Javier Lavandeira és un català resident a Tòquio que treballa en una empresa tecnològica [Foto: Josep Solano]
Els somnis dels infants poden arribar lluny, però només amb la feina ben feta i amb una mica de sort es poden acomplir quan un és adult. És quelcom més o menys el que li ha passat a Javier Lavandeira (Santa Coloma de Gramenet, 1975) que, en pocs anys, va passar de somniar de treballar amb una de les empreses més importants del sector de les tecnologies de la informació. Aquest colomenc explica a Exterior.cat com un fet tan anecdòtic com un regal familiar va canviar pràcticament tota la seva vida. Actualment, Lavandeira és enginyer de sistemes d’emmagatzematge de dades en una de les companyies més importants del sector de les noves tecnologies a Tòquio i explica com ha arribat a l’Àsia.
De petit segurament ja jugaves a les primeres consoles que van arribar al nostre país…
Suposo que com qualsevol família durant aquells anys. Recordo que abans de tenir el meu primer ordinador (un MSX de Sanyo) a casa hi havia una d’aquelles primeres consoles genèriques que venien amb el Pong i tres o quatre variants. De vegades l’endollava a la tele una estona, però mai no em va cridar molt l’atenció.
Què va suposar el MSX aleshores?
Moltíssim! El MSX té molt significat per a mi. Era l’any 1984, me’l va portar el meu oncle amb un pack de Philips que incloïa uns quants jocs, un parell de programes de gestió i bases de dades (que mai no vaig entendre) i, més important, un llibre de programació. Vaig estar-me unes setmanes jugant, però no vaig trigar a avorrir-me i vaig començar a mirar-me el llibre: es tractava d’una simulació del llançament del transbordador Columbia a l’espai per recollir un satèl·lit, amb uns gràfics molt ben fets.
T’hi vas enganxar.
El millor era que cada capítol primer t’explicava el que volíem fer (com per exemple pintar la nau a la pantalla, llegir els cursors, etc), després t’explicava com funcionava el codi per fer això, i finalment et donava un llistat en bàsic per picar a l’ordinador. D’aquesta manera, durant uns quants dies vaig estar seguint el llibre capítol per capítol, cada dia enregistrant el programa a una cinta de casset per a l’endemà carregar-lo i seguir, i de mica en mica anava veient com, a mesura que afegia codi, el programa anava prenent forma… Això em va atreure molt: si jo aprenia el llenguatge de l’ordinador, podia programar-lo per fer el que jo volgués.
Com va continuar aquesta passió?
Amb els anys vaig anar comprant revistes de MSX (Input MSX, MSX-Club, MSX Extra…) i aprenent dels articles de programació que hi sortien. Gràcies a aquestes revistes vaig aprendre què és un mòdem i què era una BBS, abans de l’arribada d’Internet.
I què era una BBS?
Una BBS era un ordinador normalment gestionat per un particular (el SysOp), conectat a una línia telefònica, on trucaves directament des del teu ordinador. La BBS contenia àrees de fitxers i de missatges on podies escriure’t amb altres usuaris del sistema i intercanviar fitxers. Resulta que a Barcelona hi havia una BBS (NeXus) dedicada als ordinadors MSX, i vaig començar a trucar-hi des del meu MSX2. D’aquesta manera és com vaig conèixer Àngel Cortés, que era el SysOp de NeXus. Amb el temps vaig muntar la meva pròpia BBS (LuzNET 2, també de MSX) i vaig agafar el relleu quan NeXus va desaparèixer.
“Una persona amb poca experiència en tecnologia, però que parli una mica de japonès té moltes més possibilitats que el contractin que una persona experta en la matèria, però que no sap japonès”
Fins que hi entres a treballar amb Àngel Cortés.
A mitjans dels 90, entro a treballar a Intercom, un dels grans proveïdors d’Internet d’aquells anys. Llavors jo ja tenia alguns coneixements sobre xarxes i programació, però a Intercom va ser on vaig ficar-me més a fons en temes més tècnics d’administració de sistemes i seguretat. Com veus, la meva vida seria molt diferent si el meu oncle no m’hagués portat aquell primer MSX i si no hagués conegut l’Àngel.
I seguies l’actualitat i les actualitzacions de revistes japoneses que ni tan sols entenies?
Correcte. Com ja saps, aquella època ja s’acabava l’època dels ordinadors de 8 bits i a Espanya ja gairebé no quedaven revistes que parlessin del MSX, però al Japó encara hi havia molta activitat. Vaig veure a una MSX-Club un anunci d’una empresa de Saragossa que importava revistes de MSX japoneses i, d’aquesta manera, quan m’ho podia permetre les anava comprant. Evidentment gairebé no entenia res, així que vaig començar a aprendre japonès: aleshores no tenia ni 18 anys.
Vas fer classes?
Sí, primer van ser classes particulars un cop a la setmana. El professor (Kikuchi-san) era un japonès de Sendai que vivia al centre de Barcelona amb un company d’Osaka. De vegades feia sortides amb tots els seus estudiants i anàvem a restaurants japonesos de Barcelona. Va ser d’aquesta manera com vaig començar a interessar-me per la cultura japonesa. Malauradament, aquestes classes privades se’m feien molt tedioses i vaig començar a anar a una acadèmia d’idiomes a Plaça Universitat.
Què va canviar?
Recordo que dels 12 alumnes, 10 estudiaven per poder entendre manga i anime, un per feina, i jo pels ordinadors. L’experiència a l’acadèmia tampoc no va agradar-me perquè el nivell era molt baix i ho vaig deixar. Em vaig comprar els llibres de la sèrie Japanese for Busy People i vaig seguir estudiant pel meu compte al meu ritme.
Aleshores, el Japó era com una fita inabastable?
Ho semblava. Un dels meus somnis era viatjar un dia al Japó, però no m’ho podia permetre. Jo seguia comprant les revistes japoneses (curiosament, aquestes revistes d’informàtica sovint tenien articles culturals sobre esdeveniments i festivals) i cada vegada estava més interessat a poder visitar el Japó ni que fos durant uns dies, però era un somni impossible.
Finalment aconsegueixes viatjar al Japó i et donen feina. Com va anar?
No va ser tan fàcil com això. Jo anava fent coses amb el MSX, i a finals dels 90 portava una web molt activa en notícies i articles sobre els nous programes i esdeveniments que s’anaven fent per aquests ordinadors, tot en l’àmbit amateur. Resulta que l’agost del 2000 hi havia previst un esdeveniment molt gran d’usuaris de MSX a Tòquio i allò no m’ho podia perdre. Vaig fer números i vaig veure que si estalviava m’ho podia permetre.
I què vas fer?
Enviar-li un correu electrònic a un empresari japonès Kazuhiko Nishi -l’empresari que va desenvolupar i comercialitzar els ordinadors MSX- presentant-me i explicant la meva història amb el MSX i li vaig demanar si, aprofitant el meu viatge a Tòquio, podria trobar-me amb ell per una petita entrevista. Em va respondre que sí l’endemà i em va posar en contacte amb la seva secretària per concretar lloc i hora: no m’ho podia creure!
Com va ser aquella cita?
Ens vam trobar a les oficines principals de la seva empresa a Tòquio i vam estar parlant una mica sobre els seus projectes passats i futurs. Després vam anar a un restaurant molt luxós a la planta més alta d’uns dels gratacels de Shinjuku, amb la seva secretària i un membre del seu staff i vam estar parlant una mica de negocis. Va ser una mica com a les pel·lícules i jo estava molt intimidat per tot allò. Després de parlar molta estona va dir-me que volia que treballés per ell i que la seva secretària s’encarregaria del visat i dels preparatius. Això va agafar-me molt per sorpresa!
“L’any vinent farà 20 anys que visc al Japó i pels japonesos sempre seré un estranger!”
I vas tornar a Barcelona?
Sí, va ser quan vam començar amb els tràmits per fer el visat per venir a treballar al Japó, però no va anar bé: el Japó és un país molt estricte en temes d’immigració i van denegar-me el visat un parell de vegades. Mentrestant jo seguia viatjant per reunir-me amb el Nishi-san diverses vegades. Per sort, durant una d’aquestes visites a Tòquio va ser quan vaig conèixer a una noia japonesa i vam estar en una relació a distància un temps. Ella venia a Barcelona una setmana o dues, després jo anava al Japó uns dies… fins que vam decidir casar-nos. Això va solucionar el problema del visat per treballar amb el Nishi-san, i ell em va donar la meva primera feina al Japó. El matrimoni només va durar cinc anys. Després ens vam divorciar i jo vaig canviar el meu visat de matrimoni per un d’enginyer. Quina història, eh?
I tant… La teva família i amics, devien al·lucinar, oi?
Al principi, quan encara vivia amb els meus pares (molt abans del meu primer viatge al Japó) la meva família sempre em desanimava molt amb aquest tema i em deien que m’oblidés d’aquestes fantasies, però va ser la meva mare qui em va ajudar a començar amb les classes de japonès…
Quines creus que són les diferències més importants de treballar a Catalunya i al Japó en l’àmbit tecnològic?
Evidentment els sous i la qualitat de vida: jo tinc ja força anys d’experiència en aquest àmbit, però tinc amics a Barcelona que tenen molta més experiència i coneixements que jo, que a Catalunya guanyen menys de la meitat i tenen despeses (lloguer/hipoteca, aigua, electricitat, Internet, …) molt més grans que les que tinc jo al Japó. Crec que les condicions de feina a Catalunya no són prou bones. Aquests amics es mereixen un sou molt més alt.
Encara et sents estranger al Japó?
L’any vinent farà 20 anys que visc al Japó i pels japonesos sempre seré un estranger! En qualsevol cas, tota la gent del meu voltant sempre s’ha portat molt bé amb mi i no tinc cap queixa al respecte. Un problema de viure a l’estranger, i especialment un país tan diferent de Catalunya com és el Japó, és que els amics van i venen. És difícil fer amistats llargues de la mateixa manera que pots fer amics a Barcelona, però Tòquio és una metròpoli enorme i és difícil quedar amb els amics a causa de la distància. Soc molt introvertit i fa més de 30 anys que em relaciono en línia. Per mi és el més normal del món.
Recentment vas publicar a les xarxes que la teva empresa buscava personal… Et van omplir el correu electrònic?
Ni t’ho pots imaginar! Possiblement van ser molts més els missatges privats per Twitter. Vaig haver de fer-me una plantilla per poder respondre a tothom. Vaig estar tres dies responent missatges.
Què aconsellaries a aquells que vulguin venir a treballar al Japó en l’àmbit de les noves tecnologies?
Que tinguin present que hi ha molta competència. Molta gent d’arreu del món vol venir a treballar al Japó i, a causa de això, si no vens molt preparat agafaran a altres abans que a tu. La llengua és l’element més important: una persona amb poca experiència en tecnologia, però que parli una mica de japonès té moltes més possibilitats que el contractin que una persona experta en la matèria, però que no sap japonès. N’hi ha d’altres com ara tenir un títol universitari perquè facilita molt el procés d’obtenir el visat de feina. També ajuda a molt tenir una presència a les xarxes de professionals (GitHub, StackExchange, …) on es puguin veure projectes personals propis perquè qui ho consulti es pugui fer una idea del perfil.
