La sèrbia Hristina Vasić treballa com a professora de català a la Universitat de Liubliana, a Eslovènia [Foto: Uroš Potočnik]

Hristina Vasić Tomše (Belgrad, Sèrbia, 1984) treballa com a professora de català a la Universitat de Ljubljana, a Eslovènia. És directora i traductora de teatre independència amb una llarga experiència en la indústria de les arts i oficis. S’ha especialitzat en la producció teatral, llengües, polítiques culturals, traducció i gestió d’esdeveniments. Fa més de 10 anys que combina l’activitat artística amb l’ensenyament. En els darrers 7 anys ha exercit de professora de llengua catalana a la Universitat de Belgrad, i des d’aquest 2021 ho fa a la Universitat de Ljubljana, a Eslovènia. A Exterior.cat, Vasić explica el seu vincle amb la llengua catalana i la tasca que realitza a l’Europa dels Balcans.

Parles 9 llengües!
Així és. A més del serbi, també parlo l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià, l’espanyol, el portuguès, l’eslovè i el català.

Què sedueix a una noia nascuda a Belgrad el fet d’aprendre el català?
D’una banda la musicalitat i l’exotisme de la llengua catalana i, d’altra, la seva cultura i la diversitat geogràfica dels territoris on es parla català. No s’ha d’oblidar que a Belgrad teníem un lector excel·lent que sabia despertar interès per aquesta llengua d’una manera molt subtil i divertida.

Tens dues grans passions: l’ensenyament i el teatre.
Així és. A 19 anys vaig començar a estudiar lletres hispàniques i durant els estudis vaig descobrir que la meva passió era el teatre. Amb un grup de companys hispanistes vam formar un grup que feia teatre en castellà i, més tard, també en català. Ens reuníem a la facultat, ocupàvem les aules on no hi havia ningú i assajàvem obres de García Lorca, Cervantes, Lope de Vega i més tard Sergi Belbel i Jordi Galceran.

Els assajos eren a classe?
Els fèiem de forma independent, als espais de la facultat. Els professors que hi tenien classes ens feien fora i havíem de continuar al parc del costat o als passadissos de la mateixa facultat. En obtenir una beca per fer un màster en Filologia Catalana, me’n vaig haver d’anar a estudiar i a viure a Barcelona durant un any. Així i tot, de tornada a Belgrad vaig reprendre l’activitat teatral quan vaig incorporar-me com a professora de català. Però més tard vaig marxar a l’estranger per estudiar teatre.

El teu primer contacte amb Catalunya va ser estudiant el màster a Barcelona?
No! Va ser molt abans. L’any 2004 vaig participar com a cantant d’un cor de Belgrad al Certamen Internacional d’Havaneres i Polifonia a Torrevella, a la província d’Alacant. Allà vaig sentir per primera vegada el català. Al principi no em quedava clar per què no entenia ‘l’espanyol d’Alacant’ que parlava la gent al carrer, que sonava diferent del que aprenia a classe a Belgrad.

I què vas pensar?
Que era un dialecte de l’espanyol propi d’Alacant. Tot i que aleshores ja era estudiant de lletres hispàniques, a la universitat no parlàvem gaire de la resta de llengües que es parlen a l’Estat espanyol. A cap d’uns anys es van oferir classes de català a la Universitat de Belgrad i m’hi vaig apuntar.

A més d’estudiar-lo, acabes exercint com a professora de català.
Després de viure i estudiar a Barcelona durant un any, vaig començar a col·laborar amb el lector català de Belgrad, Pau Bori, que va ser també professor meu uns anys abans. Tenia dos grups d’estudiants de lletres i amb alguns d’ells vam aconseguir, fins i tot, estrenar una obra en català: Búfals, una faula urbana, de Pau Miró. Les primeres classes de català que vaig fer com a professora van ser a la Universitat de Belgrad. Des de fa uns mesos ensenyo català a la Universitat de Ljubljana, a Eslovènia.

Què vas aprendre de Pau Bori?
La metodologia de Pau Bori m’agradava molt quan jo era estudiant. I ara, quan treballo i em preparo les classes, intento recordar i integrar les seves bones maneres de fer classes i mantenir els alumnes sempre motivats. Les classes regulars, on es fan tota mena d’activitats comunicatives per practicar una llengua estrangera, es complementen amb altres activitats com ara xerrades, visites culturals, entrevistes que preparen i realitzen els estudiants a una persona catalanoparlant.

Què aporten les activitats que es fan més enllà de les classes regulars?
El contacte real i viu amb un parlant natiu, a més de despertar l’interès i la curiositat dels alumnes, és molt enriquidor a diversos nivells: lingüístic, cultural, social, personal i psicològic, ja que funciona com una mena d’aliment per a la motivació de l’alumne.

“Es fa difícil imaginar els estudis catalans a l’exterior sense l’aportació de l’Institut Ramon Llull”

Quin és el perfil d’estudiant?
Aquest semestre he ensenyat català a un grup d’estudiants de la facultat de Filosofia. Alguns són estudiants de llengües i literatures estrangeres, però n’hi ha també d’altres: estudiants de Psicologia, Antropologia, Traducció i Interpretació… A Ljubljana hi ha interès per aprendre el català. A partir del curs vinent a les classes de català s’hi podran inscriure tot els estudiants de la universitat.

Quin lligam tenen els estudiants amb Catalunya o el català?
Hi ha d’estudiants que tenen amics als països on es parla català, d’altres que visiten regularment Catalunya per qüestions de feina o d’estudis. Però n’hi ha també que aprenen català per ampliar els seus coneixements i competències lingüístiques.

Quines novetats hi haurà en el curs vinent (si n’hi ha)?
Les classes en línia ens han permès tenir convidats interessantíssims, que han ‘visitat’ les nostres classes de manera virtual. Des de Simona Škrabec, Pau Miró, Joan Fullana i Eric Hauck (el delegat del Govern català als Balcans). Cadascuna d’aquestes converses va ser una experiència única tant per als estudiants com per als convidats. El curs vinent continuarem amb aquesta pràctica i espero que no trigarà gaire per a fer-ho de manera presencial.

Des de la teva mirada a Ljubljana, què aporta la Xarxa Llull?
L’activitat de la Xarxa Llull és fonamental, i es fa difícil imaginar els estudis catalans a l’exterior sense l’aportació de l’Institut Ramon Llull. A Ljubljana parlem d’un lectorat molt jove que, a causa de la pandèmia i amb poc temps d’existència, encara no ha tingut oportunitat de fer-se més visible en l’àmbit cultural local. Per això, el que probablement canviarà un cop la situació s’estabilitzi, les classes tornin a ser presencials i les visites culturals, intercanvis d’estudiants i estades d’alumnes i professors a l’estranger tornin a ser possibles.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram