Font: Lola Surribas

Fa poc més de sis mesos Alfred Bosch va ser nomenat nou conseller responsable, entre d’altres àmbits, de la carpeta d’Afers Exteriors del Govern, en substitució d’Ernest Maragall qui serà un dels alcaldables a les properes eleccions municipals a la capital del país. Amb ell hem analitzat el present i futur de l’estratègia internacional de la Generalitat de Catalunya. És el protagonista del primer número de la revista Exterior.

La representació institucional de la Generalitat a nivell internacional és una de les prioritats marcades pel Govern. En quin escenari es mou el seu Departament a partir de les set delegacions que ja són actives?
Hem tancat una fase de restitució, de reestabliment de les delegacions que van ser castigades, suspeses, pel 155. Som en una segona fase que és de consolidació, bàsicament a Europa, fins i tot amb noves delegacions, i quan sigui possible obrirem una tercera fase que és la d’expansió arreu del món, de manera que es pugui assegurar la presència del Govern als cinc continents. Que Catalunya compleixi amb una obligació que, va més enllà d’un dret o d’un desig, que és estar ben connectada amb el món i que el món estigui ben connectat amb Catalunya. Nosaltres hem de ser coneguts i reconeguts arreu del món com a país, per tant, la nostra obligació en aquest societat global en la que vivim és estar presents a tot arreu. Més enllà d’Europa, on la presència s’està consolidant, hem de ser a la Xina. És impensable que Catalunya no estigui representada a la Xina, el primer país del món pel que fa a població, segona economia que algun dia, segurament, en serà la primera.

La pròrroga pressupostària com pot afectar aquests plans d’expansió de la xarxa de delegacions a l’exterior?
Ens afectarà a tots, però ja trobarem els recursos. Nosaltres vivim en l’austeritat permanent. Aquest és, de llarg, el departament més petit de la Generalitat. Tenim un pressupost de poc més de seixanta milions d’euros, dels quals Cooperació al Desenvolupament s’endú la part del lleó. A Cooperació hi destinarem, si tot va bé, més de quaranta milions d’euros, mentre que tot el que contempla el desplegament de les delegacions a l’exterior és una part mínima del pressupost, no de la Generalitat sinó d’aquest mateix Departament. Per tant, les coses les fem amb determinació i amb fermesa. Les fem perquè ens ho creiem i ho hem de fer, però en quant a despesa és una part molt menor. Tot el sistema d’Acció Exterior del Govern no arriba en despesa a l’u per cent de la despesa del govern espanyol en aquesta matèria. Mentre nosaltres som el 16% de la població estatal, el 20% del PIB, en importacions i exportacions ens situem al 25%. Amb una despesa molt mesurada i molt austera, Déu n’hi do la feina que estem fent.

Més enllà del mapa de desplegament i del seu calendari, hi ha una estratègia governamental que ens agradaria conèixer més detalls. I un d’ells és la coordinació interna de la Generalitat a l’exterior, en tant que diversos organismes que pertanyen a diferents Departaments en tenen oficines fora del país: l’Agència Catalana de Turisme, ACCIÓ, l’Institut Ramon Llull, on també hi participa el Govern Balear i l’Ajuntament de Barcelona…
La política exterior del Govern de Catalunya la fixa el Departament d’Acció Exterior. Catalunya, com qualsevol país actiu, que té una producció destacada des de l’àmbit empresarial i cultural o que té un sector turístic molt actiu… és lògic que la internacionalització es produeixi a través de diferents canals. Per això, tots els departaments implicats hi han de participar, però qui acaba liderant-ho és aquest departament. Disposem d’una comissió amb tots els departaments que fan acció a l’estranger, que són gairebé tots, i a partir d’aquesta comissió interdepartamental ho anem coordinant tot. A més, per llei, qui coordina la representació de la Generalitat a l’exterior és el delegat. Perquè el delegat no és un delegat del conseller d’Acció Exterior, sinó que és un delegat del Govern. Per tant, els delegats que tenim, tot i que des d’aquest Departament es fa el procés de selecció i es determina per concurs, per meritocràcia, el delegat és qui determina totes les vessants de l’acció del Govern en totes les vessants, sigui a Escandinàvia o a Amèrica del Nord. Per això, el més idoni és que totes les oficines d’Acció Exterior estiguessin sota un mateix paraigua, que és el de la delegació exterior del Govern de Catalunya. Això passa a Londres, però també a París… i la veritat és que, d’aquesta manera, l’impacte és molt més gran, es generen estalvis i sinergies. I és positiu que sigui així.

Europa ha de saber que nosaltres som els millors aliats de l’Europa democràtica, de progrés i de pau, perquè som els que estem patint més vulneracions de drets fonamentals i discriminacions continuades

A banda de la representació internacional de la Generalitat, quins objectius es marca el Govern respecte les comunitats catalanes a l’exterior i els seus integrants?
Tots els governs han de tenir una política exterior, que passa per maximitzar tot tipus de relació, ja sigui acadèmica o cultural, amb les comunitats connectades amb Catalunya o amb origen al nostre país. Disposem d’una unitat especial que s’encarrega de la relació amb els casals catalans que, de forma organitzada i des de la societat civil, aspiren a representar totes aquelles persones d’origen català o ciutadans catalans que volen tenir una relació continuada amb el nostre país, i això s’ha fet amb tots els casals catalans reconeguts (més d’un centenar) als quals mirem d’ajudar de totes les maneres possibles, tant amb recursos, que són molt limitats -i ho saben- perquè no arribem a tot arreu. Ara bé, fem l’esforç de renovar, fins i tot en les èpoques més difícils, els ajuts cap aquests casals. I també mantenint-hi una relació estreta, a nivell d’informació, de comunicacions, per a que ells també puguin fer una feina -com a ciutadans lliures- de difusió de la realitat de Catalunya. I després, per descomptat, cada cop que fem una visita oficial a qualsevol capital del món, si hi ha un casal català, sempre els inclouem en la programació d’actes previstos i, al mateix temps, ens reunim amb els seus representants. Des del departament, els casals a l’exterior són un puntal. Una de les coses que més ens reclamen és el de poder exercir els seus drets com a votants, aquells que són ciutadans de Catalunya. Ja fa un temps que estem impulsant la Llei del vot exterior, a través de mecanismes adequats… Per que tots sabem que el vot rogat és un dels mecanismes que més dificulten aquest dret a vot. Hi ha moltes protestes perquè és molt complicat exercir el vot, i és molt complicat comprovar si aquest vot ha estat efectiu. I nosaltres ho volem resoldre en aquesta legislatura, com a mínim pel que fa a les convocatòries del Govern.

I amb les universitats que arreu del món tenen estudis de llengua i cultura catalanes, que en són més de 140?
És sobretot amb les delegacions que s’estableixen programes de cooperació amb les universitats. Hi ha diversos convenis que continuarem en la línia d’afavorir que l’intercanvi acadèmic sigui molt més intens, de manera que hi hagi estudiants d’aquí que puguin anar al país d’acollida, i que estudiants d’aquell país puguin fer-ho a Catalunya, que cada cop n’hi hagi més, i ja n’hi ha molts. Per a molts joves, estudiar a Barcelona, és una opció prioritària. És un àmbit que volem aprofundir-ne. Per exemple, a Estats Units hi ha acords a Massachusetts o a Califòrnia per maximitzar aquesta relació.

Heu destacat que la part important del pressupost del Departament es destina a cooperació internacional. Quines són les pautes d’actuació en aquest àmbit, més enllà de l’objectiu que vàreu anunciar al Parlament de poder destinar-hi 0,7% de pressupost global de la Generalitat?
La primera reflexió a subratllar és que la societat catalana és solidària, tremendament solidària a nivell internacional i ho ha estat en moltes ocasions, des de l’ajut a Eritrea o Etiòpia, a Bòsnia, amb la creació del “Districte 11”, fins a manifestacions per la pau i campanyes com ara Volem acollir o Welcome refugies… Històricament i ve de molt lluny, la societat catalana s’ha mostrat obertament generosa i amb una concepció solidària i pacífica del que ha de ser el món. El Govern de Catalunya té l’obligació de representar aquesta societat. I a més, ens ho creiem, forma part de les nostres conviccions i, per tant, hem d’aplicar-ho. L’indicador del 0,7%, és adoptat per les Nacions Unides, de les aportacions dels països desenvolupats per fer reduir les diferències entre països rics i pobres, que subscrivim. No tenim cap pretext com a Govern per no ser solidaris amb el món i ho hem de demostrar. I la generositat de la ciutadania catalana -en contra de tots els tòpics- hem de demostrar que és una realitat també a l’administració. Perquè som un Govern que vol contribuir a fer un món més just i més equilibrat. A partir d’aquí, com ho fem? Doncs avançant, i haurà de ser progressivament, que no és fàcil. Ara, encara ho tenim més complicat. En un temps de pròrroga pressupostària, difícilment pots fer increments, però el compromís hi és. Tenim un pla director de cooperació en el desenvolupament que arribarà al Parlament, que esperem que tiri endavant. L’esperit és positiu.

Un dels elements exitosos de l’acció exterior va ser la intervenció catalana al procés de pau a Colòmbia, que el llavors president Juan Manuel Santos va reconèixer públicament (*) …
Ja fa molts anys que membres de l’Institut Català Internacional per la Pau, la societat civil que és molt pacifista i molt activa, més en allò que ha pogut ajudar el Govern. És cert que en el procés de pau a Colòmbia n’hem estat capdavanters. Crec que això és un dels arguments que hem d’esgrimir més en el moment d’explicar que nosaltres també volem un procés pacífic i dialogat per a Catalunya. El que desitgem per a tot el món, també ho desitgem nosaltres. I crec que això ho va representar de forma excel·lent Raül Romeva quan va fer la seva declaració (al judici als presos polítics catalans al Tribunal Suprem) només explicant el seu currículum. Romeva va deixar claríssim que ell és un home de pau. I no hauria de seure a la banqueta d’un judici acusat de no sé quantes barbaritats com si fos un criminal. Perquè Romeva on hauria d’estar assegut és a una taula de diàleg parlant de com trobem una solució democràtica en aquest conflicte. Perquè és el seu perfil, perquè ho ha fet tota la vida. I perquè no ha fet res mal fet, sinó tot el contrari. Aquella imatge és tan expressiva de com volem fer les coses i de com els poders de l’Estat espanyol actuen ben diferent volent impedir que fem les coses d’una manera cívica, pacífica i democràtica. I això que fem a Colòmbia, també ho estem fent a Síria i als seus voltants, on estem col·laborant perquè els refugiats puguin tenir una vida decent, i com més aviat millor puguin fer allò que volen fer la immensa majoria, que és tornar a casa seva. Operar i cooperar sobre el terreny és importantíssim. Crec que Catalunya i el Govern han de posar tota la seva força i tota la seva convicció per contribuir a la reconciliació i a la reconstrucció de Síria.

Concretament que hi està fent el Govern?
Ara estem operant al Líban i a Jordània, i a través de l’ONU també ho fem a Turquia. Dins la Unió Europea estem treballant a les Illes gregues on hi van a parar també molts refugiats sirians. I no és només una voluntat altruista, és, a més, una obligació legal pels acords internacionals subscrits hem de contemplar el dret d’asil i l’ajut al refugiat. I ho estem fent bàsicament sobre el terreny, on es concentra majoritàriment part del problema que és entrar a Síria. I això és complicat perquè el règim és el que és i perquè encara hi ha una situació d’enfrontament armat. Però tan aviat com es pugui entrar hi hem de ser, de la mà de Nacions Unides. Com vam ser a Bòsnia, a Eritrea o a Etiòpia. Precisament amb el drama humanitari dels refugiats, el Govern va anunciar que els ports catalans estarien oberts, però el vaixell d’Open Arms no pot sortir al mar per a la prohibició del govern espanyol… L’asil no és només un desig ni una idea política sinó que hauria de ser una obligació per dret internacional que tots els governs haurien d’acomplir. I la Unió Europea, que en política internacional té un paper que és el de coordinar l’actuació exterior dels estats membres, va fixar un sistema de quotes d’acollida que molts pocs països estan acomplint, amb alguns que van per davant com els països nòrdics o Alemanya. A més, moralment no es pot acceptar que hi hagi vaixells com els Sea-Watch, que acumulen setmanes a la deriva amb desenes de dones i nens petits, gent gran, perquè no troben port que els aculli, quan aquesta és la nostra obligació! Hem de resoldre aquesta incapacitat i aquest il·legalitat. Quina és l’aportació del Govern de Catalunya? La nostra posició ha de quedar molt clara: nosaltres gestionem quatre ports, amb calat per acollir vaixells com els que fan salvaments de refugiats: Roses, Palamós, Vilanova i la Geltrú i Sant Carles de la Ràpita, i els posem a disposició d’aquests vaixells de rescat. Que després el govern espanyol hi posa obstacles? El govern espanyol posa obstacles a moltes coses, a moltes, i aquesta és una d’elles. I nosaltres insistirem per a que doni els permisos pertinents. El cas d’Open Arms és un cas paradigmàtic: no el deixen marxar perquè no li donen els permisos per salpar, quan són permisos que es donen de forma gairebé rutinària als vaixells que estiguin en condicions. Per tant, aquí hi ha una acció conscient del govern espanyol de no complir amb la seva obligació segons autoritza el dret internacional.

