Font: Arxiu personal

La periodista brasilera Taiza Brito presenta aquest dijous 27 de juny el llibre Catalunha, entre a esperança e a tempestade al Museu do Aljube de Lisboa (Portugal). El llibre, editat amb el suport cultural de Companhia Editora de Pernambuco, relata els fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya i les conseqüències que han tingut amb mig govern d’aleshores a la presó i a l’exili. Corresponsal per al Journal do Commercio i el Diario de Pernambuco, també escriu als blocs personals Mundo Afora i La ForasteraJa ha presentat el seu llibre al Brasil i a Catalunya i Brito en parla a Exterior.cat.

Vostè viu a Barcelona des de fa quatre anys. Però quan descobreix Catalunya?

Hi visc des del 2015 però la vaig descobrir molt abans, el 2002. La primera vegada vaig venir de vacances, no tenia referències i no coneixia gairebé res. Des del primer moment, Barcelona em va semblar molt bonica i té moltes semblances amb la meva ciutat natal, Recife, que també és a tocar del mar. Del primer viatge també vaig saber que es parlava una altra llengua a banda del castellà. Encara recordo quan mirava els senyals d’informació als carrers i em preguntava en quin idioma estava escrit. Quan vaig tornar al Brasil vaig voler conèixer la llengua catalana. I mira, aquesta setmana, he aprovat el nivell C2 de català!

Vostè torna un any després per estudiar un postgrau a la Universitat Autònoma de Barcelona on va tenir de professor Raül Romeva.

Sí, aquell postgrau em va canviar la vida. Vaig conèixer Romeva i… el meu marit! Fruit del meu interès per la defensa dels drets humans vaig tenir curiositat per desenvolupar un postgrau titulat La comunicació i els conflictes de la pau. Hi havia una assignatura dedicada al cas dels Balcans, a Bòsnia i Hercegovina amb Romeva de professor. Aquella segona visita a Catalunya va ser de només sis mesos. Quan vam venir per quedar-nos-hi, Romeva era conseller del Govern i en una roda de premsa, m’hi vaig apropar per saludar-lo i conversar molt breument amb ell.

L’any 2003, Raül Romeva va ser professor meu a la universitat. És molt xocant veure com una persona que saps que és intel·ligent, culte, cívica, demòcrata i amb una trajectòria impecable és a la presó

Ell ara és a la presó. Com ho viu tot plegat?

És molt xocant! Quan coneixes una persona que saps que és intel·ligent, culte, cívica, demòcrata i amb una trajectòria impecable com en Romeva et poses les mans al cap quan veus que és a la presó i escoltes els anys que podria estar-s’hi. I tot plegat per defensar una causa política. És molt dolorós.

Torna al Brasil amb el seu marit català i allà tenen tres fills. Perquè decideixen instal·lar-se definitivament a Barcelona?

Després d’onze anys al Brasil vam veure la necessitat que els nostres fills haurien d’aprendre, parlar i escriure en català. És cert que amb el seu pare sempre hi han parlat i que cada any veníem de vacances a Barcelona, però no n’hi havia prou. A més, la qualitat de vida i l’educació a Catalunya és molt millor que el Brasil i amb els fills petits vam creure que era el moment de fer el pas. I així va ser, primer va tornar el meu marit i, mig any després, vaig fer-ho jo i els nens. Ens vam instal·lar al barri de la Bordeta i encara hi som.

Quina és la primera vegada que vostè pren contacte directe amb el procés català?

Un cop vaig conèixer el meu marit, tot va anar rodat. Durant els anys que vam viure al Brasil jo vaig aprendre el català a través del programa parla.cat. A més, va coincidir amb les primeres grans manifestacions pacífiques contra la sentència del Tribunal Suprem amb l’Estatut i les primeres Diades em van despertar l’interès per escriure sobre Catalunya i el seu procés sobiranista. Primer fent traduccions d’articles de mitjans catalans al Journal do Commercio i, després, a través de dos blogs que encara escric: un de Vilaweb i l’altre personal. A partir d’aquí vaig poder contactar amb els principals líders de les entitats independentistes -Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana- i més endavant, amb el Govern. Però el que em va impressionar era l’11 de Setembre. No pas per la gentada que s’hi aplegava sinó pel caire cívic i el sentiment que generava la gent.

