Foto: El català Jon Bakero, en un entrenament amb el seu equip, el Phoenix Rising FC (Arizona) [cedida]

Jon Bakero (Barcelona, 1996) és un dels referents futbolístics del Garraf. Fill de Jose Mari Bakero -un dels jugadors il·lustres del ‘Dream Team’ de Johan Cruyff- continua complint el seu ‘somni americà’. Aquest estiu es compleixen sis anys des que va aterrar als Estats Units disposat a fer-se un lloc en el ‘soccer’ americà. Després de proclamar-se campió de la lliga universitària amb el Wake Forest University va fer el salt a la Major League Soccer (MLS), la lliga de futbol de Primera Divisió nord-americana. Una etapa breu entre Chicago i Toronto per acabar baixant un esglaó a la United Soccer League (USL), la Segona Divisió. Al Phoenix Rising FC (Arizona), s’ha tornat a veure la millor versió de Jon als terrenys de joc on va liderar el seu nou equip a obtenir el títol de la fase regular de la conferència, el curs passat. Tot i que la Covid-19 continua ben viu als Estats Units, Bakero té les botes a punt per tornar a competir. És la conversa amb Exterior.cat.

Se li ha fet molt llarg el temps d’inactivitat a casa?

El confinament a Arizona no ha estat com a Catalunya. Hem pogut sortir a passejar pel carrer tenint en compte que les distàncies són més grans i, això no ho ha fet més difícil. Tot i que visc sol, la majoria de jugadors de l’equip vivim en el mateix edifici i, més o menys, hem pogut veure’ns tots plegats. He estat més pendent de la família a Sitges i hem tingut més temps que mai per poder parlar i estar al corrent de tot.

Ho ha viscut amb resignació?

No, ni molt menys. Em considero un privilegiat per la feina que tinc i, en aquest cas, hi ha hagut molta gent que ha patit moltíssim en aquesta pandèmia sanitària, tan aquells que treballen des de primera línia com les persones que malauradament no han pogut vèncer el virus. Per tant, no em puc queixar absolutament de res.

La Covid-19 va tallar en sec l’inici de temporada amb el Phoenix Rising FC.

Sí, només vam poder jugar el primer partit de lliga i la setmana següent es va cancel·lar la competició. Durant totes aquestes setmanes hem treballat des de casa per mantenir-nos físicament.

Aquest dissabte torna la competició davant el filial de LA Galaxy. Com afronta una temporada totalment atípica?

Amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de jugar a futbol. La competició té un nou format, amb només 16 partits i sense enfrontar-nos davant d’equips que ens obligui a viatjar en avió. Per tant, esperant que sigui dissabte vinent per tornar a gaudir amb els companys.

Fa sis anys que va decidir fer les Amèriques. Aleshores juga a la Blanca Subur, a Sitges.

Era el meu segon any com a juvenil i va sorgir la possibilitat d’estudiar i jugar a futbol, al mateix temps, als Estats Units. Em va atraure el fet de perfeccionar l’anglès i créixer en un altre país. Això sí, no coneixia pràcticament res. Ni de les universitats ni del futbol que s’hi jugava.

En el seu aterratge als Estats Units va seduir tothom sent campió de lliga i copa amb Wake Forest University (Winston-Salem, Carolina del Nord) amb uns números espectaculars: 16 gols i 14 assistències en la darrera temporada. Arribar i moldre?

El mèrit no va ser únicament meu. L’etapa universitària a Wake Forest va ser espectacular, vaig ser molt feliç i en guardo un molt bon record. Per això mai m’oblido de donar les gràcies al meu entrenador, Bobby Muss i a la meva família. Aterrar a un país nou, sent tan jove no és gens fàcil, però a Winston-Salem em vaig sentir com a casa. El colofó va ser distingit com a millor futbolista universitari, fa tres anys.

Aquella distinció li va obrir la clau de la Major League Soccer (MLS) amb un contracte professional amb Chicago Fire i, posteriorment, amb Toronto FC. Vist amb perspectiva, què li va mancar per tenir continuïtat en la categoria reina del ‘soccer’ nord-americà?

Sincerament crec que no estava preparat per afrontar un salt com aquell i el que necessitava era foguejar-me com a jugador. No oblidem que venia de jugar a la lliga universitària i l’MLS és una categoria molt competitiva i gens fàcil per un jugador tan jove com jo. És cert que es van generar moltes expectatives i que el repte era molt llaminer, però les lesions i el fet de canviar de Chicago a Toronto tampoc em va ajudar a trobar l’equilibri necessari.

Només vas jugar 7 partits com a professional a l’MLS.

[somriu] Sí, i no vaig guanyar cap partit mentre vaig ser al camp! Ho vaig fer quatre cops com a titular i tres més com a suplent. Al marge d’aquesta dada anecdòtica, estic molt agraït a l’oportunitat que em van donar aleshores perquè quan jugava a la Blanca Subur mai hagués somiat fer-ho a l’MLS.

Li agradaria tornar a tenir una altra oportunitat a l’MLS?

El repte és tornar-hi! No tinc cap espina clavada sinó tot el contrari. De tot el que vaig viure només em dona més empenta per tornar-ho a intentar. En el món del futbol pot passar de tot. El meu objectiu continua sent jugar a la màxima categoria possible. T’enganyaria si no em fes il·lusió tornar a jugar a l’MLS o tornar a Europa quan s’acabi el meu contracte a Phoenix a finals de 2021. Però ara només penso en el present i la meva prioritat passa per acabar aquesta temporada atípica de la millor manera possible i seguir gaudint del futbol amb el meu equip i els meus companys.

Foto: Aquest dissabte, Bakero tornarà a competir a la USL, la segona categoria del futbol nord-americà [cedida]

En la seva primera temporada a Arizona torna a somriure.

Sí, a Phoenix he tornat a sentir-me jugador de futbol. Mentre era a Toronto, vaig ser jo qui vaig decidir fer el pas d’incorporar-me a Phoenix tenint en compte que la meva prioritat és jugar, tenir minuts i seguir creixent. La temporada passada va ser molt bona on vam sumar 20 partits sense perdre, establint el rècord d’imbatibilitat a l’USL i sent campions de la fase regular de la conferència. Tot i així vam caure eliminats als quarts de final dels playoff pel títol de lliga.

Sempre ha dit que el seu pare -Jose Mari- és el seu referent. Tenint en compte la seva experiència com a jugador professional, quins consells va donar-li a l’hora de prendre aquella decisió?

Amb el pare parlem molt sovint, no només de futbol, però la decisió la vaig prendre jo mateix. Ell sempre m’ha donat l’espai necessari perquè jo sigui responsable de les meves decisions perquè, al cap i a la fi, és la meva vida. Ara bé, tots dos vam coincidir que aleshores el millor per mi era jugar i créixer dins un terreny de joc. A Phoenix tinc la confiança que no vaig tenir a l’MLS, ha estat un pas endavant en la meva carrera i estic content d’haver pres aquella decisió.

Ha viscut en quatre ciutats als Estats Units -Winston-Salem, Chicago, Toronto i, actualment, Phoenix-. Què li han aportat?

Cada ciutat té un encant especial per mi. Winston-Salem va ser la meva ciutat d’acollida i vaig gaudir moltíssim. Viure a Chicago, que és una de les millors ciutats del país, va ser espectacular com ho va ser Toronto, de referència internacional. I Phoenix, que potser és més desconeguda, es viu molt a gust.

El ‘soccer’ cada cop té més seguiment als Estats Units. L’MLS creix a marxes forçades i a l’horitzó hi ha un Mundial de futbol previst pel 2026. Es palpa aquesta tendència?

Des de 2014 que visc als Estats Units el creixement ha estat molt gran en tots els sentits. No oblidem que el futbol no és l’esport majoritari i que és difícil desbancar esports com el bàsquet, el beisbol o l’hoquei gel. És evident que el futbol té molt camí a recórrer, però des de fa molt temps s’estan fent les coses molt bé.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram