L’actriu catalana Clàudia Benito participa en un espectacle al Teatro Español de Madrid [Foto: Noemí Elias]
L’actriu catalana Clàudia Benito Comas (Barcelona, 1989) viu un moment dolç a Madrid formant part de l’espectacle La isla del aire, dirigit per Mario Gas, que fins al 14 de gener es pot veure al Teatro Español. Ho fa acompanyada a l’escenari per Núria Espert, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa i Candela Serrat. Benito va estudiar Art Dramàtic a l’Institut de Teatre de Barcelona i a l’escola The Arts Educational School of London. Al llarg de la seva carrera professional ha participat en diversos projectes de teatre –El somni d’una nit d’estiu, al TNC; Revolta de bruixes i Nit de Reis, al Teatre Lliure-. En cinema i televisió destaquen Habitacions Tancades (TVE), Hache (Netflix), Laia (TV3) i La Vampira de Barcelona (Brutal Mitjana). A Exterior.cat, Benito aborda la seva primera experiència teatral lluny de Barcelona.
Ets filla d’actors -Andreu Benito i Lídia Comas-. Era inevitable acabar sent actriu?
[Riu] Sí, des de petita vaig trepitjar camerinos i anant a veure els pares. Ara bé, durant molts anys vaig tenir clar que no volia ser actriu perquè era vergonyosa i tímida, i m’imposava sortir en un escenari.
Què ho canvia?
A finals de Primària, a l’escola vaig canviar el xip representant una obra de teatre amb els companys de classe. Va ser un moment increïble, era com un somni fet realitat. Des d’aleshores vaig tenir clar que m’hi voldria dedicar professionalment.
Et vas formar a l’escola The Arts Educational School of London.
Tenia 18 anys, estava fascinada amb la cultura britànica, ja que posa molt en valor el teatre. Per això vaig volar cap a Londres. Als inicis em vaig sentir molt perduda, especialment amb la llengua, ja que ho feia més complicat a l’hora d’interpretar. Jo pensava que tenia un anglès correcte fins que vaig arribar allà [riu]. Va ser una experiència fantàstica abans de fer el pas a l’Institut de Teatre de Barcelona.
Què va servir d’aquella experiència?
Sobretot de conèixer allò interessant i no tant de la cultura britànica, i comparar-la amb la nostra. Al Regne Unit, el teatre es viu des de l’etapa a l’escola, tenen moltes eines i s’aprèn moltíssim al seu costat. Ara bé, per als qui no tenim l’anglès com a llengua materna se’ns fa difícil treballar-hi, ja que, a més, són molt rigorosos amb l’idioma. Vaig entendre que aquella experiència va ser un aprenentatge, però si volia dedicar-m’hi professional, havia de ser a Catalunya o a l’Estat espanyol [somriu].
“Hi ha productores en les quals per a fer el càsting d’una sèrie et demanen com a requisit viure a Madrid, no hauria de ser així”
Precisament, fins a mitjans de gener formes part del repertori de l’obra La isla del aire, al Teatro Español de Madrid. Com et va arribar aquesta oportunitat?
Vaig conèixer Mario Gas a Barcelona fent unes lectures al Teatre Lliure, i vam connectar molt bé. Així, més endavant, em va plantejar substituir Miranda Gas, que per motius laborals, no ha pogut continuar fent el paper a La isla del aire. Mai havia fet teatre a Madrid, està sent un regal. Em sento immensament agraïda.
Una oportunitat que, a més, t’ha permès trepitjar l’escenari amb una icona del teatre català: Núria Espert.
[Somriu] És una felicitat màxima, hem connectat moltíssim. Núria Espert és, possiblement, l’actriu més rellevant de l’Estat espanyol, i alhora, és la persona més humil, més simpàtica i més divertida que he conegut mai en el teatre. Estic aprenent moltíssim al seu costat.
El mes passat, vas participar en l’homenatge que el Cercle Català de Madrid va fer a Espert.
Sí, va ser molt bonic, íntim i cuidat. Les paraules que va dedicar Mario Gas a Núria Espert van ser molt sinceres. Va ser un honor ser-hi en un dia en què es premiava Espert per la seva contribució en el teatre com a catalana a Madrid.
En aquell homenatge, Mario Gas va fer una crítica oberta als egos que hi ha en la professió i va apel·lar la humilitat d’Espert. Ho comparteixes?
Sí, de cap a peus. En el món del teatre falta més humilitat i sobra ego perquè hi ha una gran necessitat de reconeixement. Ara bé, és comprensible, tenint en compte que és una professió on pren molta força el resultat de tu mateix i del teu cos. És un sector molt precari, hi ha molta por a no continuar treballant. Són factors que provoquen el pitjor d’un mateix. Per això, en el cas de Núria Espert, és admirable quan algú no és d’aquesta manera.
