Joan Cané: “L’arquitectura catalana és reconeguda a Corea del Sud, i segueix ajudant a obrir portes”

Arquitecte barceloní establert a Seül (Corea del Sud), Joan Cané treballa des de fa molts anys amb un peu a Corea del Sud, la Xina i Catalunya, realitzant projectes relacionats principalment amb l’arquitectura i el disseny urbà però també amb altres àrees vinculades amb el disseny, inclosos el disseny d’objectes, interiorisme, urbanisme i fotografia d’arquitectura. A més de les seves activitats en l’àmbit del disseny i l’arquitectura professional, Cané ha estat tutor d’Arquitectura a la Xina i actualment imparteix mòduls d’estudi de disseny i assignatures de sostenibilitat en una universitat de Corea del Sud. Però aquest arquitecte toca totes les tecles: a més de tenir una professió que requereix molta dedicació, és un apassionat de les arts, les lletres i de la fotografia, havent publicat alguns dels seus texts a casa nostra. A més, les seves fotografies han estat també premiades a l’Àsia i fins i tot ha participat en algunes pel·lícules a Corea del Sud. Tot un home que podria haver viscut perfectament a l’època del Renaixement, Cané conversa a Exterior.cat.

La passió per l’arquitectura és una cosa que ja tenies de petit?
La veritat és que no del tot: de petit m’interessaven els edificis que visitàvem amb la família quan anàvem de viatge amb la família, però no era especialment aficionat a dibuixar o pensar en edificis. Va ser una mica per casualitat que vaig anar a estudiar a la facultat d’arquitectura, ja que era una carrera creativa, però també tècnica, i que permetia pensar en la ciutat, la societat i mil coses més. La passió per l’arquitectura va anar creixent amb el temps.

Casualitat, dius?
Sí, recordo alguns viatges -a París, per exemple – si anàvem a veure un museu com el Pompidou sempre trobava més interessant l’edifici que el contingut. A l’últim moment, no sabent massa què triar per estudiar, tot això devia influir.

Pel que sembla, també tenies altres aficions.
Sempre he intentat no estar fent només una cosa. I ni que fos com a afició, he estat escrivint i fent fotografies des de ben petit. Alguna ha guanyat algun concurs, algun relat s’ha publicat. L’arquitectura és molt lenta, entre el disseny de l’edifici i la seva construcció. Escriure i fotografiar et dona molta més immediatesa i són maneres d’explorar i explicar el món. Quan vaig a viure a un país nou sempre em passo un parell d’anys fent tombs amb la càmera quan tinc temps lliure, descobrint racons…

Carai, veig que fas moltes coses i totes bé: podries ser un d’aquells tipus d’homes del Renaixement!
Si estàs obert a tota mena de noves coses sempre apareixen oportunitats divertides. Fins i tot he fet d’extra a pel·lícules coreanes, un cop amb diàleg i tot! M’agrada provar coses noves, trencar rutines i explorar noves oportunitats!

“A l’Àsia noto una ambició, unes ganes de provar coses noves i competir molt gran”

La teva experiència passa, bàsicament, entre Seül i Xangai.
La primera experiència asiàtica va ser un any d’intercanvi a Corea, a finals de la carrera, quan volia marxar ben lluny. Podria haver estat el Japó, o Chicago, però va acabar sent Seül. No tenia ni idea d’on em ficava … I va ser un xoc important, realment un descobriment d’un nou món. A l’acabar l’any acadèmic vaig tornar a Barcelona, i hi vaig estar treballant uns quants anys, ben divertits.

Sense perdre de vista l’Àsia.
Volia explorar Àsia una mica més, i va coincidir que era una època durant la qual a la Xina estaven buscant molts arquitectes estrangers. I vaig decidir anar a viure i treballar una temporada a Xangai, que és a la part més oberta per a un occidental. Cinc anys a la Xina! Molts projectes, moltes descobertes, desenes de vols a tots els racons del país i milers de fotos. Però per un estranger, la Xina sempre és un territori complicat.

