Joan Capdevila: “Més enllà d’anècdotes, tot el que he trobat a Madrid és bona gent”

Joan Capdevila i Esteve (Martorell, 1965) és el nou delegat del Govern a Madrid rellevant Ester Capella, qui des d’aquest estiu és la consellera de Territori de la Generalitat. Llicenciat en Veterinària, Capdevila ha estat diputat d’ERC al Congrés des de 2015, però va quedar fora en els darrers comicis del 23-J després que els republicans perdessin quatre diputats. El martorellenc va ocupar el cinquè lloc de la llista d’ERC. També ha estat militant d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Capdevila concedeix la seva primera entrevista com a delegat del Govern a Madrid al portal Exterior.cat. Una conversa als peus del Pont del diable de Martorell, la ciutat on resideix el delegat.

 

De diputat al Congrés a ser el cap visible del Govern català a Madrid. Quin balanç fa del seu pas en la política activa des de Madrid?
El saldo és positiu, ha valgut molt la pena. Tothom ha de saber quin és el seu paper o què se li demana. Quan vaig començar a exercir com a diputat al Congrés era la primera vegada en la meva vida que feia un acte de servei públic en la política. No hi ha res més gran que ser representant del teu poble. Ha estat tot un honor, possiblement serà el més rellevant de la meva carrera.

Com entra en la política?
Com a militant de l’independentisme de base, sent un botiguer activista. Fins que Oriol Junqueras em va encomanar a entrar en política per desenvolupar una part de la feina que el grup parlamentari d’Esquerra fa a Madrid. El mateix Junqueras en diu l’èpica del dia a dia.

En què es basa, l’èpica del dia a dia?
En la defensa dels drets, de la voluntat de ser i en la necessitat d’existir d’aquella part de l’economia que no sol aparèixer en els diaris de paper de color salmó, com són els autònoms i les PIMES. I que és injust que no hi surtin perquè representen el 97% de l’economia del nostre país. Una tasca que es complementa amb la voluntat d’incidir en les polítiques de transformació energètica, que serà el gran cavall de batalla de la transició ecològica, o en allò que afecten la indústria i el petit comerç. Una feina que no ha estat particularment vistosa ni èpica.

Ha tingut un protagonisme molt secundari.
Segurament, sí. També per una voluntat personal, se m’ha vist poc. Però n’estic content. Repeteixo: el saldo és positiu.

En aquesta etapa de gairebé vuit anys al Congrés (en quatre legislatures). Quin va ser el moment més rellevant?
La moció de censura a Mariano Rajoy. Soc dels qui va fer fora en Rajoy [riu]. Però n’hi ha d’altres, per exemple, vaig contribuir a posar fi a l’impost del sol del PP, un punt d’inflexió perquè les plaques solars comencessin a ser rendibles i que generin energia neta, sostenible i assequible.

“La taula de diàleg és més bona del que s’ha volgut explicar i del que ha semblat. El temps ho demostrarà”

En les darreres eleccions al Congrés (del 23-J) vostè va tornar-se a presentar en la candidatura d’Esquerra (el número 5 per Barcelona), però aquest cop va quedar-ne fora.
El poble és sobirà i va pronunciar-se dient que ja en tenia prou de mi… [bromeja].

S’esperava quedar-ne fora?
Era una possibilitat. En tot cas no soc dels qui agrada massa les enquestes prèvies. M’aferro a la gran enquesta, en els resultats de les urnes. Soc dels que s’ho creu. Vox populi, Vox dei (la veu del poble és la veu de Déu, en llatí). Si no t’ho prens amb esportivitat, fas molt mal favor a la democràcia.

Vist amb una certa perspectiva, com s’explica la davallada que va patir Esquerra en les darreres eleccions espanyoles, que va passar de 13 a 7 diputats?
No és el que jo opini, sinó el que diu un estudi acurat dels resultats del 23-J. Hi va tenir a veure la por al feixisme, la por a un govern involucionista i anticatalà que van fer que molts ciutadans prenguessin la decisió de votar el PSOE i Pedro Sánchez. Personalment, penso que és una decisió equivocada, però no seré jo qui critiqui el poble sobirà.

La taula de diàleg ha estat una bona fórmula d’entesa per abordar el conflicte polític?
Més bona del que s’ha volgut explicar i del que ha semblat. El temps ho demostrarà.

Considera que ha estat efectiva?
Sí, i ha estat fruit de la bona gestió feta durant la negociació dels pressupostos forçant el PSOE a concedir més inversions per Catalunya. Prova d’això és que hem avançat en molts aspectes, com en l’enfortiment de la llengua catalana en el panorama digital. I curiosament qui més ho havia de demanar i qui més ho criticava, ens deien que ens estàvem venent per un plat de llenties. Que falta molt més? Indubtablement.

Actualment, s’ha obert una etapa de negociacions en les quals es pretén arribar a un acord per investir novament Pedro Sánchez. El protagonisme que pot tenir ara Puigdemont pot minimitzar el que ha tingut fins ara Esquerra?
Els qui tenim una certa edat sabem que els protagonismes passen. Des d’Esquerra estem molt contents que Junts redreci el seu camí. Benvinguts al seny, que és un dels seus valors fundacionals.