On era vostè l’1 d’octubre de 2017?

Davant de l’Escola Proa, al districte de Sants-Montjuïc a Barcelona. Hi vaig ser des de la matinada acompanyada de molta gent. Plovia, però el mal temps no va ser cap inconvenient per veure en aquella gent un sentiment de molta emoció i de lluita per una causa. La gent cantava, cridava, plorava, s’abraçava… Encara se’m posa la pell de gallina que hi penso. Gent de totes les edats, molt diversa però amb una valentia i una il·lusió immensa per posar el seu vot a les urnes i decidir el seu futur com a país. Lluny del relat que s’ha escoltat per part de la policia espanyola al judici del Suprem, els ulls dels votants de l’1-O no eren d’odi sinó d’esperança.

L’1-O era davant de l’Escola Proa, a Sants. La gent cantava, cridava, plorava, s’abraçava… Gent de totes les edats, molt diversa però amb una valentia i una il·lusió immensa per decidir el seu futur com a país

A Sants va fer acte de presència la policia espanyola?

No, però hi van haver moltes falses alarmes durant la jornada. Els Mossos d’Esquadra sí que van ser-hi i després de prendre nota van marxar enmig dels aplaudiments dels concentrats. Ara bé, de bon matí, jo era al costat d’altres periodistes i observadors internacionals que van ser a Barcelona fent seguiment de la jornada de l’1-O. Vam viure els atacs informàtics i vam veure, amb incredulitat, les primeres imatges de les càrregues de la policia espanyola contra els votants en diferents col·legis electorals.

Què és el que el va sorprendre més d’aquella jornada històrica i que és un dels capítols centrals del seu llibre?

Mai hauria imaginat que el Govern espanyol voldria que la imatge d’un policia requisant una urna en un país democràtic de la Unió Europea circulés pel món. No només va voler això sinó que la imatge de l’1-O va ser la policia espanyola, amb la porra a la mà, carregant contra ciutadans innocents que l’única cosa que volien era exercir democràticament el seu dret a vot. Aquelles imatges van fer la volta al món i a mi se’m va acumular la feina perquè eren molts els mitjans del Brasil que volien que els expliqués què estava passant a Catalunya.

En els darrers anys a Catalunya hi ha hagut moltes manifestacions de caràcter cívic, reivindicatiu i pacífic. Com s’explica que el Tribunal Suprem acusi els governants catalans de rebel·lió?

És la pregunta del milió! A Catalunya no hi ha hagut mai violència. Si hi ha un fet que diferencia del meu país és l’actitud de la gent en una manifestació. Al Brasil, una manifestació l’associes a violència, aldarulls, ferits, … A Catalunya, en canvi, vaig veure un tarannà totalment oposat. Jo vaig ser a la manifestació del 20 de setembre davant del departament d’Economia. La gent s’expressava pacíficament. Hi havia famílies senceres, persones amb discapacitat o, fins i tot, gent que havia vingut amb el seu gos. No té cap explicació, amb la llei a la mà, justificar la rebel·lió. Sense violència no hi ha rebel·lió.

Al Brasil, una manifestació l’associes a violència, aldarulls, ferits, … A Catalunya, en canvi, és totalment oposat. Vaig ser a la manifestació del 20 de setembre davant del departament d’Economia. Hi havia famílies senceres i, fins i tot, amb el gos! Sense violència no hi ha rebel·lió.

Quan decideix escriure el llibre Catalunha, entre a esperança e a tempestade?

Uns dies després de l’1 d’octubre. Aquella jornada va sacsejar-me per dins. Però és que vam viure unes setmanes instal·lats en jornades històriques. I jo no parava d’escriure, era apassionant des d’un punt de vista periodístic. Vaig tenir la necessitat de recopilar tots aquells escrits i cròniques per adreçar-me als lectors de llengua portuguesa i explicar-los les meves vivències personals en relació al meu país d’acollida. Ara bé, el més difícil va ser decidir els fets que tancaven el llibre. Inicialment va ser fins a la proclamació fallida de la independència, després l’ingrés a presó i l’exili fins a l’aplicació del 155 del Govern espanyol i les eleccions del 21 de desembre. Quan estàvem fent les últimes correccions del llibre, el president Puigdemont va sortir en llibertat de la presó de Nümunster (Alemanya).

