Font: Arxiu personal

El cineasta quebequès Alexandre Chartrand (Ottawa, 1977) presentarà aquest estiu el documental Avec un sourire, la révolution! (Amb un somriure, la revolta), la primera producció internacional sobre el procés català. El documental, que es va veure el maig passat a Barcelona, mostra una visió del procés d’autodeterminació feta des d’un punt de vista exterior i que apropa a la primera línia de lluita. Fascinat per la cultura catalana, l’ha convertit en el seu tema predilecte, i explica a Exterior.cat com va viure les 7 setmanes de la tardor de 2017 a Catalunya. Ara treballa a TeleQuebec, la televisió nacional quebequesa.

El Quebec i Catalunya tenen algunes similituds. Aquest va ser el motiu pel qual li va picar l’ullet el procés català?

No, va ser per casualitat. Vaig descobrir Catalunya a través d’una col·lecció de fotografies d’Albert Cappa sobre la guerra civil espanyola. El meu pare és artista i tenia molts llibres de fotografia. Un d’ells, de Cappa, il·lustrava el conflicte a Espanya el segle passat i vaig tenir curiositat per descobrir-ne els motius. Després em va captivar la història del moviment anarquista català… Aquest interès va anar creixent fins a produir dos documentals en els darrers anys sobre el procés d’independència de Catalunya.

Tot i viure a l’estranger vostè parla molt bé el català. On l’ha après?

Ho vaig fer fa 12 anys, a la Universitat de Mont-real amb el professor Èric Viladrich. Quan ell va arribar al Quebec no hi havia classes de català i gràcies al seu entusiasme des de fa molts anys es pot aprendre la llengua catalana. A banda de la universitat vaig reforçar l’aprenentatge amb una immersió lingüística a Mallorca, el 2009, a través d’un programa de l’Institut Ramon Llull. Per mantenir viva la llengua llegeixo molt en català i… miro TV3 cada dia!

Recorda el seu primer viatge a Catalunya?

Sí, l’any 2006. Tenia previst un viatge de plaer fins a Tolosa de Llenguadoc. El meu primer contacte va ser pel sud dels Països Catalans i a València em vaig endur-me una sorpresa inesperada. Vaig preguntar si parlaven català i un senyor em va dir que no, que allà es parlava valencià. No entenia res. Un cop a Tarragona vaig entrar en una llibreria i el botiguer, que no va mostrar massa interès en mi, se li van il·luminar els ulls quan li vaig dir que volia comprar un diccionari per aprendre català.

Vaig descobrir Catalunya per casualitat a través d’una col·lecció de fotografies de Robert Cappa sobre la guerra civil espanyola. Després em va captivar el moviment anarquista català fins a endinsar-me en el camí cap a la independència

Dotze anys després torna a Catalunya amb motiu de l’11 de setembre.

Sí, era la Diada de la ‘V’. Vaig tornar perquè cada cop tenia més interès a conèixer el moviment independentista. Aquest cop vaig viatjar amb dos quebequesos més amb la intenció de captar imatges d’aquella gran manifestació pacífica i festiva a Barcelona. Va ser tot un repte perquè hi havia una gentada increïble i no teníem massa mobilitat a l’hora d’enregistrar les imatges. Però gràcies als contactes que vam fer amb l’Assemblea Nacional Catalana, i especialment el de Ferran Civit, van mostrar molta generositat quan ens van cedir les imatges captades des de l’helicòpter. Faltaven dos mesos pel referèndum del 9-N i el carrer bullia.

Unes imatges que van servir per traçar el seu primer documental dedicat a Catalunya i el 9-N: Le peuple interdit, (la gent prohibida).

Sí, aquella Diada de 2014 va atrapar-nos i va tenir continuïtat amb el 9-N i les eleccions plebiscitàries que va guanyar Junts per Catalunya. Durant totes aquelles setmanes vam enregistrar imatges i testimonis. Artur Mas es va convertir en un personatge cabdal del primer documental, sobretot arran d’una entrevista feta a l’expresident a peu de carrer pel periodista quebequès Olivier Arbour Masse. Aquell documental va ser l’embrió del qual acabaria sent el segon.

Perquè decideix fer un segon capítol del procés català?

Vaig quedar-ne molt content del primer perquè, a més, em va servir per conèixer de primera mà aquell moviment que reclamava pacíficament les seves demandes a l’Estat espanyol. L’anunci fet pel Govern de fer un referèndum l’1 d’octubre vaig tenir clar que era una oportunitat única per produir una segona entrega dels fets molt més potent.

I així va ser.

Sí, vam planificar el projecte en funció del referèndum de l’1 d’octubre. Les setmanes prèvies veient com la policia espanyola buscava les urnes i les paperetes i els intents per aturar el referèndum encara ho van fer tot més emocionant. Així vam creure que amb 7 setmanes allotjats a Barcelona seria suficient.

A Catalunya tothom sap què va fer l’1 d’octubre de 2017. On era vostè i el seu equip de gravació?

La vigília de l’1 d’octubre havíem estat gravant l’ambient al voltant dels col·legis electorals fins a la mitjanit. Vam decidir dormir una estona i pels voltants de les 5 de la matinada ja érem a l’Institut Pau Claris, de Barcelona on hi vam arribar caminant. Ens interessava enregistrar les imatges de l’arribada de les urnes. Plovia intensament i vam gravar tot el matí.

L’Institut Pau Claris de Barcelona va ser un dels centres triats per la policia espanyola en l’intent d’endur-se les urnes.

Des de ben d’hora, els concentrats en aquell centre deien: “estan venint, estan venint…”. Era un rumor que va córrer durant una bona estona fins que va ser veritat. Estàvem atemorits per a les nostres càmeres perquè no sabíem quina seria la reacció de la policia espanyola al veure que estàvem enregistrant les imatges. Ens vam col·locar en un punt estratègic per a gravar.

L’1-O estàvem atemorits per l’equip de gravació del documental perquè no sabíem quina seria la reacció de la policia espanyola al veure que estàvem enregistrant les imatges, que mai s’esborraran i perduraran per sempre

Fins que van acabar venint i van carregar contra els votants.

Sí, va ser un moment molt difícil. Aquelles imatges no s’esborraran mai i perduraran per sempre. Vam quedar impressionats de la reacció de la gent, actuant sense violència i oferint una gran resistència pacífica. És un exemple pel món i per a les generacions que vindran. Després vam haver d’asseure’ns en un bar i prendre’ns una cervesa per recuperar-nos d’allò que acabàvem de viure.

Font: arxiu personal

Vostè és dels que pensa que una revolta es pot fer amb somriures?

Espero que sí! La força de la paraula s’acaba imposant sempre a la violència. Si hi ha un personatge que atrapa molta gent d’arreu del món en aquest procés català aquest és Jordi Cuixart. El seu missatge en positiu i pacífic és el guió que marca el camí per a molta gent que creu que les coses només es poden canviar d’aquesta manera; amb determinació i perserverança. Al final crec que es trobarà una sortida a aquest conflicte.

Però a Cuixart i destacats líders de la societat civil i política de Catalunya els ha costat la presó i l’exili.

És difícil d’entendre sobretot d’un punt de vista d’un quebequès que hem tingut l’oportunitat de votar dues vegades un referèndum. El que cau pel seu propi pes és el delicte de rebel·lió. Aquest crim no existeix en democràcia. Oposar-te al poder també és democràcia. Estic a l’espera de conèixer la sentència però tinc la impressió que aquest judici era una farsa i la sentència està escrita abans de l’inici del judici.

El segon documental Avec un sourire, la révolution! (Amb un somriure, la revolta) és el títol d’una cançó de Lluís Llach de l’any 1982. Té alguna explicació?

Durant aquells dies vam poder conversar amb activistes de base, protagonistes anònims i líders catalans implicats en el procés que han acabat sent els testimonis del documental. Un d’ells va ser Lluís Llach, amb qui vam poder parlar en diverses ocasions. És un referent per a una generació de catalans per la seva música i, al mateix temps, pel seu compromís amb el país. Per a nosaltres era com vestir millor el documental.

La presentació del documental a Barcelona va ser molt emotiva. La sala era gairebé plena amb prop d’un miler de persones i durant els crèdits la gent, d’empeus, aplaudint i cridant “in-de-pen-dència!”. Va ser fantàstic!

El març passat el va presentar a Barcelona. Com van reaccionar els espectadors?

Va ser fantàstic! La sala era gairebé plena amb prop d’un miler de persones. Un cop va finalitzar la projecció, la gent es va posar dreta, aplaudint i cridant “in-de-pen-dència!”. Dies abans no les tenia totes perquè oferíem un documental fet des de l’exterior per a persones que han viscut el procés des de dins. Això requereix molta complicitat. Em vaig emocionar molt per la resposta de la gent.

Aquest estiu hi haurà dos passis del documental a Vancouver. Com es viu el procés català al Quebec?

Els quebequesos entenem molt bé les demandes i els anhels de llibertat dels catalans. Cada cop que he presentat els documentals, tothom ha mostrat molta implicació cap al moviment independentista català. Hi ha molts quebequesos que s’han implicat en el procés des de molts àmbits. I l’Assemblea Nacional del Quebec va votar per unanimitat la denúncia a la repressió policial espanyola.

Vostè també pinta quadres i la temàtica també està relacionada amb Catalunya.

Sí, l’ombra del meu pare és molt allargada. Conviure de ben petit amb un artista et dóna aquesta projecció artística. Tinc dues mostres de pintura ‘Salt de fe’ i ‘País Groc’, aquesta última vaig començar-la el 2014 després d’aquella Diada de la ‘V’. La curiositat va ser que quan vam presentar la segona pel·lícula vaig ser pare per segona vegada i al fill li vam posar Miró de nom, en honor al pintor català. Amb els fills i la feina tinc poc temps per pintar.

Tindrà temps per a un tercer documental?

Espero que sí! Tinc esboços per a un tercer documental però estic esperant que sigui el moment oportú. El procés encara no s’ha acabat, tot és imprevisible i molt obert.