Foto: Noemí Elias
Com Espert, hi ha una munió d’actrius i actors catalans que viuen a Madrid. És un aparador?
Madrid és una ciutat molt viva! És una ciutat que convida a relacionar-se, i fruit d’aquestes relacions s’estableixen més oportunitats, també en el teatre. Més enllà d’això, el sector teatral i de l’audiovisual està molt centralitzat a Madrid. Aquest factor és determinant, fins i tot, hi ha productores en les quals per a fer el càsting d’una sèrie et demanen com a requisit viure a Madrid, no hauria de ser així.
Vius a Madrid temporalment. T’estàs plantejant instal·lar-t’hi definitivament?
No m’ho havia plantejat mai, perquè soc feliç a Barcelona. Ara bé, aquest mes i mig treballant i vivint a Madrid ha estat brutal. És una ciutat que té una energia molt bona, l’he gaudit moltíssim, i ara sí que m’ho plantejaria. I no només per la feina.
Amb la perspectiva adquirida a Madrid, quina mirada hi poses al teatre que es fa a Catalunya?
El teatre a Catalunya és fantàstic, es fa molt bon teatre. Tenim uns teatres increïbles, el meu teatre més estimat és el Lliure, perquè és allà on he treballat més, i al mateix temps és un dels teatres més emblemàtics del país.
Tot i que Catalunya oferta una munió d’espectacles al llarg d’un any, en el teatre a casa nostra també es compleix allò de “sempre acaben sent els mateixos”?
Sí, passa tant en el teatre com en l’audiovisual. Més que acabar sent els mateixos, també acaben sent els més coneguts. Hi ha vegades que són els mateixos perquè tenen un talent excepcional, independentment dels seguidors que té a les xarxes socials. El teatre és un món molt més tancat, en canvi, en l’audiovisual, no ho és tant.
Quant a oportunitats, què ha estat més generós, el teatre o l’audiovisual?
El teatre, indiscutiblement. Hi treballo des dels 21 anys, em sento segura, tranquil·la i m’apassiona. I això m’ho ha donat l’experiència. En l’audiovisual vaig més coixa, no he tingut tantes oportunitats. I m’agradaria tenir més oportunitats en l’audiovisual [riu].
Fa més d’una dècada, a Catalunya es van impulsar una munió de sèries televisives. És necessari que la indústria audiovisual catalana hi torni a apostar decididament?
Sí, s’hi ha d’apostar. Actualment hi ha moltes menys sèries en català. Suposo que hi té a veure amb l’arribada de les grans plataformes, però no tinc la informació necessària.
“A les escoles hauria de ser obligatori ensenyar teatre”
La precarietat i el teatre van de bracet?
[Somriu] Sí, indiscutiblement. Aquells qui es dediquen a ser actor o actriu fan una aposta molt gran en la seva vida, perquè és una feina que no cobreix les necessitats bàsiques d’una persona. És cert que hi ha companys i companyes a qui els va molt bé, però són molt pocs. Fins i tot, aquell qui ha tingut molt d’èxit en un projecte pot acabar patint durant un any esperant una nova oportunitat. Tots hi passem, per això.
En algun moment de la teva carrera professional t’ha passat pel cap tirar la tovallola?
No, en cap cas. El meu objectiu vital era poder viure bé, tranquil·la, sense que sigui una feina que em generi una frustració constant. Així que, en èpoques que no tinc un paper assignat en una obra, dono classes de teatre. I és fantàstic, per la relació que s’estableix entre professor i alumne, ja que el teatre és una eina excepcional per a la vida. Fins al punt, que considero que a les escoles hauria de ser obligatori ensenyar teatre.
Per què?
El teatre i la interpretació permeten entrar en contacte amb l’empatia, les emocions, la comprensió, la confiança o en l’expressió oral. Considero que són eines que el teatre permet desenvolupar, i que són importants per a la vida més enllà dels escenaris.
En aquest camí d’empoderament femení, el teatre encara té una mirada massa masculinitzada especialment, en els llocs de direcció?
Sí, fins ara comptaríem les directores dones de teatre amb els dits d’una mà. Cada cop n’hi ha més, però no seran suficients. El més rellevant de tot és que hi hagi debat i conflicte, és el moment en el qual s’avança. Quan la mirada sigui equitativa és quan serà just. I per això, cal comptar amb la mirada d’una dona que, generalment, més sensible i fràgil. Acceptar això per sobre de ser fort i tirar endavant és la base de l’èxit d’una persona, tant homes com dones.
Benito, juntament amb la resta d’actrius que integren ‘La isla del aire’ [Foto: David Ruano]
