La compositora de Terrassa, Elisenda Fàbregas, que resideix a l’Àsia [Foto: cedida]
Sensible, creativa i rebel podrien ser tres dels mots escaients que podrien definir la personalitat d’Elisenda Fàbregas (Terrassa, 1955), una de les compositores catalanes més importants dels darrers anys de casa nostra. Després de passar més de trenta anys als Estats Units i més d’una dècada a Corea del Sud, la compositora egarenca fa les maletes per tornar a casa de manera definitiva. En aquesta entrevista fa un fugaç esbós del qual ha estat la seva vida entre Amèrica i Àsia i explica a Exterior.cat els plans de futur a la vista.
Ja de petita tenies allò que en diuen vocació per la música?
Vaig començar a tocar el piano a 5 anys i al principi tot bé ja que m’educaven a l’estil tradicional, o sigui, perquè fos una noia ben educada i trobes un bon marit.
L’educació que vas rebre era molt diferent de la que es dóna actualment…
Em vaig educar sota els paràmetres del catolicisme a les Carmelites de Terrassa, un centre molt tradicional i seguint el patró de la ‘Sección Femenina del Estado’. Ja més de 40 anys que visc a l’estranger i desconec com és avui l’educació a Catalunya, però sé que les dones tenen més opcions educatives. Per exemple, jo vaig escollir ciències i les monges em van dir que era millor que fes lletres, ja que em casaria i les ciències no es compaginaven bé amb el matrimoni i fills.
Per què vas marxar tan jove de Catalunya?
La meva família no volia que em dediqués a la música, i jo -que vaig ser força rebel- m’apassionava la música i era el que volia fer. En realitat, primer vaig marxar de casa dels meus pares sense que ells ho sabessin. Vaig anar a viure a Barcelona ciutat en condicions molt precàries i un any més tard vaig marxar cap als Estats Units. Sempre havia vist les dones de la meva família (àvia i mare) sacrificant qualsevol desig d’educació pels pares o germans. Als 15 anys vaig ser conscient que jo no ho faria mai.
La teva rebel·lia et va portar a aconseguir els teus somnis?
La veritat és que jo no estava preparada per afrontar el món que m’esperava. M’hi vaig llençar de cap. Al cap de molts anys de ser pianista i de tenir èxit també, em vaig adonar que la carrera concertística no era per mi. Després de tocar sempre em deprimia perquè era com si jo ho donés tot al públic i després tot s’esfumava, no quedava res. De fet, quan tenia 8 anys recordo que improvisava i componia una mica. Així, li vaig tocar a la meva mare i em va dir “no perdis el temps, practica el piano”.
“Ensenyo cultura i música coreana a la universitat, però la joventut de Corea està tan occidentalitzada que gairebé està perdent la seva pròpia identitat”
En la música sí que et va engrescar.
La meva mare tenia molta por de la creativitat i sempre estava copiant, pintant o el que fos. Però eventualment vaig començar a escriure música i no vaig parar. Cap a l’any 1986 vaig escriure ‘Reflexiones’ per una companyia de dansa espanyola, però de debò i dedicant-me més temps no vaig ser fins al 1993 quan vaig ser contractada com a professora de piano a la Universitat de Texas.
Als Estats Units vas fer molta feina i compondre. Què va representar per una catalana amb el teu talent viure a l’Amèrica del Nord?
Vaig viure als Estats Units 32 anys, dels quals 17 a Manhattan, Nova York; 14 anys a Texas, i la resta a Washington i Baltimore. Les experiències van ser positives i negatives, com sempre. No em vaig integrar massa mai als Estats Units malgrat estar casada amb un americà durant 22 anys. Per mi, la cultura americana és massa materialista i l’estima per la música clàssica és molt limitada.
I finalment onze anys enrere, aterres a Corea del Sud. Què et motiva a fer aquest salt?
Una situació personal va fer que busques feina i me la van oferir a Seül. Jo ja hi havia estat com en altres països de l’Àsia com a pianista i la cultura asiàtica m’atreia força. Visc i treballo des de fa més de 10 anys a Seül: vaig començar com a professora visitant de piano i anàlisis a Chugye University for the arts durant tres anys. Allà vaig descobrir el món de gugak, la música tradicional coreana i tots els instruments. Però no tot van ser flors i violes.
Amb quines dificultats et vas trobar?
La principal vaser la llengua, i també el meu contracte, una cosa habitual per a la majoria d’estrangers. El 2013 vaig començar una altra etapa ensenyant en un departament d’Humanitats de la Universitat de Kyung-Hee, en el campus global. Un campus on hi havien més estudiants que parlaven anglès i eren estrangers.
I per què et quedes tants anys a Corea?
La raó per la qual vaig decidir quedar-te tant de temps a Corea és que la meva educació musical a Europa i Amèrica va consistir a analitzar la partitura de música com una entitat totalment fora del context de la societat en la qual vivia el compositor (polític, social o bé religiós). Els últims onze anys m’he passat molt temps fent recerca i investigant les funcions que la música ha tingut a través de la història occidental. Des dels inicis a Grècia i Roma fins a les antigues civilitzacions de la Xina, l’Índia o Corea.
Com ha estat aquest camí?
Ha estat un camí molt interessant perquè que m’ha ajudat a entendre molt millor la música, però també el món actual. Ara tinc una visió molt més àmplia de la música i de la societat, i del rol que hi té la música.
Foto: cedida
I aquesta nova visió, què ha suposat?
Corea ha estat quelcom molt bo per a mi: a la Chugye University vaig conèixer a Youngmin Park, un director d’orquestra coreà i vàrem començar una relació professional molt fructífera resultant en vàries obres orquestrals com Terra Mater i Accents Catalans per orquestra. A més, Youngmin va dirigir la meva simfonia per a banda encarregada per la Banda Municipal de Barcelona i el mestre Brotons, que es va estrenar a l’Auditori de Barcelona. Aquests encàrrecs i col·laboracions em van motivar per escriure altres obres per a orquestra com el Concert triple Atlanta.
Catalunya i Corea tenen algunes similituds en el camp de la música o en altres aspectes?
Tenen similituds polítiques: Corea ha estat envaïda i colonitzada moltes vegades i, de fet, gairebé va perdre la cultura autòctona. Fa anys que estic buscant música catalana antiga i folklòrica de l’edat mitjana, que s’ha perdut o és impossible de trobar. L’únic que es troba és música religiosa. Ensenyo cultura i música coreana a la universitat, però la joventut coreana està tan occidentalitzada que gairebé està perdent la seva pròpia identitat. Em diuen que és molt curiós que una estrangera com jo els ensenyi gugak. Però el govern corea està invertint molts diners per conservar gugak i la cultura tradicional del país.
“La meva família no volia que em dediqués a la música, i jo -que vaig ser força rebel- m’apassionava i era el que volia fer”
Aviat ja tornaràs a viure a Catalunya. Què sents amb la perspectiva de viure al país de nou després de tants anys fent-ho a l’estranger?
Em fa feliç tornar, encara que sé que el país és molt diferent de quan vaig marxar. Així que hauré d’adaptar-m’hi en molts aspectes. De totes maneres, encara tinc família i moltes amistats i, de fet, tinc un apartament des de fa vint anys i he estat venint gairebé cada any.
Quins projectes tens a curt i mitjà termini?
Espero dedicar-me tot l’any vinent a la composició, perquè ja tinc encàrrecs que m’esperen. Per exemple, escriure una obra per Cobla pel Memorial Joaquim Serra 2022, encarregat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona pel concert de celebració del Memorial Joaquim Serra de l’any 2022, durant el centenari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona. I un altre que estem negociant. També tinc un cercle d’amistats musicals que he estat cultivant fa temps. Sempre vaig tenir clar que tornaria a Catalunya algun dia.
