Lluís Burillo és llicenciat en Història de l’art i en Periodisme i doctor en Comunicació Social amb una tesi sobre el protocol a les institucions catalanes de 1931 a 1981. A partir d’aquesta tesi va forjar una de les recerques històriques més rellevants: la figura de Dalmau Costa. Burillo, que ha publicat mitja dotzena de monografies sobre divulgació històrica exerceix com a tècnic docent al departament d’Educació. A Exterior.cat, Burillo exposa el treball de recerca titulat «Dalmau Costa, el mestre de cerimònies de tota una nació», qui va merèixer la beca d’estudis històrics President Irla. El llibre sortirà publicat després de l’estiu.

Dalmau Costa va ser el primer cap de protocol del Parlament de Catalunya i un restaurador d’èxit a Amèrica. Com sorgeix la possibilitat d’escriure’n la seva biografia?

Remenant documentació a l’arxiu de la Diputació de Barcelona, hi ha un personatge que es repeteix una i altra vegada: Dalmau Costa. Em va cridar l’atenció i vaig dedicar-hi més interès tenint en compte que va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Aquelles consultes eren per a documentar-me en la recerca d’informació per a la meva tesi doctoral sobre el protocol a les institucions catalanes de 1931 a 1981. Dalmau Costa acaba sent un petit capítol de sis pàgines.

Quan es decideix a dedicar un treball exclusiu a Dalmau Costa?

El responsable és l’historiador Joaquim Nadal, qui va ser un dels membres del tribunal en la lectura de la meva tesi. En aquell moment com a part de la valoració feta des del tribunal, Nadal va plantejar la possibilitat d’escriure una biografia sobre Dalmau Costa, que també era gironí. Amb motiu de la tesi jo havia contactat amb néts de Costa residents a Mèxic i aquest fet va ser un filó per a mi. I així va ser. Amb l’excusa del treball de recerca vaig viatjar fins a Mèxic per a trobar-me amb la família de Costa.

Costa és fill del Port de la Selva i ve d’una família molt lligada a la restauració.

Així és, era el tercer de cinc germans. Els pares tenien un hotel senzill que allotjava viatjants i passavolants. Dalmau destacava en l’estudi i la mare era molt religiosa, així que als dotze anys el van enviar al Seminari. L’experiència a Girona no va ser gaire bona i als quatre anys va penjar la sotana.

Hi ha un primer personatge cabdal en la vida del gironí: Josep Maria de Sagarra.

Sí, la novel·la de Sagarra ‘All i salobre’ (1929) té com a fil conductor les vivències de Costa al Seminari. Justament, en Sagarra i una colla de joves intel·lectuals barcelonins van descobrir el Port de la Selva i la costa del Cap de Creus de la mà d’en Costa i de la taula de la seva mare Remei, que feia unes bullaveses que hi cantaven els àngels. Aquesta amistat seria duradora. Fins al punt que l’any 1932, Sagarra és el padrí del casament de Dalmau amb l’actriu Emma Alonso.

Als anys 20 del segle passat, Costa s’inicia en la política i s’obre en la Barcelona més elitista.

Sí, es va vincular en el federalisme catalanista i va haver d’exiliar-se diverses vegades a França i a Bèlgica, seguint el grup de Francesc Macià i companyia. En tornar, es va instal·lar a Barcelona i va exercir de periodista a ‘L’Opinió’. Escriu, freqüenta la Penya de l’Ateneu Barcelonès, vesteix com un dandi, és amant de la bona taula, dels havans i del joc.

Fins que es converteix en un dels fundadors d’Esquerra.

Fruit de la seva gran amistat amb Josep Tarradellas. Són temps convulsos i la victòria d’ERC a les eleccions del 14 d’abril de 1931 canvien el destí de Costa. El seu amic Tarradellas rep l’encàrrec del president Macià de buscar un recinte per allotjar el nou Parlament de Catalunya. Quan el troba, ofereix la majordomia a Costa.

Quin paper exerceix Dalmau dins el moll de l’òs dels republicans?

Esdevé un professional, un facilitador, un home de partit a l’ombra de les més altes esferes de poder. El seu càrrec rebia el nom de “cap de cerimonial” i era equiparable als actuals responsables de protocol. Però la República té molts enemics que proven de fer-la caure una i altra vegada. Quan esclata la guerra, el parlament resta sense activitat i Dalmau és requerit a Palau per exercir com a cap de protocol del president Lluís Companys. Perduda la guerra, Costa travessa la ratlla amb les autoritats de la Generalitat. Rep diversos encàrrecs. Un d’ells, endur-se el cor d’en Macià. Durant uns dies, l’amaga a casa de la seva germana Maria, que viu a Perpinyà. Un germà dels dos ho escriu en el seu diari d’exili.

Fins que arriba l’exili… a Mèxic.

Sí, tot i que el seu exili no és el de la majoria republicans: vençuts, desposseïts i abandonats per tothom. En Costa té recursos i està a prop del poder. Al setembre de 1939 comença la Segona Guerra Mundial. Cal fugir rabent d’Europa. En Costa decideix seguir el seu germà Tonet –el del diari– i emprèn el viatge cap a Mèxic via Nova York a bord del Manhattan. Els diners s’acaben i al país asteca hi ha possibilitats, diuen, a més d’un dels seus germans.

Allà els Dalmau aposten per la restauració, allò que havien vist fer els pares al Port de la Selva.

El negoci de la restauració ofereix bones oportunitats. Junts, fan força. Però no s’entenen. Ben aviat en Costa ho veu clar i s’adona que manca restauració de qualitat. Coneix bé la millor cuina del moment, la francesa. Té a l’abast tot de refugiats republicans que han treballat als millors restaurants de Barcelona. No s’ho pensa: els recluta i inaugura l’Ambassadeurs (1944), qui es converteix en un dels millors restaurants de les dues Amèriques. El turisme nord-americà esdevé una font d’ingressos extraordinària. Actors de Hollywood, celebritats i magnats d’arreu visiten l’Ambassadeurs si van a Mèxic. Una de les imatges és amb dos dels germans Marx amb les seves esposes.

Tot i ser a l’exili, Costa no abandona mai l’acció política.

A Mèxic fou un dels dinamitzadors de la secció més nombrosa d’ERC a l’exili americà. Sempre a les ordres del seu amic íntim Tarradellas, en Costa va ser el cap de protocol quan aquest va ser proclamat president de la Generalitat. La folgada posició econòmica de Costa li permetia viatjar sovint a Europa i fer contactes amb tots els exilis catalans en nom del seu partit i del president Tarradellas. Això sí, sempre s’hostatjava als millors hotels i menjava a les taules més prestigioses. Era un gourmand i es va fer un home poderós a Mèxic, amb una gran incidència a l’Orfeó Català. Costa va ser l’emprenedor català per excel·lència a Mèxic del segle XX.

L’amistat de Costa i Tarradellas viu el moment més crític el 1959 fruit de les divergències polítiques.

Sí, van ser amics íntims durant 30 anys, Les divergències polítiques van aflorar violentament quan un sector de l’Esquerra –amb Costa inclòs– va denunciar les maneres autoritàries i personalistes del president Tarradellas. L’amistat es va malmetre de tal manera que mai més va tornar a ser com abans. Amb tot, van mantenir les formes fins el darrer moment. La darrera fotografia coneguda de tots dos junts va ser presa a París l’any 1973, sis mesos abans de la mort de Costa.

Tot i això, Tarradellas recorda el seu amic quan torna a Catalunya.

Sí, en una trobada amb la premsa va fer un comentari que al periodista Sempronio –amic de joventut d’ell i d’en Costa– no li va passar per alt: “Homes com en Dalmau ens farien falta en aquests moments!”. I és que en Costa va deixar petja a la Catalunya republicana i, després, va transformar de dalt a baix la restauració mexicana. També va cometre errors, alguns ben propis dels homes del seu temps.

Dalmau Costa encaixaria en l’Esquerra Republicana d’avui?

(riu) De cap manera! El partit que es crea el març de 1931 és molt transversal format per obrers, sindicalistes, botiguers i viatjants. El perfil de Costa s’identificava amb un perfil de la petita burgesia catalana que acabaria sent la llavor del votant de l’antiga Convergència. Era sobretot un catalanista de soca-rrel.

Com li va aparèixer la possibilitat de presentar-se a la beca de recerca històrica de la Fundació Josep Irla?

Va ser fruit de la casualitat. Mentre cercava informació sobre Dalmau Costa al Seminari de Girona on havia estudiat vaig trobar-me un fulletó informatiu sobre una beca de recerca històrica de la Fundació Irla. Tenint en compte la dificultat a l’hora de publicar un llibre, vaig presentar-m’hi. El primer any no vaig ser el guanyador, però en la convocatòria següent, sí que se’m va concedir la beca.

El llibre ja és al forn amb data de publicació. Li farà arriba a Oriol Junqueras a la presó, com a president d’Esquerra?

(somriu) Vull imaginar-me que el rebrà a través de la Fundació Irla. Ara, el món s’aturat per la Covid-19 i el procés de publicació del llibre, també. Ha superat la validació d’un tribunal d’experts i, en principi, al setembre sortirà publicat. Serà distribuït per la Fundació Irla, tot i que el meu desig és que també es pugui adquirir a les llibreries.

Tenint en compte la magnitud del personatge es planteja una presentació del llibre com es mereix?

És farà al Parlament de Catalunya. El colofó seria comptar amb la presència d’algun dels néts de Dalmau Costa, si és possible que viatgin des de Mèxic. Vaja, seria molt bonic.