Font: Ton Toset

Josefina Cortadella (Martorell, 1947) és religiosa missionera i responsable de la comunitat de les Germanes Mercedàries a Malanje (Angola, Àfrica) des de fa gairebé 30 anys. La seva vocació ha estat determinant perquè els infants orfes d’aquesta ciutat angolesa no només tinguin una llar d’acollida sinó que puguin estudiar fins a l’accés a la universitat. L’ajuda humanitària ha permès a la comunitat mercedària disposar d’una escola, un centre mèdic i comptar actualment amb un equip humà de més d’una setantena de professionals. Cortadella traça més de mitja vida a l’Àfrica a Exterior.cat.

Perquè va decidir ser missionera?

Sempre he sigut una persona que m’ha agradat treballar per a la comunitat en els serveis dirigits a les persones. Sobretot, a les més desafavorides. Als 45 anys treballava al barri del Polvorín a Barcelona en un projecte de reinserció amb un grup de noies que sortien de la presó. En aquella època hi havia una manca de missioneres de la comunitat arreu del món i un cop em van fer la proposta vaig acceptar de bon grat.

Com van reaccionar a casa?

(riu) No vaig dir-los res fins que ho vaig tenir tot lligat. El meu pare, que era molt espavilat, ja s’ho imaginava. Abans hi ha una història al darrera.

Quina?

La meva mare no volia que fos religiosa. Tot va canviar quan la mare va trobar-se  una senyora que li va explicar que li havia prohibit fer-se religiosa a la seva filla. Aquesta noia, sortint del seu casament, va tenir un accident i va morir. La senyora li va dir a la meva mare que “com que havia de ser per a Déu, per això ha mort”. A partir d’aquella història, la mare em va dir que fos religiosa si havia de ser feliç.

Era l’any 1992 i vostè aterra a Angola en plena guerra civil.

Així és. El nunci apostòlic ens va assegurar que no hi havia conflicte bèl·lic i la sorpresa va ser que només arribar a l’aeroport de Luanda em vaig trobar encerclada per una colla de militars apuntant-me amb les seves armes. L’únic pensament que vaig tenir era el d’agafar la maleta i tornar a casa.

Com va arribar a Malanje des de la capital?

Al cap d’uns dies. En lloc de viatjar en un avió de passatgers ho vaig fer en un avió de combustible! Recordo que només hi havia tres seients i vaig asseure-m’hi fins aterrar a Malanje. Però no va acabar aquí l’aventura. Des de l’aeroport fins a la casa un grup de miliciants ens van aturar fins a tres vegades apuntant-nos armes, un altre cop. Em van deixar passar per ser missionera.

La guerra va allargar-se durant 10 anys. Com va viure aquella etapa?

Ens queien les bombes a tocar de casa i vam tenir la sort que mai vam rebre. Va ser terrible! Recordo que quan viatjaves a la ciutat, de cop i volta veies la gent que s’estirava a terra i era un senyal que era l’hora del bombardeig. Nosaltres ens refugiàvem als baixos d’un hotel que coneixíem l’amo, però ens vam donar compte que serviria de ben poc perquè un cop va caure una bomba a l’edifici del bisbat i va travessar les tres plantes fins el soterrani.

Quin és el pitjor record que té de la guerra?

La fam. Veure els infants i la gent morir-se de gana em va generar molta impotència. No n’hi ha prou en fer tot el possible per salvar tota aquesta gent. Des d’aleshores sempre recordava la mare quan em deia ‘Fina, no saps el que és viure una guerra’. Malauradament jo la vaig viure i va ser terrible.

Quina va ser la seva tasca com a missionera?

Una de les primeres conseqüències de la guerra va ser la munió de nens i nenes orfes que eren pel carrer a causa a la mort de pares i mares. Molts d’ells també eren de famílies que directament els abandonaven als carrers de Malanje. Aleshores ens vam dedicar a acollir-los a casa.

Aquest seria l’embrió del qual acabaria sent l’orfenat de Kudielela?

Sí, així és. Va coincidir que un periodista italià va visitar Malanje per fer un reportatge de les conseqüències de la guerra i una de les missioneres demanava ajuda humanitària. A partir de l’emissió d’aquell programa en la televisió italiana i a través d’aquest periodista es van recaptar uns diners que ens van servir per posar en marxa l’orfenat que va aplegar 164 infants. Quan va arribar la pau, la majoria de famílies van retrobar-se amb els infants. Actualment, hi ha 35 nens i nenes.

