Diana Riba és una de les veus d’ERC al Parlament europeu en aquesta legislatura [Foto: cedida]
Diana Riba i Giner (Barcelona, 1975) és pedagoga i des de fa dos anys diputada al Parlament Europeu després de presentar-se a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya. Llicenciada en Pedagogia a la Universitat de Barcelona, ha treballat a la Fundació Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània (CIREM) i com a programadora cultural del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona (2004). Va ser membre de la junta i tresorera del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i vocal del Gremi de Llibreters de Catalunya. Fou vicepresidenta dels Castellers de Sant Cugat. És fundadora i tresorera de l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC). A Exterior.cat, Riba veu la taula de negociació com l’eina imprescindible per resoldre el conflicte polític amb Espanya.
Dos anys com a eurodiputada, fins a quin punt la seva presència ha servit d’altaveu per reivindicar la causa catalana des del cor d’Europa?
Aquesta pregunta me la vaig fer el primer dia al Parlament europeu quan hi havia tres escons buits, de Junqueras, Puigdemont i Comín. Aleshores sentia que també representava a tots ells, com aquells a qui hi havia precedit anteriorment, com és el cas del Raül, el meu marit. Des del primer dia la meva presència al Parlament europeu fa molt evident que no hi ha normalitat política a l’Estat espanyol, perquè jo soc aquí sense haver fet una carrera política. I només aquesta diferència deixava molt clar que hi havia una irregularitat molt gran i que tenia molta feina a fer.
El seu marit -Raül Romeva- va ser diputat al Parlament europeu durant una dècada. El seu mestratge li ha servit per exercir el seu càrrec a Brussel·les?
[Riu] Sí, sempre! Totes les converses que havíem tingut a casa durant la seva etapa com a eurodiputat ara les tinc molt presents. M’ha ajudat i em segueix ajudant molt. Però al marge del Raül també m’han assessorat tant Josep Maria Terricabras com Ernest Maragall, el seu mestratge ha estat de molta ajuda.
Les lluites judicials a l’exili han donat la raó a Puigdemont en diversos països de la Unió Europea que ha visitat, però el jutge Llarena manté l’euroordre amb la intenció de jutjar l’expresident a Espanya. Què demostra tot plegat?
El més sorprenent és que el jutge Llarena obri novament la petició d’euroordre i defensi que mai l’havia retirada quan s’ha demostrat per escrit en un tribunal europeu que les euroordres no estaven actives, perquè el procés judicial així ho requereix. Un cop més demostra que hi ha països de la Unió Europea, com és el cas d’Espanya, on la justícia té el seu propi camí polític. A banda d’aquest cas, estem a l’espera de conèixer què en diuen els tribunals europeus de la sentència del procés i de la resolució sobre l’escó com a eurodiputat d’Oriol Junqueras.
“Aquesta taula [de negociació] ha d’aglutinar aquells qui volen resoldre el conflicte polític, que és molta més gent que la que vol la independència”
Els presos polítics van sortir de la presó mitjançant l’indult, però l’exili continua vigent. La solució definitiva passa per impulsar una llei d’amnistia?
Sí, l’amnistia és la millor solució per acabar amb el conflicte polític. Vull recordar que els presos polítics són fora de la presó, però la sentència continua vigent. Aquest indult és parcial, i això implica que els recau a sobre una inhabilitació que els impedeix, per exemple, dedicar-se a la política activa. Però més enllà d’exiliats i presos, hi ha altres persones encausades fruit de la repressió judicial i econòmica a qui se’ls demana condemnes de presó. Això significa que la presó no ha acabat per uns indults personals.
L’estratègia independentista ha variat des de l’1-O. ERC, Junts i la CUP aposten per estratègies diferents. Considera que és un error no anar plegats?
És la realitat que ens trobem amb diferents opcions. Cada formació política ha posat sobre la taula l’opció que considera més viable per arribar a la independència. Des del meu punt de vista, la solució més viable i efectiva és la que Esquerra posa sobre la taula: amnistia, autodeterminació i taula de negociació. Des d’Esquerra tenim clar que hem de seguir treballant per a ser molts més, perquè només guanyarem la independència tenint una majoria democràtica i, sobretot, una legitimitat internacional que reconegui tot aquest procés. Si hi ha altres propostes d’altres partits polítics, les valorarem però jo em pregunto: quina és l’alternativa al diàleg i la negociació? Ara tenim una eina potent: la taula de negociació. Cal aprofitar-la.
Creu que la solució del conflicte amb Espanya passa per aquesta taula de negociació?
Si analitzes tots els conflictes polítics internacionals que hi ha hagut al llarg de la història que acabin amb un acord pactat tots passen perquè les dues parts s’asseguin en una taula de negociació. Així ens ho avala la comunitat internacional. Per això, des d’ERC no veiem una altra alternativa viable que no sigui la del diàleg, en un moment rellevant del conflicte. Així crec que tothom hauria de fer costat al President [Aragonès] amb la taula de negociació.