“Un ministeri d’exteriors espanyol no pot funcionar en negatiu i s’estan equivocant. Nosaltres, en canvi, actuem en positiu. Anem pel món i parlem que Catalunya és un país obert, solidari, optimista”

Continuem amb el govern espanyol. Més enllà de les continues polèmiques arran de declaracions de Josep Borrell sobre Catalunya, fins a quin punt la seva posició hostil ha complicat la tasca exterior de la Generalitat?
Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig ser nomenat va ser trucar el ministre Borrell.. He aconseguit tenir dues converses curtes amb ell, però no he aconseguit de trobar-m’hi. De fet, el seu problema és la falta de diàleg, però no amb mi sinó amb el món! Algú que de manera persistent va posant països en contra, és el pitjor que li pot passar al cap de la diplomàcia espanyola. Algú que es posa en contra dels eslovens per fer una equació entre la via eslovena i la violència, no és un bon diplomàtic; algú que diu que el genocidi dels indis americans va ser “només quatre indis que van morir” i que això va contribuir a la prosperitat dels Estats Units; algú que diu que els cònsols no poden tenir idees i que suspèn credencials a cònsols per les seves idees sobre Catalunya… és un manual d’antidiplomàcia. Més enllà dels problemes que ens posi a nosaltres, que també, tot són pegues: informes negatius a la creació de delegacions, informes negatius quan ens desplacem a Londres, París i on sigui… tot és trobar idees per fer la guitza. Però un ministeri d’exteriors espanyol no pot funcionar en negatiu i s’estan equivocant. Nosaltres, en canvi, actuem en positiu. Anem pel món i parlem del potencial que té Catalunya. De com Catalunya és un país obert, solidari, optimista. De com creiem que una República Catalana podria servir per a tots aquests valors. De com creiem que tot això s’ha de fer a través de la democràcia, del civisme i del foment de la pau i del diàleg.

Aviat farà 25 anys de la Declaració de Barcelona. Quines concrecions es plantegen respecte l’estratègia euromediterrània MedCat 2030 en aquesta legislatura?
La primera decisió, molt concreta, que vam haver de prendre és si Europa i la Medite­rrània les incloíem dins la mateixa àrea del Departament i vam decidir que sí perquè si com a acadèmic diria que el Magrib i el Màixriq formen part del continent africà, també és una evidència que com a govern mediterrani l’hem de posar en el primer punt de les nostres prioritats. Catalunya ha d’exercir el lideratge mediterrani. A Catalunya hi ha la seu de la Unió per la Mediterrània, que és l’únic organisme internacional oficial reconegut que tenim a Barcelona, i per tant, això ho hem de potenciar al màxim, hem de fer que estigui molt ben integrada al país i que el país reconegui aquesta institució com una aportació positiva. Hem d’actuar amb molta intel·li-gència. Crec que ho estem fent sabent que la Unió pel Mediterrani està composada pels govern dels Estats, i nosaltres no som encara un govern estatal. Barcelona ha de ser la capital de la xarxa de ciutats mediterrànies. En aques sentit, ja hi tenim la seu de l’organització Medcities, que ja treballa en aquest camp de la relació entre ciutats. I sí, és una vessant prioritària, primer perquè històricament la Mediterrània és la nostra “autopista” de relacions. Segon, perquè econòmicament els moviments que tenim cada cop són més importants amb el conjunt de la conca del Mediterrani. I tercer, perquè és l’espai on nosaltres podem resoldre grans problemes. Aquí tenim la frontera entre el Nord i el Sud, i això no pot ser de cap manera.

La societat catalana és solidària, tremendament solidària a nivell internacional. I ho ha estat en moltes ocasions, des de l’ajut a Eritrea, Etiòpia o Bòsnia

La Mediterrània no ha de ser cap frontera…
No ha de ser el mar on s’ofeguin milers de persones cada any, això és inacceptable. El Mediterrani ha de ser aquell mar a través del qual les relacions siguin més properes i la vida humana sigui digna a les dues bandes. Hem de treballar perquè això sigui possible, i la millor manera que aquesta trinxera entre el primer món i la resta s’esvaeixi i tots siguem ciutadans igual de dignes amb les mateixes oportunitats, és que nosaltres cooperem per tal que el desenvolupament de la riba sud sigui el que ha de ser i, per tant, hi ha una obligació humana. Hem de connectar el Mediterrani al màxim amb Europa. Nosaltres som europeus però som mediterranis, i aquesta doble condició fa que siguem en un lloc clau per exercir aquest lideratge. Fa unes setmanes va haver la reunió de l’Euroregió Pirineus Mediterrània (on es va formalitzar el traspàs rotatori de la seva presidència al Govern Balear). Una Euroregió que hem de potenciar per tal de tenir eines per a que aquest discurs sigui una realitat. Per exemple, vaig parlar amb representants d’Occitània sobre la promoció de rutes del patrimoni que no són gaire diferents a les nostres, del romànic, de migracions i refugiats. I hi ha molta gent a la Provença i a Occitània –el que a França denominen el Midi- que mira cap aquí, en som referència. Se senten identificats amb el nostre potencial econòmic i cultural, amb la preservació de la nostra identitat… que una part de Catalunya sigui dins les seves fronteres estatals. Això genera una proximitat i uns interessos comuns, com la connexió d’alta velocitat de tota aquesta zona amb Catalunya. Tenim molts deures pendents.

