Catarina Carvalho és la cofundadora i l’editora de Mensagem de Lisboa [Foto: Maria Cerezuela]
Catarina Carvalho (Lisboa, 1973) és la cofundadora i l’editora de Mensagem de Lisboa, que ha estat reconegut amb el Premi Internacional AMIC Mitjans de Proximitat en la categoria europea. Llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universidade Nova de Lisboa, va començar la seva carrera periodística com a reportera, cobrint diverses àrees per a diversos títols nacionals, abans de passar a càrrecs de lideratge en mitjans tradicionals de Portugal. Entre el més rellevant, va liderar la transició digital d’un dels diaris més antics: Diário de Notícias. És membre de la junta de l’Associació Mundial de Diaris i Editors de Notícies (WAN-IFRA), va ser responsable de la branca de l’Associació de Notícies en Línia (ONA) a Portugal i becària visitant a l’Institut Reuters d’Oxford. A Comunicació 21, Carvalho posa en valor la distinció del Premi Internacional AMIC.
Quin valor té el Premi Internacional AMIC Mitjans de Proximitat en la categoria europea?
[Somriu] Per a l’equip de Mensagem de Lisboa la distinció de l’AMIC és un reconeixement molt gran, perquè ens situa com un dels mitjans de tot Europa que millor aborda el periodisme de proximitat. Aquest guardó encara té més força perquè ens l’atorga una associació que aplega més de 600 mitjans locals. A més, és un orgull rebre aquest guardó en una ciutat com Barcelona, que és una ciutat inspiradora, un far en l’urbanisme i en la qualitat de vida.
El jurat ha valorat el seu “compromís amb la informació rigorosa, l’arrelament a la comunitat i un model sostenible de periodisme de proximitat”.
Som un diari de i per a la ciutat. No volem ser periodistes, sinó veïns capaços de participar activament en la vida de la ciutat. Prova d’això és que impliquem els nostres lectors, però també la força de la ciutat, de les institucions i de les empreses, persones que saben com n’és d’important fer una ciutat millor per a les persones. Aquest és el nostre model: fer periodisme, però vivint la ciutat amb la mateixa intensitat que ho fan els veïns, la gent que hi viu.
“La distinció de l’AMIC és un reconeixement molt gran, venint d’una associació que aplega més de 600 mitjans locals”
S’allunyen del model clàssic del periodisme convencional.
Així és. El nostre model es basa en estar més a prop de la gent, explicar històries més vives i que ens commoguin. Volem trencar, així, amb el periodisme més clàssic i més lligat a allò més institucional. El periodisme ha d’explicar històries, ser al costat de la gent.
Com es troba el periodisme de proximitat en una ciutat com Lisboa?
Des de Mensagem de Lisboa estem demostrant que es pot fer bon periodisme de proximitat. En una gran ciutat com Lisboa hi ha històries a cada cantonada, i moltes d’elles no s’hauran explicat mai en cap altre mitjà. Nosaltres hem explicat històries precioses, i ho hem fet amb un llenguatge planer i amb rigor, que també és important.
Expliqui’ns alguna d’aquestes històries precioses a què fa referència.
[Somriu] Una de les primeres històries que vam abordar i va tenir molta volada va ser la d’una veïna –una dona gran– que va construir un jardí en un espai de la ciutat que sempre era ple d’escombraries. Amb l’ajuda dels veïns va convertir un espai ple de brutícia en un lloc molt agradable per a la comunitat. Se’n diu el Jardí dels Veïns. És un exemple de transformar la ciutat des de la societat civil. N’hi d’altres, una que ens fa sentir especialment orgullosos.
Quina?
El cofundador de Mensagem, Ferreira Fernandes, va descobrir una història de la ciutat que va quedar enterrada l’any 1940, que ningú coneixia. Es tracta de Roger Kahan, un fotògraf francès que va fotografiar els refugiats de la Segona Guerra Mundial que van passar per Lisboa, que era l’únic port on la gent podia escapar de la guerra. D’aquesta història en vam fer un mural dissenyat per l’artista Vhils, en vam regalar un llibre i un documental.
Foto: Maria Cerezuela
S’adrecen a la seva comunitat com a veïns i no pas com a lectors.
A Mensagem cada setmana diem: “Hola, veí!”. Aquesta és la manera més propera que tenim de relacionar-nos-hi. Som un mitjà de comunicació, però també som un veí més de la ciutat. I sense oblidar que fem periodisme i que ho fem amb rigor i professionalitat.
Vostè és qui posa la mirada femenina a la capçalera?
[Somriu] Avui Mensagem reuneix un grup de periodistes –joves i experimentats– i col·laboradors en una missió compartida: dedicar-nos a la nostra ciutat, Lisboa.
“El periodisme ha d’explicar històries, ser al costat de la gent”
Com es finança el projecte?
Tenim associats que ens ajuden a finançar-lo, també rebem subvencions per part de les institucions públiques i acords publicitaris. També s’hi suma l’edició de llibres, de murals i de projectes amb la ciutadania.
Són una capçalera jove, van néixer enmig de la pandèmia, fa gairebé cinc anys.
[Somriu] Així és. Aquest projecte es va començar a pensar l’estiu del 2020, quan van fluir dos desitjos: un grup empresarial –Grupo O Valor do Tempo– que volia dinamitzar la vida cultural del cafè A Brasileira do Chiado, i un grup de periodistes que va creure que el periodisme local tenia molt recorregut.
El projecte de Mensagem de Lisboa és en format digital. Es plantegen la possibilitat de fer el salt al paper?
No tenim cap intenció d’editar una revista de paper, però apostem per aquest format en la publicació de llibres. N’hem editat alguns de contingut històric. Però també en altres projectes que fem conjuntament amb la comunitat.
Foto: Maria Cerezuela
Vostès treballen molts projectes vinculats amb la ciutadania.
Així és. Un dels que hem treballat és el projecte de Corresponsals de Barri, apropant-nos al barri perifèric de Rego, a Lisboa, per fer periodisme amb els més joves. Els vam donar les pautes perquè aprenguessin a explicar les seves històries i a descobrir quines són falses.
Fins i tot, han impulsat una beca en homenatge a un escriptor sense llar que va viure la pandèmia al carrer.
Es tracta de Jorge Costa, que va publicar les seves cròniques a Mensagem de Lisboa durant aproximadament un any explicant la seva experiència. Va ser una obertura d’ulls a una realitat que no se sol veure escrita en primera persona. El Diari d’una persona sense llar va ser més que un testimoni que ens va deixar Jorge Costa, que va morir víctima d’un càncer que es va veure agreujat per les circumstàncies de viure al carrer. Després de la seva mort vam publicar un llibre amb les seves cròniques.
Es lliuren els Premis Internacionals AMIC Mitjans de Proximitat 2025
