Francesc Garriga: “És impossible entendre la realitat dels Estats Units des d’Europa”

Francesc Garriga Guixà (Súria, 1983) és el nou presentador de La tarda de Catalunya Ràdio. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, va iniciar-se a Ràdio Súria. Més tard va fer el salt a COMRàdio i a Catalunya Ràdio, on va ser corresponsal d’esports a Madrid durant tres anys. De tornada a Barcelona, va conduir el programa Tot gira. Conjuntament amb Esport3 i Catalunya Ràdio va presentar El club de la mitjanit durant quatre anys i va dirigir l’Onze una temporada. Els darrers quatre anys ha estat el corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units. L’estiu de 2024 va dirigir i presentar El matí de Catalunya Ràdio. Aquest 2025 ha estat distingit amb el Premi Batec de la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Premi Ràdio Associació a la innovació pel Follow Garriga. A Exterior.cat, Francesc Garriga reivindica les apostes en els continguts que està fent en els darrers anys Catalunya Ràdio.

Dues setmanes al capdavant de La tarda de Catalunya Ràdio. Com ha anat l’estrena?
Són dies de proves. Hi ha idees noves que han tingut bona acollida, com el fet que algú enviï un berenar a algú altre. Penseu que hem rebut missatges dels oients demanant berenars fins a finals d’any! Estem molt contents, perquè el programa sona bé, hem aconseguit marcar un to i una manera de comunicar. Ara falta afinar, créixer i agafar la dinàmica.

Roda el món i torna el born.
[Somriu] Sí, així és, tot i que vaig marxar als Estats Units sabent que tornaria. He de dir que el meu cicle vital com a corresponsal no s’havia esgotat, però necessitava tancar-lo. Per tant, no ha estat traumàtic. He tingut la sort d’anar-me acomiadant emocionalment, a poc a poc, de Washington, i la tornada a Catalunya ha estat molt suau, en un entorn conegut i en una empresa on hi treballo des de fa anys. Catalunya Ràdio és casa meva.

Trobaràs a faltar Washington?
La majoria dels corresponsals m’han assegurat que sí! Ara bé, com que la meva tornada ha coincidit amb la preparació d’un programa com La tarda, fa que no tingui gairebé temps de pensar-hi. Això sí, ara quan miri cap als Estats Units i observi Donald Trump pensaré: “Que feliç soc a Catalunya”.

“No he volgut ser un corresponsal de la Casa Blanca, sinó dels Estats Units”

Quatre anys com a corresponsal als Estats Units. Què t’ha aportat aquesta experiència des del vessant personal i professional?
Va tot molt lligat. Gràcies a la feina he pogut entrar en contacte amb qüestions que m’han ajudat a canviar la visió del món, no només professionalment, sinó també com a persona. I poso l’exemple de la immigració.

Per què?
Quan visito, per primer cop, una banda i l’altra de la frontera entre els EUA i Mèxic i parlo amb persones que ho han deixat tot travessant a peu milers de kilòmetres per trobar una vida millor, és impossible no empatitzar-hi. L’única diferència entre ells i jo per passar la frontera era el color del meu passaport. Ara, a la immigració li poso nom i cognoms. Aquests aprenentatges personals i professionals són els que més m’han marcat.

Durant aquests anys has copsat també, de primera mà, el trumpisme. Com a immigrant als Estats Units, et van fer sentir malament els seguidors de l’actual president?
No, perquè com a blanc, europeu i periodista, per a ells ets un immigrant prèmium. Fins i tot els fas gràcia. Per a ells no ets un problema. I menys sent un periodista d’un mitjà de comunicació que no és nord-americà. A mi, personalment, molts trumpistes m’han tractat molt bé. I ho explicaré amb un exemple.

Digues.
Si se’t punxa una roda en una zona trumpista, pararan a ajudar-te, segur! I fins i tot, et pagaran la gasolina. En canvi, si això et passa en un carrer d’una ciutat demòcrata, m’agradarà veure si algú s’atura a ajudar-te. Dit això, prefereixo aquells qui no s’aturaran a ajudar-me si punxo una roda però defensen els meus drets com a persona.

A ulls dels europeus costa més interpretar la victòria de Trump a les presidencials i el seu retorn a la Casa Blanca?
A ulls dels europeus costa d’entendre, però també per als nord-americans. Actualment, hi ha una depressió profunda al país per digerir com ha pogut passar que Trump hagi tornat a la presidència. Per interpretar-ho cal anar-hi, ser-hi, viure-hi i relacionar-se amb el trumpisme. Jo ho he fet tant com he pogut. És impossible entendre la realitat dels Estats Units des d’Europa, has de trepitjar el terreny, viure-hi. Perquè la realitat que veiem a Catalunya ens queda molt curta. Com a periodista només tenia un minut per explicar els fets. I a vegades es fa molt difícil.

Per això vas impulsar el Follow Garriga.
Sí, exacte. Es tracta d’un pòdcast que té 24 capítols de 30 minuts de durada en el qual intento explicar què passa i com és la gent als Estats Units amb més calma. I això requereix formats que, a vegades, als mitjans no els interessa perquè són cars i d’un consum més limitat.

“Necessitava tancar el meu cicle vital com a corresponsal”

Quines complexitats té la corresponsalia dels Estats Units per a un periodista?
En té diverses. No ets corresponsal d’un país, sinó d’un continent. Contínuament passen coses a tot arreu, i amb Donald Trump, encara més. Cal prioritzar on poses el focus i has d’acceptar que no arribes a tot, si no et genera molta frustració. A mi em va passar. I una altra complexitat: la diferència horària. Vius permanentment en dos horaris, amb molta presència a l’antena, i això provoca molt desgast. Malgrat tot, és una corresponsalia molt atractiva. L’he viscuda amb molta addicció a la feina.

La majoria dels corresponsals als Estats Units gairebé no surten de la bombolla de Washington i no es mouen de la Casa Blanca. Tu, en canvi, vas trepitjar més que mai el país. Va ser una decisió pròpia?
Sí, perquè aquesta sempre va ser la meva voluntat. Per entendre el país has de sortir de Washington, perquè els estats tenen moltes diferències entre ells. És el mateix país, però no té res a veure Nou Mèxic amb Maine o Vermont amb Arizona. Per això, vaig veure imprescindible moure’m i fer-ho per explicar diverses qüestions. Ara bé, aquest periodisme és car. Però he tingut la sort que Catalunya Ràdio va entendre que anar a informar dels Oscars, dels immigrants o de la Super Bowl era apostar pel servei públic. Jo no he volgut ser un corresponsal de la Casa Blanca, sinó dels Estats Units.

Així t’ho ha premiat el gremi. Coincidint amb l’any de la teva tornada a casa has rebut dues distincions: del Col·legi de Periodistes i de Ràdio Associació de Catalunya.
Ha estat molt bonic, estic molt agraït. És un reconeixement a la feina feta durant aquests anys. Més enllà d’una distinció personal, en el fons el que es premia és aquest periodisme de servei públic, de ser present als llocs dels fets. Malauradament, hi ha molts mitjans que no tenen prou recursos per fer-ho, per això, que es premiï als mitjans que ho fan està molt bé.

Com es gesta la teva incorporació per presentar i dirigir La tarda de Catalunya Ràdio?
En diferents converses amb el director de la ràdio, Jordi Borda, li havia insinuat que m’agradaria tornar dels Estats Units amb la possibilitat d’encapçalar un projecte engrescador. I així va ser. Entre finals d’abril i principis de maig es va gestar la proposta de liderar La tarda de Catalunya Ràdio.

Com afrontes aquest repte professional?
Tinc la sort que hi ha projectes que m’han arribat quan no me’ls esperava. N’hi ha que me’ls he buscat jo –com la corresponsalia als Estats Units– i d’altres que me’ls ha ofert la ràdio. En alguns m’han hagut de convèncer. Sense anar més lluny, em va costar molt acceptar la proposta de presentar l’edició d’estiu de l’any passat d’El matí de Catalunya Ràdio. Jo era a Washington… I sort d’acceptar-ho!

Sense l’aprenentatge d’El matí hagueres acceptat la proposta de presentar La tarda?
Possiblement no. Presentar El matí em va permetre descobrir que estava preparat per fer-ho i, a més, va haver-hi una bona acceptació per part de l’audiència. Fa dos anys possiblement no m’hi veuria presentant La tarda. Avui sí que estic preparat gràcies a l’aprenentatge que vaig tenir a El matí.

“No vinc a competir amb Clapés, sinó a fer un programa que atrapi l’audiència, de servei públic”

Com es visibilitza el segell Garriga a La tarda de Catalunya Ràdio?
Amb el meu to i amb la manera d’adreçar-me a l’audiència. Espero desprendre aquest estil i que el programa es contagiï al llarg de tota la temporada.