“Som interins en el servei públic i mai hem de perdre aquesta sensació”

Què li diu el nas de les negociacions?
No soc a les negociacions i el meu nas té poques virtuts d’endeví. El meu desig és que s’imposi el seny i que podem fer passos importants cap a la llibertat de Catalunya i dels catalans.

És dels que pensa que hi haurà acord o que hi haurà repetició electoral?
Cada matí quan em llevo escolto la ràdio i llegeixo la premsa escrita i hi ha indicis de tot. Jo vull que hi hagi acord i que sigui satisfactori. Sempre tenint present que un acord satisfactori es troba a mig camí entre els dos punts d’arrencada. Això implica una certa insatisfacció i, de retruc, que algú dels teus (del món que vols defensar) pugui interpretar que ets un traïdor. En aquest cas, és un argument irrebatible perquè sempre es pot haver fet millor. En tot cas, no ho dic jo. Ho vaig aprendre d’un diplomàtic vaticà, que em va dir: “que amarg és el camí de retorn a casa del negociador que ha aconseguit un acord”. Convida a reflexionar-hi.

Sent una veu autoritzada a Madrid, considera que s’han refet les relacions entre Catalunya i Espanya?
Odio les generalitzacions, i cadascú t’explica la fira segons com li va. Les relacions Catalunya-Espanya les construïm cada dia, i aquest debat s’alimenta més entre polítics i periodistes, i que sovint no té res a veure amb la realitat del carrer. Més enllà d’anècdotes, tot el que he trobat a Madrid és bona gent. M’han fet sentir molt còmode.

No és el cas de Gabriel Rufián, qui pateix molt més.
Tenir dimensió pública és molt feixuc.

Després de la Diada es va estrenar com a nou delegat del Govern a Madrid.
Sí, mai oblidaré el primer dia a la delegació. Coincidint amb el desè aniversari d’aquella bretolada que va tenir lloc a Blanquerna, uns feixistes van aplegar-se davant de la nostra seu per exigir “la il·legalització de Catalunya”.

“M’agradaria capitalitzar la delegació com a punt de trobada i de servei als catalans residents a Madrid”

Com afronta aquest nou repte al capdavant de la delegació catalana a Madrid?
El que intentaré ara és que tot el bagatge que he acumulat com a diputat el pugui transmetre en aquesta nova tasca, que té una part d’administració que hauré d’aprendre. Però ho afronto amb il·lusió i repetint-me allò que un amic em va dir: “entra cada dia al teu despatx pensant que pugui ser l’últim”. Som interins en el servei públic i no hem de perdre mai aquesta sensació, no per convertir-ho en por sinó en autoexigència.

Quin és el llegat que li ha deixat la seva antecessora, Ester Capella?
Excel·lent. D’Ester Capella, del seu equip i del que em deixa a Madrid, un equip molt preparat i molta experiència. M’he trobat una delegació molt ben endreçada i que té com a prioritat mantenir el ritme alt que ha dut fins ara, si convé amb més intensitat. Tenint en compte les habilitats i competències que puc aportar, obrir un nou camí. Ara bé, la majoria del camp està llaurat. Només cal que sembrem.

Un cop ha conegut de primera mà tot allò que fa la delegació del Govern a Madrid, què podria aportar de collita pròpia?
Li he de dir que tot just acabo de plegar el paracaigudes. Sí que m’agradaria aportar una dimensió empresarial i capitalitzant la delegació com a punt de trobada i de servei als catalans residents a Madrid. Ara bé, la meva agenda ha d’estar oberta a allò que disposi el president i dels consellers i conselleres de la Generalitat per ajudar en el dia a dia en les relacions amb el govern de l’Estat i les cambres.

Més enllà del seu vincle institucional, quina relació vol tenir amb la comunitat catalana de Madrid, i especialment, amb el Cercle Català?
Ja els conec! Vaig participar dels actes de celebració de la Diada del Cercle Català de Madrid. Em vaig estrenar veient ballar sardanes i fent pinya amb la colla castellera al Campo del Moro. Fins i tot, vaig donar-los el meu compromís d’anar-los a veure en un assaig en el seu local a Vallecas [somriu]. M’he reunit amb la junta del Cercle, i el seu president (Josep Ramon Casas) és encantador.

Precisament, des del portal Exterior.cat hem distingit el Cercle Català de Madrid com a Casal Català de l’Any 2023.
Sí, ho vaig llegir. Estic convençut que han hagut de fer molta feina per triar el guanyador, hi hauria molts accèssits per reconèixer la seva tasca d’ambaixada cultural, i sobretot, de cordó umbilical entre tots els catalans. No només a Madrid sinó arreu del món. La voluntat del govern és d’ajudar els casals catalans en la mesura de les seves possibilitats, i penso que tots els governs s’hi han evocat en aquesta direcció.

Vilagrà, des de Madrid: “Amb l’amnistia no n’hi ha prou”