L’historiador Fermí Rubiralta és expert en el moviment independentista català [Foto: cedida]
Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959) és historiador i doctor en ciència política per la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Especialista en la història de l’independentisme català, ha publicat treballs estasiològics, entre els quals destaquen Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974), El Partit Nacionalista Català (1932-1936); Joc polític i separatisme i Estat Català sota el franquisme (1939-1969): obres de síntesi, com Una història de l’independentisme polític català: De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira o Breu història de l’independentisme als Països Catalans; i biografies polítiques de Joan Cornudella i Barberà (1904-1985), Daniel Cardona i Civit (1890-1943) o Miquel Badia i Capell (1906-1936), entre altres. A Exterior, Rubiralta aborda el seu últim volum: La diàspora independentista a Amèrica (Edicions del 1979, 2023).
Vostè és un historiador català de referència, tot i viure al País Basc des de fa més de 40 anys.
Sí, des que vaig conèixer la meva parella, que és basca, en un viatge a Romania. Quan vaig tornar de fer la mili, ja em vaig traslladar a viure al País Basc. I d’això ja fa 43 anys.
Així i tot, no ha perdut mai el seu lligam amb Catalunya.
No l’he perdut. A banda dels meus pares i les meves germanes, i ara, fins i tot, el meu fill està fent de pagès ecològic entre el Tarragonès i l’Alt Camp. Més enllà dels meus lligams familiars, també hi ha un interès per a la història de Catalunya que ja vaig iniciar en el meu primer treball d’investigació Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974).
Agafa un interès especial en els nacionalismes.
La meva tesi aborda el desenvolupament dels nacionalismes radicals als anys 50 i 60. Un treball compartiu del cas gallec, català i basc. Tot i que el cas gallec queia una mica lluny, el focus investigador del cas basc i català era molt potent. I, anant desgranant la història, vaig trobar-me que l’extensió del nacionalisme i l’independentisme era un camp d’estudi per explorar en profunditat. I així ha estat.
Fins a convertir-se en un expert en la història de l’independentisme català. Com sorgeix l’estímul per explorar la diàspora independentista a Amèrica?
Em faltaven arguments per poder calibrar quina importància va tenir la diàspora catalana amb el desenvolupament de l’independentisme. En el meu anterior llibre –Orígens de l’independentisme català a Cuba– vaig descobrir com el moviment independentista, que a començaments del segle passat no tenia aquesta denominació, inicia el procés d’estructurar-se. Ho fa dins la Unió Catalanista, a contraposició a la Lliga Catalanista. És a partir d’aleshores quan apareix un independentisme més insipient.
Com es desenvolupa?
Totes les expressions d’aquest catalanisme més radical passen a la jurisdicció militar, amb la qual cosa tallen de soca-rel qualsevol expressió pública i oberta d’aquest independentisme. Així es produeix, fins i tot, una marxa a l’exili de molts d’aquests personatges, el més rellevant és Josep Maria Folch i Torres, qui era president de La Reixa, una entitat antirepressiva. Hi ha dos noms menors: Josep Llamusí i Joan Oristrell, que em porten cap a Santiago de Cuba. És aquí on per primera vegada s’usa obertament la paraula independència.
“La diàspora catalana ha actuat com a altaveu del moviment independentista quan Catalunya ha estat incapacitada per reivindicar-ho amb llibertat”
A Catalunya, però no s’usa la paraula independència, sinó que només es parla de separatisme.
Així és. Al nostre país, la paraula separatisme és una terminologia que va fer fortuna. L’usaven tots els partits polítics fins a gairebé els anys seixanta del segle passat. Fins i tot, organitzacions com Estat Català, que és el primer partit independentista, usa només la paraula separatisme.
Per què passa això?
Té una explicació molt lògica. Separatisme és una paraula que jo puc usar als mitjans de comunicació, perquè és la mateixa que usa el meu enemic. I té una raó de ser: aquest primer independentisme té una arrel federal molt clara.
Aquest anhel independentista català es tradueix en la posada en marxa de Catalunya. Grop Nacionalista Radical des de Santiago de Cuba. Què simbolitza?
El Grop neix el 1907, principal impulsor de la Unió dels Catalans Independentistes que ho fa el 1943 amb l’objectiu d’aplegar els catalans residents a l’exterior a redós d’una estratègia independentista que, alhora, donés suport a la resistència que el Front Nacional de Catalunya lliurava a la dictadura franquista des de l’interior del país.
Com s’explica aquest auge independentista català des de la diàspora a principis dels anys 40 del segle passat?
El febrer de 1939 es produeix l’atac més greu contra la supervivència de la nació catalana. A l’exili, s’obren dos sectors: el legalista, que l’endemà del final del franquisme defensarà la legalitat republicana i autonomista, i l’independentista, que considera que s’ha d’anar més enllà de l’etapa autonomista i reivindica la independència.
Quins moviments es produeixen?
L’any 1940 es llança un manifest on demana la formació d’un front patriòtic cap a la independència. Dos anys més tard, veient que hi ha una crisi al Consell Nacional Català es crea directament la Unió dels Catalans Independentistes, que és la primera organització catalana que va incorporar sense embuts la paraula independència a les seves sigles.
Què simbolitzen Cuba i Mèxic en el mapa independentista català a l’exterior?
Cuba i Mèxic van ser els espais d’efervescència independentista catalana a l’exterior el segle passat. A Cuba hi ha molta efervescència independentista en els inicis del segle XX, prova d’això és on es dissenya l’estelada. Ara bé, a partir de 1939, Fulgencio Batista restringeix l’arribada d’exiliats de l’Estat espanyol. A diferència de Cuba, Mèxic és un país d’acollida per als refugiats catalans, que triaran aquest país com a lloc de residència, especialment durant el franquisme. A Mèxic es posa en marxa una delegació de la Unió dels Catalans Independentistes.
Com van conviure les entitats a favor de la independència sorgida fora de Catalunya amb la xarxa de casals catalans a l’exterior?
A l’exterior, hi havia sectors molt propers a l’independentisme, com ara les associacions Free Catalonia o Centre Catalanista de l’Havana. Ara bé, dins la diàspora hi havia molts casals catalans que no necessàriament combregaven amb aquesta posició tan radicalitzada, els espanta aquesta reivindicació i fan poca pedagogia política. Per això, la Unió dels Catalans Independentistes té un recorregut més curt que el Consell Català, que no es declara obertament independentista i que rep el suport de la majoria de casals catalans a l’exterior.
Quin paper ha jugat la diàspora catalana en el moviment independentista de Catalunya al llarg de la història?
La diàspora catalana ha actuat com a altaveu del moviment independentista quan Catalunya ha estat incapacitada per reivindicar-ho amb llibertat. Així, quan finalitzen les dues guerres mundials, des de la diàspora es fan dossiers i s’envien telegrames perquè a l’hora de configurar la nova Europa després dels conflictes bèl·lics, es tingui present la realitat catalana. La diàspora és rellevant, així i tot, on s’articula el fenomen de l’independentisme és a Catalunya, no a l’exterior.
El darrer llibre de l’historiador Fermí Rubiralta [Foto: Exterior]
Catalunya i Mèxic s’uneixen per homenatjar la figura de Ramon Xirau
