Jofre Rocabert resideix a Zuric i està especialitzat en Relacions i Organitzacions Internacionals [Foto: cedida]
Com has acabat vivint a Zuric?
L’últim any de Ciències Polítiques vaig fer un intercanvi al Canadà, després vaig fer el màster a Alemanya i em vaig quedar a fer el doctorat a Suïssa, a la Universitat ETH Zurich. Els últims dos anys he estat combinant la recerca científica i la feina al Níger, fent programes d’estabilització.
Què són aquests programes?
Són programes que es basen en la capacitat de l’Estat per ser un Estat i en la capacitat del govern per donar els serveis mínims a la població. Si això es produeix, la situació política és més estable. Níger és un país amb moltes dificultats per governar-se perquè és molt vast, però alhora és un estat estratègic perquè és al centre del Sahel, per on hi passen fluxos migratoris de l’Àfrica Central. Tothom està molt interessat en què la regió sigui estable.
Com deies, a banda de la feina en els últims anys has publicat força investigacions sobre relacions internacionals. Hagués estat impossible fer-ho des de Catalunya?
La investigació política a Catalunya té gent bona però no té condicions per obrir camí. Calen molts diners per tenir prou recursos com per obrir una línia d’investigació. Per exemple, jo vaig fer un doctorat dins d’un esquema d’investigació del govern suís que dóna finançament de recerca a 12 anys vista. A Catalunya no hi ha aquest tipus de programes. Falten diners i flexibilitat.
Ara per ara però, de feina no te’n falta…
Alhora, amb alguns companys hem creat el Catalonia Global Institute, un think tank amb persones de Catalunya i de fora per repensar les relacions internacionals des de Catalunya.
No s’han plantejat bé fins ara?
Perquè els departaments d’exteriors d’altres estats et vegin com un actor que volen tenir a les seves agendes has de parlar el seu llenguatge: el dels interessos. Crec que a Catalunya no s’entenen les relacions internacionals com un sistema que està primordialment basat en els interessos dels estats.
“La investigació política a Catalunya té gent bona, però no té condicions per obrir camí”
Com s’entenen les relacions internacionals des de Catalunya, segons el teu parer?
Crec que hem tingut una visió molt curta de l’encaix de Catalunya al món, massa eurocètrinca. Sempre ens hem fixat en Brussel·les i Berlin. Seria positiu que és tingués una visió global i que comptessin no només els interessos de la Unió Europea, sinó també els de Moscou, Indonèsia, el Japó o Israel.
I què hagués canviat, si s’haguessin tingut més en compte els interessos dels estats?
Potser tindríem més recursos per entendre com és que Espanya ho té tan fàcil. Per què paga un preu tan baix per la repressió? Per què segueix seient a les taules de les democràcies consolidades? Si s’hagués pensat en els interessos que tenen altres Estats respecte d’Espanya, s’haguessin pogut fer altres estratègies i ens estranyaríem menys tots plegats que les diplomàcies estrangeres no responguin a les crides de justícia que fa la societat catalana.
Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya. Com s’ha venut Catalunya, a la resta del món?
Com una nació oprimida, en el llenguatge dels Estats, és igual. El que compta és quin poder tens com a actor polític, ja siguis una nació oprimida amb legitimitat per autodeterminar-te o no. Només aconseguiràs que els estats poderosos seguin sobre la taula de negociació si pots generar un problema que sigui més car de resoldre que mantenir l’estatus quo.
Quin seria el problema, en aquest cas?
S’hagués pogut jugar amb els antagonismes que Espanya té amb molts països del món. S’hagués pogut situar com un problema d’estabilitat i continuïtat econòmica per Espanya. Si Catalunya fos la raó per la qual Espanya esdevé un país inviable econòmicament, és un problema molt car.
Tens pensat tornar a Catalunya, a curt o llarg termini?
És un debat personal. Per ara, he renunciat a tornar a Catalunya a fer investigació perquè no em sembla que les condicions valguin la pena. La ciència política està dominada pels estudis electorals i hi ha poc espai per altres coses. Però algun dia m’agradaria tornar-hi, evidentment.