A més dels fets, el llibre inclou una segona part on deixa que parlin alguns testimonis en format d’entrevista.

Sí, és la veu d’un seguit de corresponsals internacionals que també van viure el procés, a més, de Martí Estruch, com a cap de premsa de Diplocat. Cadascú aporta el seu punt de vista segons el país d’origen que és i el que ha viscut en la seva vida. No voldria revelar què diu cadascú perquè si no li faré la guitza al lector que tingui interès a llegir-se el llibre. Però, per exemple, una periodista alemanya parla del model federal d’Alemanya i que podria ser una bona solució per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya.

Perquè va triar el periodista Vicent Partal, director del diari digital Vilaweb, per escriure’n el pròleg?

El conec des d’abans de venir abans d’instal·lar-me a Catalunya, ja que a partir d’escriure en un dels blogs de Vilaweb des del Brasil em va donar molta més cobertura a accedir al relat del procés català. Ell m’ha ajudat molt a la meva integració del país. A més, m’agrada com escriu i l’estil que utilitza. El pròleg és molt emotiu. Ell fa referència a un pacifista de Pernambuco, Hélder Câmara i a Lula da Silva, dos grans referents meus al Brasil.

En aquest llibre fa un paral·lelisme entre el Brasil i Espanya pel que fa a criminalitzar certs projectes polítics a través de tribunals judicials. És el cas del president Lula?

Sempre s’havia dit que Lula havia estat processat i condemnat a presó sense proves per impedir que pogués aspirar a tornar a reeditar la presidència. Al Brasil, la llei diu textualment que el jutge no pot tenir relació amb els advocats de cap cas. Aquests dies han sortit unes filtracions de missatges de Telegram entre fiscals i jutges i una xarxa per incriminar el president Lula. És una mostra més de la intenció d’apartar Lula de la presidència. I això té molta semblança amb la judicialització de la política a l’Estat espanyol amb el cas dels polítics catalans.

L’1-O em va sacsejar per dins. Vaig tenir la necessitat de recopilar tot el que havia escrit aquelles setmanes en un llibre per adreçar-me als lectors de llengua portuguesa. Aquella jornada ha servit per internacionalitzar del tot la causa catalana

Com entén la societat brasilera el desig d’independitzar-se que flora a Catalunya?

Primer, al Brasil, es confonia Catalunya amb el País Basc. Hi ha un punt d’inflexió a partir de l’1 d’octubre de 2017 perquè els principals informatius del país van cobrir la informació durant molta estona i durant força dies. Hi ha molta empatia amb Catalunya per la pujada de l’extrema dreta que està fent retrocedir el país. Al Brasil hi ha molta admiració per la determinació i el civisme dels catalans en les manifestacions. Tot plegat ha fet que hi hagi molta més informació i coneixement del procés català.

Com viu Brasil amb Bolsonaro de president?

Ara mateix, Brasil viu un dels períodes més foscos de la seva història després de la dictadura. Bolsonaro no té escrúpols. És homòfob, té una relació amb les milícies i no té cap projecte per al país. El PIB ha caigut, el país està patint molt, especialment la gent més necessitada i la violència està creixent. Són temps difícils i veurem què passarà en els propers mesos.

Demà presenta el seu llibre a Lisboa. Després de la bona rebuda al Brasil i a Catalunya, què n’espera?

La societat portuguesa està molt ben informada sobre què està passant a Catalunya i hi ha molta simpatia en la lluita dels presos polítics. Serà un honor ser a Lisboa ara que es comença a moure l’acció exterior del Govern amb la posada amb marxa d’una nova delegació. Tinc ganes d’apropar-me als catalans que viuen a Lisboa perquè m’expliquin com viuen la situació política i social del seu país d’origen des de la distància.

Un dels seus blocs és La Forastera. Encara se’n sent, a Catalunya, o ja és casa seva?

(riu) Catalunya ja és casa meva! En el pròleg del llibre Vicent Partal diu que es consideren catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya. Ell sempre em diu “tu ets de les nostres per a sempre”. No hi ha res més bonic que sentir-te com a casa en el teu país d’acollida.