Per què?
Hi ha mil diferències culturals, de maneres de treballar que poden ser esgotadores. Vaig tenir la sensació que massa vegades els estrangers que treballen en entorns xinesos no saben massa com evolucionen els projectes i tot sembla massa improvisat.

I com tornes de nou a Seül?
Uns anys després de conèixer la que seria la meva dona, ens vam casar, i vam seguir vivint a Xangai; però al cap de poc van sortir oportunitats laborals a Seül pels dos, i vam decidir tancar l’etapa xinesa. Jo francament cansat de la Xina i tornar a viure a Seül va ser un alleujament, i poc després naixia la nostra filla.

Vas entrar de seguida a la Universitat?
Els darrers anys de l’etapa xinesa havia estat combinant el disseny de projectes d’arquitectura amb classes a una universitat sino-britànica, i vaig descobrir que ensenyar arquitectura m’apassionava. Al cap d’uns mesos d’arribar a Corea vaig començar a fer classes a la Universitat. L’arquitectura de Barcelona i de Catalunya és reconeguda a Corea, i segueix ajudant a obrir portes.

De debò?
Els darrers anys molts coreans han viatjat a Barcelona i per als seus voltants. Montserrat és un dels seus destins. Òbviament, en el sector de l’arquitectura tothom coneix Gaudí o els temes urbans de la ciutat de Barcelona o el pla Cerdà, però alguns també arquitectes actuals. Dir que véns de Barcelona dóna peu a moltes converses!

“Si estàs obert a tota mena de noves coses sempre apareixen oportunitats divertides”

I quines diferències trobes entre la docència a Catalunya i a l’Àsia?
En general, a l’Àsia noto una ambició i unes ganes de provar coses noves i competir molt gran, també en l’àmbit de la docència. A Corea la figura del mestre -de la llar d’infants fins a la universitat- és molt respectada, i és un plaer treballar amb estudiants voluntariosos. Però potser a Catalunya hi ha una creativitat més lliure.

Més rebel, potser?
Sí, les dues societats són ben diferents; a Corea hi ha mil normes socials, que de vegades fan que hi hagi poca rebel·lió. Massa vegades simplement fan “el que el professor m’ha dit que fes”, quan es podrien llançar més. Potser el rol dels estrangers a la universitat és estimular-los d’una manera diferent, amb més diàleg, obrint mons nous i donant-los més llibertat.

I els catalans tenim algun valor afegit extra?
Pot ser! Tenim una creativitat ben desenvolupada, i malgrat no ser “nadius” en anglès, hi ha moltes oportunitats per ensenyar en anglès – a Corea o a països del voltant. Sortim ben formats de les universitats catalanes, malgrat tot, i això es nota.

Hi ha molts catalans a Corea del Sud?
A Corea som ben pocs catalans, menys de dos centenars. Bàsicament estudiants d’intercanvi, gent que ha format les famílies amb parelles locals, alguns expatriats d’empreses catalanes o internacionals, professors a escoles internacionals o universitats. En èpoques prepandèmia, hi havia unes poques activitats i trobades cada any. No sempre és fàcil coordinar agendes!

Tens algun pla de futur de tornar?
Viure a Corea és realment un plaer, però de vegades estar lluny de casa es fa complicat. No crec que hi hagi gaires canvis en el futur immediat, estem ben instal·lats aquí, encara que mai se sap. El que sí que tinc ganes és de poder tornar a Barcelona més sovint. D’ençà que visc a fora normalment venia com a mínim un parell de cops a l’any i la família venia a l’Àsia un cop a l’any. Amb les limitacions per viatjar vam estar més d’un any i mig sense volar cap a Barcelona, i es va fer llarg per tots. Per a molts dels que vivim a l’estranger ha sigut un problema afegit a tota la situació de la Covid. Mentrestant, segueixo ensenyant català a la meva filla per quan toqui tornar a viure a Barcelona.