Font: Ton Toset

Quin suport econòmic va tenir la comunitat per mantenir viva l’essència a Malanje?

Després d’una primera col·laboració solidària amb Itàlia a través d’una onege, van aparèixer Mans Mercedàries i l’Ajuntament de Martorell que, des de fa més de 20 anys, són dos ens determinants perquè els projectes mercedaris a Malanje puguin sobreviure. Sense oblidar-me dels padrins, aquelles persones que posen el seu gra de solidaritat perquè els infants puguin disposar d’una vida millor.

A banda d’una llar d’acollida per als infants, quin va ser el pas següent?

Les mercedàries tenim vocació i formació en l’àmbit de l’ensenyament. Per això, vam impulsar la construcció d’una escola. Fruit d’una visita del governador de Melange a la llar no només es va comprometre a donar-nos un cop de mà sinó que ens va lliurar taules i cadires la setmana següent.

Així posen en marxa l’escolarització.

Sí, vam incorporar professorat i l’escolarització era inicialment fins a Primària. Gràcies a un ajut de Mans Unides vam poder ampliar l’escola, vam sumar més professorat i, poc després, vam ampliar els estudis fins a Batxillerat. Des de fa anys hem transmès un missatge clar a les famílies: que escolaritzin els seus fills. Ho hem fet perquè la misèria es pot vèncer amb uns bons estudis. Actualment tots els infants que acollim poden estudiar fins al seu accés a la universitat. Ara bé, hi ha un problema afegit: que les famílies no inscriuen els seus fills quan neixen.

I és un entrebanc per a l’escolarització dels infants?

A l’hora d’inscriure els infants a l’escola se’ls demana un número del registre i moltes famílies no només no han inscrit als seus fills sinó que ni tan sols els pares tenen documentació. Com que no disposen de la documentació necessària, els infants no poden escolaritzar-se. Actualment hi ha molta rigidesa burocràtica perquè s’hi ha sumat la immigració procedent del Congo, un país que està en guerra i els congolesos que marxen a viure a Angola pretenen inscriure’s com a angolesos.

Què hi troben els congolesos a Angola?

Pau! L’únic que els mou és allunyar-se de la guerra perquè Angola és un país que no està en condicions de rebre immigrants. D’ençà que va acabar la guerra, hi ha una certa estabilitat. S’han fet grans millores pel que fa a la mobilitat i el govern té la intenció de seguir modernitzant el país. Però encara som molt lluny de l’escenari desitjat.

Des de la distància com veu el creixement de l’extrema dreta a Europa que es mostra contrària a la immigració?

Ho visc amb tristesa. El millor seria que ningú hagués d’emigrar del seu país.

Viure a Angola li ha canviat la vida?

Absolutament. Els primers anys quan venia a veure la família el contrast m’afectava més. Ara ja no. Fa molt temps que relativitzo molts dels problemes que teniu a Catalunya. I els ho dic a les meves companyes de la comunitat a Barcelona: ‘hauríeu de viure un temps a l’Àfrica!’. A Catalunya, tothom ho vol tenir tot quan a l’Àfrica no es té res. Fins fa quatre anys tenim llum de forma estable a la comunitat. Ni tan sols un rebost per a guardar-hi el menjar. A l’Àfrica et conformes a viure amb ben poca cosa.

Amb 72 anys, hi ha data de tornada definitiva a Catalunya?

Tinc clar que no vull morir a Angola. En cap cas voldria donar-los més feina a les infermeres del centre mèdic de la nostra comunitat. Hi ha una tasca inacabada a fer i em veig amb força per seguir al costat d’aquests infants que em donen tantes alegries.

Aquesta felicitat és el millor regal per a una vida com a religiosa?

Sí, evidentment. Hi ha dos motius de felicitat. Un és quan una dona nativa et diu que vol ser religiosa. Això significa que no només creix el nombre de religioses sinó que, a la llarga, seran aquestes dones nascudes a Angola les que hauran de seguir el nostre testimoni. I, el segon, és veure com aquests infants a qui estimes, has format i has vist créixer acaben els estudis universitaris i se’ls presenta un futur millor. Compartir aquesta felicitat és el més gratificant.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram