El català Guillem Cabestany és entrenador del FC Porto des de fa sis anys [Foto: FC Porto]
Tota una vida dedicada a l’hoquei patins.
Així és. Començar a patinar va ser una casualitat. La majoria d’amics del poble vam decidir jugar-hi, però podia haver estat un altre esport. En la meva etapa d’infantesa, viure els anys gloriosos del Noia em va fer créixer la meva passió per l’hoquei. Des d’aleshores vaig descobrir que m’hi volia dedicar professionalment. Primer com a jugador i des de fa més d’una dècada, com a entrenador. I fins ara, la sort m’ha acompanyat.
Si haguessis de fer una tria dels tres moments més rellevants de la teva trajectòria com a jugador, quina seria?
El primer, la trucada del Liceo per fitxar-me ja que representava complir un somni com a professional amb només 21 anys. El segon, la final de la Copa d’Europa que vam perdre als penals amb l’Igualada a La Corunya després d’avançar-nos en el marcador. Aquella sensació de tenir la glòria a tocar dels dits va ser molt especial tot i la derrota final. I el tercer, la Copa del Rei que vam guanyar amb el Noia contra tot pronòstic a Igualada.
Fer el salt a les banquetes ja ho visualitzaves anys enrere?
Des que era molt jove vaig començar a entrenar equips base a Sant Pere de Riudebitlles. Durant gairebé 30 anys potser no he entrenat dues o tres temporades. Això sí, el que no hagués imaginat mai era debutar a l’OK Lliga i culminar una etapa tan espectacular a El Vendrell. Després de tres temporades d’èxits, hem de refer l’equip per la marxa de la meitat dels jugadors i, així i tot, som capaços de seguir guanyant títols. Aquella experiència va ser determinant pel que vindria després a l’estranger.
I així t’arriba la proposta del Breganze.
La proposta va arribar un cop ja havia decidit no continuar a El Vendrell. De fet, va acabar aquella temporada i no tenia cap oferta sobre la taula. La proposta de Breganze va arribar tard, però es va concretar en pocs dies. En l’àmbit personal, va ser un canvi potent tenint en compte que m’hi va acompanyar la família. Però l’adaptació a Breganze va ser molt ràpida i molt enriquidora. En l’àmbit esportiu, l’al·licient era fer campió un equip que encadenava 25 anys sense fer-ho i ho vam aconseguir amb escreix.
“Des de que soc entrenador del Porto hem perdut la final de la Copa d’Europa dues vegades. Tan de bo a la tercera sigui la vençuda…”
A Breganze t’hi sents com a casa, però l’oferta del Porto és massa temptadora.
[Somriu] Sí, son aquelles oportunitats que no es poden deixar escapar. N’he rebutjat unes altres, però aquesta era impossible fer-ho. Entrenar el Porto i viure en una ciutat va superar totes les meves expectatives. Així i tot, seure en aquesta banqueta és un privilegi però també hi ha molta pressió, que no l’havia viscut mai com aquí.
Per al Porto es resisteix la Copa d’Europa.
Sí, aquesta és l’espina clavada que arrosseguem. Des de que soc entrenador del Porto hem perdut l’oportunitat de guanyar-la dues vegades perdent la final contra el Barça (2018) i l’Sporting de Lisboa (2019). Tan de bo a la tercera sigui la vençuda… si la pandèmia ens ho permet. En aquesta etapa a Porto hem guanyat molts altres títols, el més celebrat va ser una lliga guanyada en l’últim alè.
Sis temporades a Porto. Serà l’última?
És probable, però ara estic únicament centrat en el que resta de la temporada. Els cicles han de ser relativament curts perquè el càrrec genera molt desgast. Després de 7 anys a l’estranger em ve de gust tornar a casa, ser a prop de la família i assumir nous reptes esportius en el món de l’hoquei patins. De reptes i objectius n’hi ha molts!
La tornada de Cabestany a Catalunya es podria concretar a final de temporada [Foto: FC Porto]
Actualment l’hoquei patins és cada cop més igual arreu del món. I és fruit de l’oportunitat de veure constantment partits de diferents lligues a través de plataformes d’streaming. Ara bé, hi ha encara hi ha petites diferències. A Portugal, l’hoquei patins és molt passional, amb jugadors molt creatius; a Catalunya i a Espanya, hi ha més disciplina tàctica, i a Itàlia es basen en el seu esperit competitiu innat.
Com s’explica l’èxode de jugadors catalans a l’estranger?
És a causa de la crisi econòmica. Cada cop hi ha més jugadors catalans que marxen a jugar a l’estranger. A Portugal, a Itàlia i fins i tot, en lligues menors com la francesa o l’alemanya. L’hoquei patins fa molt temps que es troba en una situació molt delicada. Sense anar més lluny, a Catalunya qualsevol club d’un poble o ciutat de tradició de l’OK Lliga oferia un sou prou acceptable dins els paràmetres de l’hoquei patins. Ara no passa.
“Després de 7 anys a l’estranger em ve de gust tornar a casa, ser a prop de la família i assumir nous reptes esportius”
Així i tot, aquest esport sempre ha estat un referent a Catalunya.
Quan convé el país en fa bandera i treu pit. L’hoquei patins és l’esport on Catalunya exporta més jugadors en el màxim nivell competitiu. Però la realitat és una altra. L’hoquei patins no deixa de ser un esport minoritari, això sí, molt arrelat al país i de molta tradició en els pobles on es practica. I és així, a tot arreu, també a l’estranger. Els qui en formem part els el sentim molt nostre.
Com pot competir l’hoquei amb esports majoritaris com el futbol o el bàsquet?
No hi pot competir. Des de la perspectiva de l’hoquei patins cometem l’error de comparar-nos amb esports que tenen una dimensió astronòmica respecta la nostra. És un esport minoritari limitat per unes característiques pròpies: l’ús d’uns patins, d’un casc o d’una pista concreta. Això no passa amb altres esports, que només els cal una cistella o dues porteries. En un poble que no es practiqui l’hoquei, es fa molt difícil que hi hagi continuïtat.
I com es pot superar aquest greuge comparatiu?
Per a fer passos endavant hem d’acceptar-nos tal com som. I després, dignificar l’hoquei patins. Hem d’intentar entre tots que sigui el màxim d’atractiu possible perquè l’afició s’hi enganxi i, el més important, que la canalla tingui ganes de practicar-lo. Només així sobreviurem.
Després de tants anys com a professional, què t’ha donat aquest esport?
Una munió d’experiències de vida com a jugador i entrenador. Ha estat un camí marcat per un seguit de decisions que m’han permès viure en diferents ciutats i països i conèixer noves cultures. Fins i tot, l’oportunitat d’aprendre l’italià i el portuguès, tot i que soc un desastre amb les llengües. Vist amb perspectiva, he tingut la sort de jugar i d’entrenar en grans clubs, cosa que em puc sentir molt satisfet. I encara queda camí per a fer lligat a aquesta passió que es diu hoquei patins.