Les quatre de la tarda és la millor hora del dia?
Intentarem que així sigui! [somriu]. La tarda per a molta gent és la millor franja del dia, perquè ja has sortit de la feina, de l’escola o de la universitat. És el moment més distés i de diversió. A partir d’ara, per a nosaltres, l’hora de berenar serà el millor moment del dia.

En aquests primers dies hem anat descobrint les diferents novetats del programa. Què en destacaries?
El programa s’estructura en tres parts amb la intenció d’obrir-lo a diferents registres. En la primera hora (de 16 a 17 h) fem el cafè, en la qual s’estableix una conversa d’actualitat, majoritàriament amb periodistes, com Lídia Heredia (els dimarts). També hi ha Marc Artigau i Abraham Orriols. La primera hora la tancarà un oient enviant-li el berenar a algú. En la segona hora (de 17 a 18 h) volem que hi tingui cabuda tot el que aplegui les màximes sensibilitats possibles. Destaco les seccions amb Xavier Pérez Esquerdo, Enric Calpena, Albert Martín, Cristian Garcia o el grup Svetlana. I en la darrera hora (de 18 a 19 h) és el moment del Que no surti d’aquí, que té un públic molt fidel.

Després de gairebé 20 anys com a periodista esportiu, els esports tindran cabuda en el programa?
Sí, però sense trepitjar el Tot costa [somriu], que ve a continuació. A La tarda farem una tertúlia esportiva amb perfils menys habituals, com la cantant Mushkaa, l’actriu Diana Gómez o el periodista Gerard Romero. Així i tot, he de dir que els esports han marcat la meva carrera, i això encara traspua tot i fer un magazín de tarda.

L’etiqueta d’esports encara et penja?
No tant! Quatre anys als Estats Units han servit per a alguna cosa. Així i tot, em podré treure el cuquet dels esports participant en la tertúlia del Tot costa o a la TDT quan convingui.

Ets una de les grans apostes de la nova temporada de Catalunya Ràdio. El repte més costerut és competir amb Toni Clapés i el Versió RAC1?
Tot el que pugui dir de Clapés ja s’ha dit. És un comunicador irrepetible que fa gairebé 30 anys que fa el mateix. No vinc a competir amb Clapés, sinó a fer un programa que atrapi l’audiència, de servei públic. Quant a xifres d’audiència, és un repte molt difícil. Per això, volem posar el focus en el producte, que l’audiència el gaudeixi. Per cert, tinc una anècdota amb Clapés.

“En empreses grans el més habitual és allò de ‘no toqueu res’ o ‘fem el de sempre’. A Catalunya Ràdio hem deixat de fer el de sempre”

Quina?
La primera vegada que vaig trepitjar l’estudi de Catalunya Ràdio va ser participant en un concurs que presentava Toni Clapés dedicat al centenari del Barça. Jo vaig venir a concursar-hi amb la Penya Blaugrana de Súria. Quan jo era un adolescent, Clapés ja era un referent de la ràdio.

Catalunya Ràdio està creixent sostingudament en els darrers EGM, tot i el lideratge (encara) inqüestionable de RAC1. Què s’està fent bé des de la Corpo?
En els darrers anys, Catalunya Ràdio ha trencat amb certes limitacions que s’autoimposava, ara és valenta, sacsejant la graella i apostant per cares noves. És el cas del Que no surti d’aquí, un programa que pot generar algun embolic o que hi hagi gent que arrufi el nas, però que t’obre nous públics. En empreses grans com aquesta és molt complex fer canvis, el més habitual és allò de “no toqueu res” o “fem el de sempre”. Ara hem deixat de fer el de sempre i, per tant, s’ha de posar en valor. I això ha contribuït a què avui es respiri un ambient més optimista després d’uns anys difícils provocats pel desequilibri en l’EGM, amb el qual s’havia instal·lat un cert pessimisme. Avui hi ha la sensació de ganes de marxa.

Per tant, el sorpasso en l’EGM és més a prop?
No ho sé, i és més, no et donaré el titular que vols! [riu]. Tant de bo que el sorpasso sigui més a prop, evidentment. Ens faria molt feliços, sobretot per formar part de la graella. Amb aquesta valentia, Catalunya Ràdio està fent passos per recuperar el lideratge. Si no ho fem així, ens quedarem on érem.

Josep Rull: “Soc partidari que el Parlament de Catalunya aprovi una llei electoral pròpia aquesta legislatura”