Foto: La cantant catalana es va popularitzar mundialment sent corista de Nelly Furtado [cedida]

Cèlia Pallí (Torroella de Montgrí, 1984) hauria de ser considerada una de les cantants catalanes de referència al món. Però, a excepció de l’entorn de Girona, és una autèntica desconeguda. Fa més de vint anys que viu a l’estranger -dels quals disset a Canadà- però no perd l’Empordà com a referent vital. Després de ser la mà dreta d’una icona musical internacional com Nelly Furtado i d’actuar per mig món en gires multitudinàries, Pallí endreça el seu camí en solidari mentre elabora el seu tercer àlbum. És la conversa amb Exterior.cat.

Torroella de Montgrí, Barcelona, Leiden, Toronto, Nova York i, actualment, Winnipeg. Sempre ha viscut amb la maleta al costat de la porta de casa?

Sí, després de viure tota la meva infància a l’Empordà, a causa de la feina del meu pare vam traslladar-nos a viure a Barcelona i, poc després, a Leiden (Holanda). Des d’aleshores, he estat un belluguet i no he parat de conèixer noves ciutats i cultures diferents. Això m’ha permès parlar cinc idiomes: català, castellà, anglès, holandès i italià.

El primer destí sola va ser Toronto. Perquè va triar Canadà?

Em va seduir estudiar a Humber College, una universitat de Toronto que impulsa un programa de música molt interactiu i dinàmic. És molt reconegut al Canadà i més econòmic que als Estats Units o el Regne Unit. Aleshores vaig decidir enfocar la meva vida a la música tenint en compte que tenia dos referents a casa: el meu avi i el meu oncle. Des de petita que volia ser cantant, que ja composava lletres i cançons molt senzilles. I de fet vaig escollir Toronto perquè és la ciutat on van descobrir Nelly Furtado.

Fins que li arriba l’oportunitat de la seva vida: ser corista de Nelly Furtado.

[somriu] Sí, així va ser, un moment de bogeria. Nelly Furtado buscava una veu que cantés en anglès i espanyol i vaig ser l’escollida. Ho he après absolutament tot amb ella, sobretot com afrontar la professió des d’un vessant mental i emocional. És una treballadora incansable, un referent en tots els aspectes. Si no hagués sorgit aquesta oportunitat, m’hagués convertit en una cantant de sala musical.

Què canvia?

Absolutament tot. El primer concert amb Nelly Furtado va ser davant de 150.000 espectadors a Mèxic. Una repercussió brutal en totes les gires mundials. L’equip el formàvem unes trenta persones i jo era la més jove. He recorregut gairebé tot el món, excepte Àfrica. M’hagués agradat actuar a Barcelona, però mai es va programar un concert a Catalunya.

Des de fa tres anys que Nelly Furtado està desapareguda de l’escena musical. Tornarà?

Diria que sí tenint en compte que Nelly Furtado fa gires d’uns dos anys aproximadament i després fa un descans entre dos i tres anys. Per tant, crec que és a punt de caure una nova gira que podria anunciar aquest any o el vinent. El que no puc assegurar és que em triï, novament, a mi. Però li estic molt agraïda perquè, a més de ser la seva corista, en una de les gires vaig actuar com a telonera. Ha estat molt generosa i no li podré agrair mai tota la confiança que m’ha donat al llarg de la meva carrera musical.

 

Durant en aquests anys sabàtics és quan s’ha dedicat a treballar en solitari?

Sí, des de 2012 vaig començar a elaborar un seguit de maquetes amb més cos i posteriorment vaig enregistrar ‘I’ll be fine’, el meu primer treball. Sense Nelly Furtado vaig viure a Nova York sent una etapa de màxima exploració artística. Cada dia gaudia de concerts underground i d’investigació personal per comprovar quina direcció volia emprendre. És a Nova York on vaig enregistrar el meu segon àlbum ‘Technicolours’.

Té la sensació de tenir fred a l’allunyar-se d’una estrella mundial com Nelly Furtado?

No, però t’obliga a espavilar-te sola. Ara em sento en aquell moment que començo a agafar embranzida per volar més amunt. Ara bé, soc conscient que mai estaré a l’alçada dels anys que he viscut al costat de Nelly Furtado. Bàsicament perquè aquella alçada era la seva i jo simplement l’acompanyava. Al seu costat ho vaig aprendre tot, però ara és el moment de volar sola, que m’ho guanyi jo mateixa i oblidar-me que vaig ser corista i telonera d’una artista extraordinària.

Què ha fet durant el confinament provocat per la pandèmia sanitària?

Al contrari que molta gent a mi aquesta aturada per la Covid-19 m’ha servit per composar nous temes pel meu proper àlbum en solitari. Això sí, aquesta pandèmia m’ha afectat a l’hora de posar l’accent a cançons més dolços. El que fa falta és abraçar-nos i això és el que pretenc en el proper disc.

S’ha plantejat mai cuinar cançons en català?

Sí, moltes vegades. L’última gira que vaig actuar a Catalunya ho vaig fer al costat de Francois Klark intepretant una cançó que es diu ‘Caseta’ i que volem enregistrar en les properes setmanes. Cantar en català és una manera d’apropar-me a un públic que també em segueix.

Així i tot, es considera una desconeguda en el mercat musical a Catalunya?

He de reconèixer que els catalans no em coneixen gaire. De les poques vegades que m’he apropat al mercat català va ser quan van musicar un parell dels capítols de la sèrie ‘Cites’ de TV3 amb una de les meves cançons. Ara bé, seduir el meu país i la meva gent a través de la meva música és un repte que tinc pendent. He tingut propostes de discogràfiques catalanes per treballar-hi però m’obliga a viure-hi.

I no té prevista una tornada a casa?

En un futur proper m’agradaria combinar-ho vivint mig any a Canadà i mig any a Catalunya. Tinc un record inesborrable de la meva infantesa a Torroella de Montgrí. Si mai tinc fills, voldré fer-los el mateix regal que vaig tenir de petita: viure i créixer en un poble.