“Hi ha dos moments rellevants: l’1-O i el dia de la sentència pel procés. Aquests dos fets van generar molta incomprensió entre els demòcrates del Parlament europeu per la violència policial i judicial”
És optimista amb la taula de negociació?
Soc molt optimista amb el procés. Ningú va començar aquest camí perquè no s’arribi fins al final. Com va escriure el Raül des de la presó en el llibre ‘Esperança i llibertat’: “la independència no serà fàcil, ni ràpida ni indolora”. No sabem el temps que trigarem a aconseguir-ho, però mai s’havia arribat tan lluny com fins ara. L’Estat espanyol no té cap altra sortida que trobar una solució al conflicte polític amb Catalunya, i seguirem empenyent perquè així sigui. D’aquesta taula de negociació hi hem d’apostar al màxim. Del que n’acabi sortint serà també de com ens hi asseguem i amb la força que hi anem. Per això, aquesta taula [de negociació] ha d’aglutinar aquells qui volen resoldre el conflicte polític, que és molta més gent de la que vol la independència.
Qui li genera més esperances com a aliat per arribar a l’objectiu final: Espanya o Europa?
Tots els aliats són benvinguts. Espanya és part del conflicte i serà part de la solució. Per tant, s’hi ha de ser. I a Europa hem de seguir fent molta feina per fer entendre el conflicte i cal explicar-nos tants cops com calgui, si convé. Demanem una solució democràtica, i així ho fem des del primer dia. La tossuderia dels catalans s’ha de veure més que mai en aquests moments, i ho seguim demanant de la mateixa manera, de forma pacífica.
Foto: cedida
L’1-O va canviar la manera d’entendre el procés català en el si de la Unió Europea?
Sí, hi ha dos moments rellevants: l’1-O i el dia de la sentència pel procés. L’un per la violència policial i l’altra per la violència judicial. Aquests dos fets van generar molta incomprensió entre els demòcrates del Parlament europeu. Ningú es podia imaginar una condemna tan bèstia. Ningú ho va entendre, perquè no hi va haver ni una sola prova de violència per part de la part catalana durant tot el procés.
Creu que la ciutadania catalana està desencantada amb el procés o que la repressió ha acabat passant factura?
Quan el Raül va entrar a presó em va trucar l’activista Pepe Beúnza i em va dir: “si estàs cansada, reposa. Agafa forces i torna a aixecar-te”. Està sent un procés molt llarg, intens i, sobretot emocionalment dur. Per això, pot ser que la gent se senti esgotada més que desencantada, i com deia l’amic Beunza, a vegades cal reposar per agafar forces de nou i tornar-hi. Però, tot i així, crec que cal remarcar que la gent no ha deixat de sortir al carrer.
“Des del primer dia la meva presència al Parlament europeu fa molt evident que no hi ha normalitat política a l’Estat espanyol”
Més enllà de la causa catalana, a Europa, com veu l’ascens de l’extrema dreta que s’està visualitzant en diferents països -amb el cas de VOX a Espanya- sense anar més lluny. Som davant d’un retrocés de la democràcia?
Fa molts anys que l’extrema dreta té el seu espai propi dins el Parlament Europeu, i cada cop té més força. En aquest sentit, hi ha un debat intern dins de la resta de grups parlamentaris sobre com s’ha d’actuar davant d’una posició política que l’objectiu és enfonsar les democràcies. N’hem d’aprendre i cal reflexionar-hi.
Darrerament, el Parlament Europeu ha fet un pas endavant en la lluita contra les violències masclistes. Quin paper hi ha jugat ERC?
Aquest és un dels objectius prioritaris des d’ERC a Brussel·les i en el qual he tingut la responsabilitat de ser-ne la ponent principal d’un informe que reclama a la Comissió i al Consell la inclusió de les violències masclistes al llistat de crims d’abast europeu. Un text en el qual subratllem la necessitat que hi hagi unes definicions jurídiques, unes normes i unes sancions penals mínimes i comunes arreu de la Unió Europea. Es tractaria d’un avenç important contra aquesta xacra, ja que tots els estats membre, sense excepció, haurien de tenir en els respectius codis penals aquest delicte tipificat.
Fa dos anys va decidir agafar protagonisme directe en la política. Quin recorregut hi té, s’hi tornarà a presentar o té clar que quan acabi aquesta legislatura farà un pas al costat?
[Riu] L’altre dia el Raúl m’ensenyava una fotografia del seu comiat com a eurodiputat al Parlament europeu després de 10 anys… i mira, si ha donat voltes la vida! Més enllà d’aquesta anècdota, mai haguera imaginat exercir la política com ho faig avui, ni tan sols m’imaginava com seria. He de reconèixer que estic gaudint d’aquest moment, és un plaer representar Esquerra i la ciutadania en un espai com aquest. Ara conec la institució i la seva dinàmica, i m’agafo aquests tres anys que resten de legislatura amb molta més energia. No només jo, sinó tot el meu equip. Queda temps, i no m’he plantejat res.
