Eli Bartra Murià és filla d’Agustí Bartra i Anna Murià, dos catalans que van exiliar-se a Mèxic [Foto: UNA]
Eli Bartra Murià (Ciutat de Mèxic, 1947) és filla d’Agustí Bartra i Anna Murià, un matriomini de catalans que van exiliar-se a Mèxic durant la Guerra Civil Espanyola. Doctora en Filosofia per la Universidad Nacional Autónoma de México, també va realitzar els estudis de Doctorat en Sociologia a París, on va obtenir el títol de Maîtrise Specialisée en Esthétique por la Universidad de París I (Sorbona). És filòsofa i pionera en la investigació sobre les dones i l’art popular arreu del món, especialment a Mèxic. Des de 1977 -fa 50 anys- és professora a la Universidad Autónoma Metropolitana-Xochimilco (UAM-X). A principis dels vuitanta va cofundar l’àrea Dona, Identitat i Poder en la universitat mexicana, i des de 2017 coordina el Doctorat en Estudis Feministes en la mateixa universitat. Ha publicat diversos llibres, el més recent Desnudo y Arte, una revisió femenina en les arts del segle XX a Mèxic. A Exterior.cat, Bartra Murià aborda la figura de la seva mare coincidint amb l’edició del llibre Aquest serà el principi, amb la cura de Sam Abrams.
Qui va ser Anna Murià?
La meva mare! [riu] Una dona excepcional, es va desviure per a tots nosaltres. Tot i que per a mi sempre va ser una mare gran d’edat, ja que quan jo vaig néixer ella superava la quarantena. La recordo treballant davant de la màquina d’escriure, fent traduccions i escrivint articles.
Què destacaria de la mare escriptora?
Tot i que va ser més escriptora que periodista, la mare va brillar com a cronista en publicacions com La Dona Catalana, La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. D’aquesta capçalera va arribar a dirigir-la, sent la primera directora d’un diari en català. També va ser secretària de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant l’exili a Mèxic va treballar com a traductora d’anglès i de francès al castellà.
Quina influència va tenir del seu pare Magí per dedicar-se a escriure?
Tota. Les primeres publicacions que va fer la mare van ser a la revista La dona catalana, que dirigia el mateix Magí. A més de periodista, l’avi va ser director cinematogràfic, va dirigir el primer doblatge en català de la història.
I quan acaba la guerra, arriba l’exili. Primer, a Roissy-en-Brie.
Sí, amb la seva família s’exilià a França, específicament a Tolosa de Llenguadoc. A Roissy-en-Brie coneix el meu pare Agustí Bartra. I també una munió d’escriptors catalans que fugien del franquisme: Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart i Francesc Trabal.
Amb Rodoreda es van intercanviar cartes quan la seva mare va marxar cap a l’Amèrica Llatina.
Sí, eren íntimes amigues des que es van conèixer a França, totes dues exiliades. Després els pares van marxar cap a Cuba, la República Dominicana i, finalment a Mèxic, i amb el pas dels anys van anar perdent el contacte. En la tornada a Catalunya, no van tenir la sort de retrobar-se. Més tard, es va publicar Cartes a l’Anna Murià, de Mercè Rodoreda.
“Tot i que va ser més escriptora que periodista, Anna Murià va brillar com a cronista”
L’exili a Mèxic va ser present a la taula del menjador de casa?
Sempre, cada dia. Ens ho havien explicat tot, amb tots els detalls. A Mèxic no s’usava el terme exili sinó que érem refugiats, i per alguns, fins i tot, refugirojos. La connexió amb Catalunya no la vam perdre mai, especialment, per la qüestió lingüística. A casa sempre vam parlar en català.
Vostè ha estat tota la vida una catalana a l’exterior.
Jo vaig néixer a Mèxic, soc filla de catalans i em vaig educar en una escola de refugiats espanyols. Jo em vaig trobar en un conflicte d’identitats i, per això, em preguntava: qui soc jo? Considero que hi ha una fal·làcia molt gran amb les identitats. No estic a favor que tinguem una sola identitat, no hem d’escollir una o l’altra. En tot cas, jo em considero mexicana i catalana.
Després de 30 anys vivint a Mèxic, els pares decideixen tornar a Catalunya.
Sí, van establir-se a Terrassa gràcies al suport de l’empresari Jaume Canyameras i el grup d’amics de les arts de Terrassa. El meu germà i jo, en canvi, vam quedar-nos a Mèxic. El retorn a Catalunya va coincidir amb la publicació de la seva obra: des de novel·les, llibres per a infants i reculls de narracions. La mare va retornar al periodisme en diaris i revistes. L’últim article el va publicar a 97 anys a El 9 Nou.
‘Aquest serà el principi’, de Lleonard Muntaner, l’última novel·la reeditada d’Anna Murià
Una de les novel·les d’Anna Murià, Aquest serà el principi (Lleonard Muntaner, 2023) s’està presentant aquests dies. Què pot dir-nos d’aquest volum?
És una novel·la que s’havia publicat de forma incomplerta l’any 1989. En aquella primera edició, a la mare li van fer suprimir un centenar de pàgines i, ara, per primera vegada, s’ha publicat el llibre complet. És un altre volum per entendre la trajectòria vital i literària d’Anna Murià sota la cura de Sam Abrams.
Quin lligam té Sam Abrams amb la seva família?
En Sam és un filòleg nord-americà, però més català que les espardenyes! [riu]. És un dels estudiosos del llegat dels meus pares i és qui ha escrit el pròleg d’aquesta darrera novel·la de la mare.
El Fons Murià-Bartra a Terrassa és qui conserva l’obra dels seus pares.
La mare va cedir l’arxiu familiar a la ciutat de Terrassa, al Fons Murià-Bartra es conserva la documentació personal, familiar i de bona part de l’obra intel·lectual dels meus pares. S’està fent un gran esforç de recuperar el llegat i la memòria dels pares.
“La mare i Mercè Rodoreda eren íntimes amigues des que es van conèixer a França, totes dues exiliades”
Ara que es parla tant de l’empoderament femení, creu que Anna Murià va ser una precursora de l’època?
No, de cap manera [riu]. La vida de la mare va ser molt complexa. Tot i créixer en un entorn catòlic, quan va tenir vint anys va radicalitzar-se, especialment en la ideologia d’esquerres. Era feminista, sí. Va formar part del Front Únic Femení Esquerrista, també va ser integrant de la Unió de Dones de Catalunya.
Com hagués viscut Anna Murià el procés català amb el referèndum de l’1-O?
La mare va participar activament en el procés de l’Estatut de Núria, l’any 1932, com a militant d’Esquerra Republicana. També va recollir signatures per l’alliberament dels implicats en els fets del 6-O de 1934. Així i tot, la mare mai havia estat mai partidària de la independència, no l’entenia. El pare, tampoc. Desconec si avui s’hagueren manifestat a favor de la independència. Jo, en canvi, sí que hi estic a favor [riu].
Ha parlat molt dels pares. Que tinguessin aquest talent va ser un element de pressió per a vostè a l’hora de formar-se professionalment?
Quan era petita no volia saber res de llibres ni d’art. Anar a un museu m’avorria, però tot era per portar la contrària. En canvi, després va ser de gran ajut. La mare, sobretot, m’aconsellava moltíssim. Tots dos van ser determinants.
Després de tot aquest pòsit, com s’explica que a Catalunya es desconegui la trajectòria d’Anna Murià?
És el mateix que el pare, Agustí Barta, qui té una obra extensa com a poeta. Però té una explicació.
Quina?
Catalunya va fer el buit a aquells qui vam viure a l’exili, no existim. Els meus pares, tots dos, ho van patir. I és una de les raons per a les quals jo vaig decidir no tornar a viure-hi i quedar-me a Mèxic. L’exili és un producte de la guerra, encara avui és un tabú.
Per què?
Aquells qui van marxar a l’exili són aquells qui estaven en contra del franquisme i del feixisme. I avui Espanya encara avui té molt impregnat el franquisme, és molt present. Ho veiem aquests últims dies.
Històricament, Mèxic ha estat un país d’aixopluc per a molts catalans i catalanes. Què simbolitza avui Mèxic per aquells descendents de refugiats a l’exili?
Els refugiats ja són morts, queda la descendència. De la tercera generació, una part està molt arrelada al país i que considera mexicà de cap a peus, i una altra part, ha tornat a Catalunya. En el meu cas, tinc una neboda que viu a Barcelona i la seva descendència serà catalana.
Foto: UNA
