La periodista Ester Boquera es dedica professionalment a la comunicació institucional [Foto: Quim Miró / Exterior.cat]
Ester Boquera Diago (Martorell, 1978) ha presentat el llibre Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil. Doctora en Comunicació per la Universitat Ramon Llull, Màster en Comunicació Social i Humanitats i Postgrau en Comunicació de Crisi i Vulnerabilitat per la mateixa universitat. A partir d’una investigació premiada per l’Institut d’Estudis Catalans, el llibre reconstrueix de manera exhaustiva l’esforç que va fer la Generalitat durant la Guerra Civil per aconseguir que la veu institucional catalana no quedés diluïda entre la propaganda franquista i la del govern de la República. Actualment treballa en l’àmbit de la comunicació institucional. Ha treballat en consultores internacionals de comunicació, com a consultora de comunicació independent i ha publicat diversos articles sobre comunicació i propaganda en revistes científiques i de divulgació. A Exterior.cat, Boquera aborda la comunicació que es feia durant la Guerra Civil.
Per què tries aquesta temàtica per fer-ne una investigació periodística?
Aquesta investigació, el llibre, surt de la recerca que vaig fer per a la meva tesi doctoral i que és un fruit de 17 anys d’investigació. I per què tants anys? Aquest llibre el que fa és reconstruir un gerro trencat, un trencaclosques en què la documentació ha estat eliminada, robada o escampada per arreu del món.
I com has dut a terme la recerca?
En el moment en què el comissariat de propaganda té delegacions internacionals en els ministeris dels governs dels països on va tenir delegacions també hi ha documentació, i també està en els arxius espanyols. Així, bona part d’aquesta recerca ha estat la de recuperar tota aquesta informació, i un cop recuperada, s’ha tractat de fer un relat cronològic.
No és el primer treball que es publica sobre el comissariat de propaganda. Quin valor té el teu?
Fins ara l’anàlisi que se n’ha fet ha estat de manera molt parcialment, però crec que el valor d’aquest treball és que l’analitza cronològicament, posa en context qualsevol element propagandístic que hi ha. La idea és posar en context cada element propagandístic i explicar-ne el perquè, no només el què.
Per què es va crear aquest comissariat?
És idea d’en Jaume Miravitlles, que és enginyer de formació i políticament era una persona molt activa, el trobem en tots els moments importants de principis del segle XX. Quan esclata la Guerra Civil, ell veu que els franquistes, inspirats per la propaganda nazi i feixista, crearan aparells de propaganda i defensa fer el mateix inspirat pels comunistes, per la URSS. I arriba a la conclusió que a Catalunya cal un aparell propagandístic o comunicatiu, digues-li com vulguis, que estigui per sobre dels partits polítics i que pugui comunicar institucionalment.
Aquest era un plantejament nou fins aleshores a Catalunya.
No hi havia hagut un organisme d’aquest tipus, i és un organisme totalment nou que el que vol fer és centralitzar tota la comunicació de dins de la Generalitat, no només coordinar-la, i per això es converteix en un organisme tan potent on acaben treballant-hi entre 300 o 350 persones.
“Malgrat que no eren delegacions del Govern sinó de la propaganda de la Generalitat, podríem dir que sí, que són l’embrió de l’actual xarxa de delegacions del Govern al món”
Com convenç Miravitlles al president Companys per impulsar el projecte?
Quan esclata la Guerra Civil i abans de ser comissari de propaganda, Miravitlles és el secretari general d’un organisme que es munta amb representació de tots els partits i sindicats que és el Comitè de Milícies Antifeixistes. Té aquesta funció i d’ell depenen les competències de premsa i propaganda, per això va adquirint experiència des d’aquí. Prèviament, ell havia sigut secretari general de l’olimpíada popular que s’havia de celebrar a Barcelona i se’n va encarregar de la propaganda i de relacionar-se amb el govern francès. Ja té aquest bagatge i l’avala aquesta professionalitat que demostra en aquestes dues situacions.
Jaume Miravitlles té el reconeixement del país que mereix?
Ha sigut un dels millors dircoms o spin doctors de la història de Catalunya, així i tot, no se l’ha tingut gaire en compte. De fet, no crec que sigui una cosa només de Miravitlles, sinó de tota la feina que fa fer tota l’entitat i totes les persones que van treballar-hi. Al final del llibre hi reflexiono.
Quina reflexió en fas?
Si ho comparem amb els Estats Units, durant la Primera Guerra Mundial, va haver-hi el Comitè Creel, pel periodista que ho portava, i allà van treballant-hi persones com Walter Lippman o Edward Bernays, qui després va ser el pare de les relacions públiques. I tots ells es van foguejar en aquest comitè per després ser referents de les seves disciplines, i la reflexió és “què hauria passat amb moltes de les persones que es van foguejar en aquesta escola del Comissariat de propaganda i no van poder desenvolupar tota la seva feina i tot el que havien après”. Aquest també és el motiu pel qual no ha tingut tant reconeixement, perquè van ser del bàndol perdedor.
Creus que aquesta investigació, el teu treball, podria ajudar a reivindicar la seva figura?
Penso que sí, però la de Miravitlles i la de moltíssima altra gent. Un altre dels pilars del Comissariat de Propaganda és el fotògraf publicitari Pere Català Pic, que no només és el creador del cartell, sinó que ell també és l’introductor, dins del Comissariat, de les tècniques publicitàries que s’adapten a la publicitat, i és el que diferencia la propaganda del govern català de la resta, perquè li donen el toc de modernitat. Catalunya era un centre potent publicitari, a diferència de Madrid, i tot aquest coneixement d’associacionisme, la creativitat i els mitjans es posen al servei de la propaganda.
