtes de la meritocràcia en aquest món. Hi ha molta gent que hi dedica moltes hores i que no té el reconeixement que mereixeria, i a l’inrevés també.

Fins que acabes dedicant-hi professionalment.
Mai he volgut ser entrenador professional, perquè sempre m’ho he pres com un hobby. Fins i tot ara, que m’estan pagant diners per fer-ho i que és la meva feina. No sé què faré l’any que ve, si deixarà de ser la meva feina. És una cosa tan incerta que, sempre que no siguis top, requereix molts sacrificis familiars i personals que en el seu moment no hagués fet. Una cosa ha portat a l’altra, però potser demà no hi soc, aquí.

Després d’una trajectòria lligada a equips EBA, a l’entorn del Barça i a la Federació Catalana de Bàsquetbol, se t’obre la porta dels Estats Units.
Havia fet de tot! Amb els amics sempre discutíem sobre quina era la millor manera d’entrenar. Així, fa dos anys, em va arribar una proposta de feina de Philadelphia 76ers, on hi havia el català Sergi Oliva, i m’hi presento. Contacten amb mi per dir-me que no dono el perfil en aquesta oferta de feina.

“Mai he volgut ser entrenador professional, perquè sempre m’ho he pres com un hobby. Fins i tot ara, que m’estan pagant diners per fer-ho i que és la meva feina”

I què va canviar per acabar-hi fitxant?
Comencem a parlar de bàsquet i coincideix que aquestes discussions amb els amics, és una de les dèries a la franquícia. A partir d’aquí comencem a parlar, em demanen que faci un projecte i obren una plaça d’assessor metodològic, on es presenta molta gent. Fan un cribratge i en soc el seleccionat. En cap moment sabia que seria una feina, jo només els acompanyava.

T’hi tires de cap i acceptes la proposta.
Tinc una filla, una vida, uns amics a Barcelona… Més enllà d’aquests lligams, vaig creure que un canvi seria bo per a mi. Així, la decisió de marxar als Estats Units la vaig prendre mogut per la curiositat i amb el desig de posar la cirereta la meva passió pel bàsquet. Sempre he sigut molt seguidor de l’NBA.

Quin rol agafes als Sixers quan hi aterres?
La idea inicial s’ha acabat concretat a mitges. Jo venia per ajudar a organitzar i optimitzar els entrenaments que fan als Estats Units. Venir aquí implicava poder conèixer l’entorn, de manera que la proposta original era fer-ho a la GLeague, els Blue Coats Delaware. Ells em van dir que ho faria amb l’equip de desenvolupament i, alhora, coneixeria com funcionava tot plegat. El primer any vaig combinar dues tasques: acompanyar els joves que són a cavall del primer equip i el de GLeague i decidir quina formació era la que més necessitava cadascú.

Forjat del model de bàsquet europeu, trobes moltes diferències amb el nord-americà?
Moltíssimes. Diferències en el joc, però les importants són què significa el joc, com l’entenen jugadors i entrenadors. Els jugadors s’aproximen al bàsquet de forma diferent. Als Estats Units no és tan important perdre partits, no té tanta repercussió i no genera un entorn tan reflexiu com l’europeu. A més, l’exuberància física fa que moltes vegades s’arribin a solucions que no tinguin tanta complexitat tàctica. En canvi, d’on venim nosaltres, a Europa, estem més limitats físicament i necessitem més talent per arribar a solucions més riques. A mesura que els nivells físics es van igualant, el bàsquet europeu ha apujat molt el seu nivell.

L’oportunitat de viure del bàsquet als Estats Units es veu eclipsada per una pandèmia. Què va canviar fa un any?
La temporada passada ens va obligar a deixar la lliga a la jornada 43, la feina estava ben feta, però no vam arribar a jugar els play-offs. Ens vam perdre tot el procés del draft de l’NBA, la lliga d’estiu, que són lligues molt significatives. En l’àmbit personal, he tingut la sort de ser a cavall entre els Estats Units i Barcelona, i el meu visat m’ha permès anar i tornar.

Àlex Terés, al fons, en un partit dels Blue Coats Delaware a la bombolla d’Orlando [Foto: cedida]


La competició es va reprendre mesos més tard en format bombolla, com a l’NBA.
Així és. Primer ho va fer l’NBA, amb una bombolla molt limitada a Orlando on jo no vaig ser-hi. Inicialment la GLeague no s’havia de jugar, per evitar un risc menys. Però van decidir tirar-la endavant perquè aquest any era el primer que l’NBA havia creat una franquícia específica, que no depèn de cap club, sinó de l’organització. L’han forçada una mica, la lliga, i per això van fer la bombolla, que va durar uns dos mesos.

Una bombolla on us va permetre arribar a la final de la GLeague. Què ha suposat per a la franquícia aquest sostcampionat?
Ha estat una vivència molt maca, poder fer tots els passos amb els jugadors, que alguns no havien arribat mai a un playoff… ha estat una experiència enriquidora en l’àmbit professional i personal.

Heu superat les expectatives amb escreix, aquesta temporada.
Indiscutiblement. Aquest és el desè any de la franquícia i mai s’havia entrat a playoffs. Aquest any hi hem entrat, com a número quatre, com a cap de sèrie, eliminant el favorit a semifinals i jugant la final. Tot i perdre-la, hem complert amb escreix.

“Poder gaudir d’aquesta experiència als Estats Units amb un rol destacat dins l’equip, em fa sentir un privilegiat absolut”

Com ha estat la relació amb el tècnic Connor Johnson?
Tenim una relació molt bona, i és una de les coses que em fan estar més content. Des de l’any passat ha tingut molt interès en com fèiem les coses a Catalunya, m’ha deixat participar molt en el disseny dels entrenaments. Fins i tot, jo que m’he encarregat de treballar més la part defensiva de l’equip, m’ha donat el rol i el protagonisme que sempre desitja un segon entrenador. Estic molt satisfet d’això i del tracte amb els jugadors.

Quina percepció tenen aquests joves nord-americans del bàsquet europeu?
Alguns d’ells tenen companys d’universitat que han jugat a Europa i són les poques referències que tenen més enllà dels Estats Units. Així i tot mostren interès per saber més del bàsquet europeu. Volen saber com som, com ho fem, com entrenem, volen aprendre coses que aquí no ho fan…

Com està sent la teva american life?
Molt bonica, em sento un privilegiat absolut. Poder gaudir d’aquesta experiència on hi pots posar cullerada, influir i millorar el dia a dia dels jugadors, ser-hi molt present i amb un rol destacat dins l’equip, ha estat un privilegi. Crec que el bàsquet m’està retornant allò que jo li vaig donar durant tants anys.

I a partir d’ara, què?
No en tinc ni idea. Jo acabo contracte, no tinc ofertes i no sé què passarà. Està sent gran una aventura, per estar bé fora de casa ja estic bé aquí. Visc com un rei, no em falta de res, i penso en bàsquet les 24 hores del dia, que això era un somni. Però té la contrapartida que estic lluny de la meva filla, i no em plantejo que ella vingui aquí, ho té tot a Catalunya, no seria just per a ella. La meva filla és la meva prioritat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram