Beate Winkler és activista de drets humans i artista alemanya [Foto: Aleksandra Pawloff]
Beate Winkler és activista de drets humans i artista alemanya. Afincada a Viena, va participar en la taula rodona ‘L’art com a instrument de diàleg en temps de canvi’, organitzada per DIPLOCAT juntament amb la Delegació del Govern a Europa Central, el Goethe Institut Barcelona i el PEN Club. Winkler, nascuda a la República Democràtica d’Alemanya, participa actualment en diversos projectes artístics internacionals a Viena, Berlín, Varsòvia, Istanbul i Catalunya. Anteriorment, va ser directora de l’Agència de Drets Fonamentals de la UE fins al juliol de 2007 i durant nou anys va ser directora de l’Observatori Europeu del Racisme i la Xenofòbia, òrgans independents de la Unió Europea. També ha estat assessora principal del Comissionat per a Afers Estrangers del govern federal alemany. A Exterior.cat, Winkler reivindica més presència femenina en els llocs de decisió.
Es considera més artista que política?
Som en una societat on hi ha el costum d’etiquetar les persones i les coses. Si ets artista, no pots ser política. A mi això em limita. Estic pensant més en cap on vaig que què soc. Crec que tots som més creatius quan pensem cap on anem. Treballo pels drets humans, per això em considero artista i política, a la vegada.
Quin record en guarda de la seva infantesa a Dresden, en l’antiga RDA?
El record que tinc de Dresden és la llibertat. Jugava en un jardí preciós, i en un riu molt bonic. Aquesta realitat entrava en xoc quan travessava el riu. I el xoc era veure una altra ciutat, gairebé no quedava ciutat a l’altra part.
Aquesta experiència l’ha influït tota la seva vida?
Sí, evidentment. Els traumes que m’han pogut aparèixer al llarg de la meva vida hi poden tenir a veure. Però, la infantesa és una etapa de la vida que ens marca per sempre. I viure en aquest entorn, m’ha influït.
Com era l’Alemanya quan va treballar com a consultora en l’àmbit del racisme?
A començaments dels vuitanta, vaig formar part del govern com a consultora, cosa que era tota una assegurança venint d’on veníem. Durant els anys seixanta i setanta, vaig participar del moviment d’estudiants on reivindicàvem la unificació d’Alemanya, aleshores encara estava dividida. La innovació va propiciar el diàleg, sobretot des de la part est del país. Aquella mirada més oberta va provocar, a finals dels vuitanta, l’anhelada unificació i la fi del conflicte.
Ha estat la primera dona que lidera una agència de la Unió Europea, l’actual Agència dels Drets Fonamentals de la UE. Quin és el paper que hi juga l’entitat?
La tasca principal és recopilar informació sobre els drets humans en el marc de la Unió Europea. La feina que s’està fent és mostra perquè queda reflectit que aquests drets humans es compleixen a la Unió. Mantenim aïllats el racisme, la xenofòbia i la discriminació.
Com a experta en drets humans, com veu la situació social i política que viu Catalunya?
És una situació complexa. Hi ha catalans que es troben lluitant per la llibertat i la independència, i altres, no. La relació entre Catalunya i Espanya ve de molt lluny, hi ha una càrrega històrica molt forta. La posició de Catalunya és el diàleg, però calen dades més precises en la discussió política.
“La manca de participació de les dones és un problema per a la societat actual”
Fa un parell de mesos va reunir-se presencialment amb la consellera Alsina. Van parlar de la situació actual a Catalunya?
Sí, per descomptat. Però també de la gestió del govern, i de la tasca de la consellera al capdavant del departament d’Acció Exterior. Alsina està liderant moltes oportunitats per a Catalunya des d’Europa, que són molt superiors a diverses nacions de la Unió Europea. I també vam parlar de la desigualtat de les dones.
Som lluny de la igualtat?
Queda molt camí per fer, encara. Amb la consellera Alsina vam coincidir en el fet que la majoria de trobades i reunions d’altres esferes polítiques hi ha una manca de presència femenina. Només hi ha veus masculines en les reunions i sembla que les dones no hi formin part. La manca de participació de les dones és un problema per a la societat actual. Creiem que és el moment de canviar aquesta realitat i convèncer a les dones que participin activament.
Què és l’art per a vostè?
L’art per a mi significa menjar per la via, per l’ànima i per les idees. Al mateix temps, l’art és innovació, transformació del món, des del canvi climàtic fins a una pandèmia. Si canvies aspectes profunds de la teva vida, estàs canviant la teva identitat. Aleshores és quan l’art actua i t’ajuda a obtenir una altra mirada, i et dona creativitat i innovació en el teu pensament.
És a Barcelona presentant el seu darrer projecte: L’art com a instrument de diàleg en temps de canvi. Quin missatge té el projecte?
En aquest projecte l’art és un espai per a noves oportunitats, fomentant la transformació personal i l’èxit. També donem claus com la democràcia pot aturar el populisme. Poso diversos casos de conflictes socials que a través del diàleg volen un canvi: des de la reivindicació del jovent a Berlín que ha posat sobre la taula la necessitat que les discoteques siguin públiques o les organitzacions del món de l’art i els museus, que han de tenir molta més protecció per part de l’ONU. En definitiva, el projecte no només obre les portes a un debat de les coses, si no convida a canviar-les.
En els seus projectes, l’art i el diàleg social treballen conjuntament. Per què?
La gent necessita pensar i visionar com podem viure junts en pau. Per això és un projecte que té com a intenció crear confiança entre la societat civil i la política. Cal que la societat no tingui por i que confiï en ella mateixa. Creiem que és, bàsicament, una oportunitat per la gent jove, que és el present i el futur d’aquesta societat. I qui té les eines de regenerar el món.