Actualment a Catalunya hi ha alguna figura comparable a la de Jaume Miravitlles?
Penso que no, en el sentit que una persona que en tan poc temps i en una situació de tanta conflictivitat fes i coordinés una feina tan impressionant com la que es va fer, gestionant un equip grandiós. No tenim ningú similar i tampoc perquè no s’han donat les característiques.
Quin era el perfil de les persones que formaven part del Comissariat?
Podríem dir que van treballar-hi els millors professionals disponibles a la rereguarda i els que no estaven mobilitzats al front. Hi havia fotògrafs com Robert Capa; escriptores com Mercè Rodoreda -que feia de correctora de català- Lola Anglada, Antoni Clavé, entre d’altres. Eren persones relacionades amb les arts, i és com el que trobaríem en un departament de comunicació molt ampli.
“El Comissariat per la propaganda va intentar incidir en els governs dels països democràtics, així com a l’opinió pública”
El llibre aborda la vocació internacional que tenia el comissariat. Les comissions que es van crear aleshores a l’estranger van ser l’embrió del que actualment coneixem com a xarxa de delegacions a l’exterior?
Malgrat que no eren delegacions del Govern sinó de la propaganda de la Generalitat, podríem dir que sí, que són l’embrió de l’actual xarxa de delegacions del Govern al món. A partir de l’any 1939, amb l’inici de la dictadura franquista es produeix un trencament, no va haver-hi continuïtat, tot i que la Generalitat ja tenia vocació d’explicar la causa republicana arreu del món. Així, podem dir que durant la Guerra Civil i l’1-0 han sigut els moments en tota la història que Catalunya ha generat més interès i més presència mediàtica al món.
En aquest entorn internacional fas referència constant als casals catalans. Quin paper van jugar aleshores?
Els casals de l’Amèrica Llatina van ser decisius pel Comissariat de propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil, especialment el de Buenos Aires. De fet, el Comissariat va crear una eina que es deia “Butlletí per als catalans absents a la pàtria”, l’enviava a Buenos Aires i era el casal qui el distribuïa i en feia difusió per la resta d’Amèrica. Tenia una xarxa estable per tot el continent.
Foto: Quim Miró / Exterior.cat
El Comissariat ser una eina integradora que va aglutinar totes les tendències socials i polítiques d’aleshores. Quin valor té tot plegat?
Té un valor molt gran. Tinguem en compte que el Comissariat es crea després que es dissol el comitè de milícies antifeixistes, els anarquistes accedeixen entrar a la Generalitat i es crea un govern de concentració de coalició amb diverses forces. I el Comissariat representa aquest govern, però a petita escala, està liderat per una persona d’Esquerra Republicana, però hi ha representants d’UGT-PSUC, de la CNT i del POUM, imagina com era de difícil. Per tant, té molt de mèrit per part de Miravitlles que es pogués mantenir al capdavant de l’organisme durant la guerra.
Quines eren les funcions més rellevants del Comissariat?
Feia funcions de propaganda i també feia les funcions paradiplomàtiques, d’intentar incidir en els governs dels països democràtics, així com a l’opinió pública.
Quan publiquen un pamflet amb els nens morts en els bombardejos i el Vaticà hi respon dient-los que es publiquin les imatges dels capellans assassinats. Aquest era l’objectiu que tenien de provocar a l’exterior?
És un pamflet inèdit i dona a entendre quin pes tenia el Comissariat. Era tan important que fins i tot des del Vaticà li contesten. Una de les coses inèdites que recull el llibre Aixafem el feixisme és que els franquistes van rebre una proposta per fer la figura d’El més petit de tots però adaptada als seus símbols. Tot plegat denota que els franquistes i altres països del món tenien coneixement de la propaganda del Comissariat i va deixar petjada.
“La Guerra Civil i l’1-0 han sigut els moments en tota la història que Catalunya ha generat més interès i més presència mediàtica al món”
Des de l’àmbit comunicatiu, quines estratègies s’aplicaven?
Quant a estratègia comunicativa utilitzaven les tècniques que utilitzava la publicitat, com la segmentació del missatge. Contrasta molt amb la propaganda de masses que utilitzava el règim nazi, però aquí el concepte era diferent. Sí que es feien actes multitudinaris i mítings i festivals, però s’optava per una propaganda molt adaptada a les necessitats de cada públic. Tenien comunicats de premsa en set idiomes, butlletins adaptats a cada llengua, i hi havia la disposició de parlar la mateixa llengua que el seu interlocutor.
Fins a quin punt conflueixen comunicació i propaganda?
El concepte propaganda potser ens pot sorprendre, que la Generalitat creés un organisme que li digués de propaganda. Tinguem en compte que en els països que no van lluitar durant la Primera Guerra Mundial, el concepte no era malsonant. La prova d’això és que les delegacions de propaganda que obren a França i Gran Bretanya no li diuen de propaganda, sinó d’informació, perquè eren dos països que havien combatut al conflicte.
Quan perd força el terme propaganda?
La gent veu que els governs i els partits els han estat enganyant amb aquesta propaganda i comença a ser un terme malsonant, per això es canvia pel concepte informació. Aquí encara tenim aquest concepte i si mirem la premsa de l’època, encara es parla de propaganda i publicitat.