Tornant a l’estricta Europa. Què n’espereu d’aquest procés participatiu del Pla Europa que organitza la Generalitat i quines primeres conclusions es poden fer dels seus treballs inicials?
La primera conclusió és que nosaltres som europeus i europeistes, no brexiters sinó que som remainers. La segona, és que no-saltres volem liderar canvis a Europa.

Catalunya ha d’exercir el lideratge mediterrani i Barcelona ha de ser la capital de la xarxa de ciutats mediterrànies

Per exemple?
Hem de fer renéixer els valors fundacionals d’Europa, aquells que van permetre-la emergir després de dues grans catàstrofes com van ser les dues guerres mundials: l’Europa d’Schuman, de Monnet, d’Adenauer. L’Europa dels grans valors: la pau, el diàleg, de la democràcia i dels drets humans. Aquesta és la nostra Europa. I això vol dir actuar en positiu per a que aquesta Europa es refundi al segle XXI. Davant tenim amenaces molt fortes: de grups xenòfobs, de grups que es basen en la intolerància, en la discriminació de col·lectius sencers… Nosaltres estem a favor dels valors de l’Europa integradora, que admeti la pluralitat i la diferència, i que això ho faci d’una forma cohesionada. Hem de traçar una línia europea molt clara per tal que no prosperi la idea de l’exclusió. I això que tenim present aquí hem de tenir-ho present a Europa. Europa ha de saber que nosaltres som els millors aliats de l’Europa democràtica, de progrés i de pau, perquè som els que estem patint més vulneracions de drets fonamentals i discriminacions continuades. Nosaltres no estem a la bans de la intolerància. Ho estem explicant a tot arreu. Quan anem pel món defensant la República Catalana hi ha gent que ens entén i gent que no ens entén gaire. Quan anem pel món defensant drets i valors universals, tothom ens entén. I ara som en aquesta fase, que no hem triat, però que ens ha caigut al damunt. I hem d’explicar la veritat. Hem d’explicar que amb el judici (al TS) i amb l’exili s’estan vulnerant drets fonamentals. Que l’única manera que té l’Estat de relacionar-se amb nosaltres és bastonejant aquella gent que vota i posant a la garjola aquells que han organitzat el vot. I això s’entén perfectament. Com s’entén perfectament que l’única solució de veritat, viable passa pel diàleg i per la democràcia, que la gent decideixi el seu futur. Amb aquest llenguatge i aquests principis, que ens creiem i que volem per a tot el món, la comprensió que tenim a Europa és ara molt més elevada. I ho és a nivell de les opinions públiques, per descomptat, i ho anirà sent progressivament entre les esferes polítiques europees: els parlaments i aviat els governs europeus. No pots anar dient que és un afer intern defensar els drets humans o una sortida democràtica; no és un afer intern, són valors universals.

I d’Europa a la mateixa Barcelona. De les teves diverses experiències –al món municipal o anteriorment a l’organització dels JJOO- com s’hauria de reforçar cara enfora?
Jo aspiro a ser el millor ambaixador del Govern, però al país el millor ambaixador que té és la ciutat de Barcelona. Tot el que té a veure amb l’esport, amb les noves tecnologies, la indústria farmacèutica, amb la cultura, el turisme… la capacitat d’atracció i d’inversió que té Barcelona, seríem uns insensats sinó la tinguéssim present. I viceversa: Barcelona ha de saber que la seva força deriva també que té tot un país al darrera, i que es nodreix d’aquest país des de sempre. Ja des de l’època medieval on el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona era internacional. Això no és nou i, en tot cas, s’ha anat accentuant cada cop més i, per tant, hem d’anar plegats. Barcelona pot obrir moltes portes però necessita Cata-lunya. I si és bo per Barcelona –com deia Pasqual Maragall- és bo per Catalunya, i si és bo per Catalunya és bo per Barcelona.