La pianista Laura Farré Rozada (Vilanova i la Geltrú, 1990) acaba de fer la seva primera gira per als Estats Units després d’actuar al Canadà i a Anglaterra, on hi resideix. És doctora al Conservatori Royal de Birmingam, al Regne Unit, on ha estat guardonada amb una beca de doctorat Midlands4Cities AHRC. Ha publicat recentment el seu primer àlbum en solitari The French Reverie, finançat per més de dos-cents mecenes de prop d’una trentena de països d’arreu del món. La vilanovina, que també és llicenciada en Matemàtiques (UPC), atén Exterior.cat.

Ha conquerit les Amèriques?

(riu) Per haver-me organitzat la gira tota sola, ha estat tot un èxit! He pogut actuar en les principals ciutats del país. Des de Montreal, Toronto, Chicago, Boston, Nova York, Colorado Springs, San Francisco fins a Los Angeles. A més, he combinat les actuacions amb un seguit de conferències a diferents universitats de les meves dues passions i professions: música i matemàtiques.

Té dos distintius molt arrelats: la música clàssica contemporània i una clara influència francesa. Què li va fer apostar-hi?

És una manera de donar a conèixer el públic que aquest repertori existeix i que pot ser molt excitant. De la meva influència francesa el responsable n’és Jean-François Dichamp, qui va ser professor quan en la meva etapa a l’ESMUC. La música francesa està molt ben escrita per al piano i es complementa amb altres aspectes. És molt tècnica, virtuosa i explora el timbre i els colors, per exemple. Considero que és la combinació perfecta entre tècnica, tradició, musicalitat i innovació. I és on em trobo més còmoda.

Com es va forjar aquest primer treball sota el seu propi segell?

Va ser en el meu darrer any com a estudiant a Londres just abans de graduar-me. Vaig decidir fer un disc que em servís com a carta de presentació davant el públic. L’anècdota va ser que quan estava enregistrant el disc em vaig donar compte que la majoria de col·legues que estaven enregistrant un disc havíem escollit les mateixes obres i compositors. Aleshores vaig decidir fer una tria d’obres de compositors que actualment estan en actiu per a poder-hi treballar.

Una proposta valenta i arriscada.

Sí, i això va provocar que la majoria de discogràfiques que vaig presentar el projecte els va agradar molt la meva música però no els va interessar el repertori. Va ser a través de Verkami, una plataforma que gràcies a més de dos-cents mecenes d’arreu del món em va permetre enregistrar el disc.

Vostè reivindica que hi ha música clàssica més enllà de Beethoven, Schubert o Mozart.

Sí, és clar! En la música clàssica ens hem acostumat a escoltar allò que ja es coneix i quan al públic se li ofereix una proposta diferent li és desconeguda i decideix renunciar a escoltar-ho. A diferència d’altres arts contemporanis com el teatre o la dansa, l’espectador és més atrevit i té un interès a descobrir nous espectacles. En la música clàssica, això s’ha perdut. I és un dels meus reptes: atrapar un públic que tingui ganes de descobrir el meu projecte.

Les discogràfiques no van voler arriscar-se en el seu projecte. I els programadors?

Els programadors es volen assegurar un mínim d’entrades venudes o de públic a la sala. I des d’aquesta perspectiva es fa més difícil accedir en la programació més consolidada. A través de la música he tingut l’oportunitat de conèixer molta gent diversa, de viatjar i de descobrir diferents cultures. En aquest sentit, una de les meves prioritats és oferir el meu repertori en els diferents països on resideixen autors contemporanis en actiu.

Vol dir que tornarà a agafar les maletes i anirà de gira.

Tinc uns bolos previstos a Catalunya, però la intenció és seguir oferint la meva música arreu del món. De moment he pogut fer-ho en cinc països i voldria fer-ho a França, Israel i Finlàndia. Sense oblidar-me d’acabar el meu doctorat.

Va deixar Vilanova i la Geltrú i des de fa quatre anys viu a Birmingham. Al Garraf va començar tot?

​Vaig començar quan era molt petita a l’Escola Municipal de Música de Vilanova i la Geltrú. Després vaig seguir a l’ESMUC i fins a fer el pas a Londres i Birmingham. En la meva adolescència vaig formar part d’un grup format per noies –Lady Lemmon– on tocava la guitarra elèctrica i la bateria. Viure a l’estranger és un aprenentatge vital molt bèstia. I mentre pugui seguir explorant lluny de casa, ho faré.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram