Foto: Jordi Juanós
Jordi Juanós (Sant Andreu del Palomar, 1958) és el director de compres del grup Maxeda a Brussel·les. Pocs mesos abans de la jubilació, Juanós repassa les diferències de com eren les coses quan ell va començar amb ara amb un tarannà positiu i amb una mirada esperançadora en el futur. A Exterior.cat, reivindica amb passió els seus orígens obrers i d’arrels catalanes i posa en valor, davant de tot, la importància de la família com eix vertebrador de les persones.
En l’època quan tu vas començar, les coses no eren pas fàcils: encara hi havia la dictadura, repressió i a més, fill d’obrers de Sant Andreu del Palomar.
Sóc fill d’obrers i ho porto molt endins, és part de mi. Sentir-te obrer et fa tocar de peu a terra. Recordo els pares, oncles, avis treballant de sol a sol per sortir de la misèria i donar un futur millor als seus infants. Dels meus pares vaig rebre la millor de les herències: els valors. El valor d’aprendre, d’escoltar, de ser curiós, d’estimar la terra nostra, la llengua. Recordo encara: “Jordi, un bon ofici i la feina sempre ben feta”.
Què recordes d’aquells anys d’infantesa?
Jugar al carrer, les fogueres de Sant Joan, anàvem a la plaça a comprar amb la mare…trobo a faltar tanta gent! Al pare, en pau descansi, amb el seu dinar de pa amb carabassa seca perquè la vianda, quan n’hi havia, era pels fills.
Avui dia hom es pot treure una carrera universitària fins i tot estudiant en una universitat per Internet, però tu ho vas fer estudiant en el torn de nit.
Sí, és veritat, però no té cap mèrit. Jo no volia ser una càrrega i el treball em permetia assegurar els mitjans financers per tirar endavant. Treballava de 6 del matí fins a les 5 de la tarda i després ho encadenava amb els estudis fins a les 10 de la nit. Érem moltíssims que ho fèiem. La meva motivació era extrema. No té cap mèrit perquè tenia fam de coneixements. Mai he sigut gelós de la gent que té béns materials, però sí que ho soc de la gent que sap, que té coneixements.
Vas ser un dels pioners que va obrir la primera botiga del que es coneix com a “Do-it-yourself” a la península Ibèrica a finals dels 80 quan vas obrir AKÍ.
Efectivament, vaig participar a obrir la primera botiga de bricolatge a l’estat espanyol. Després d’uns anys a la indústria vaig tenir l’oportunitat de començar la que finalment va ser la gran aventura de la meva vida: el retailing (la distribució especialitzada). Molts anys abans un dels meus avis de Sant Andreu (de 90 anys!) em va donar un consell extraordinari l’any 1969: “mira Jordi: el món canviarà, la tecnologia tindrà cada cop més influència, però el que no canviarà mai és que sempre algú vol vendre i un altre vol comprar: estigues al mig”. És la millor definició del retailing que he sentit a la meva vida. La paraula pioner té molt sentit. Ningú es pot imaginar les dificultats d’engegar un projecte com aquest l’any 1988.
“Em sento un privilegiat per haver tingut la possibilitat d’aprendre de tanta gent i de tantes cultures diferents”
I de Catalunya et van fer una oferta per anar a treballar a una de les centrals de la companyia a Bèlgica. Com va anar aleshores?
La mundialització no és un procés nou: ha començat d’ençà que l’home és sapiens. En aquest cas, com moltes empreses a Europa es buscava la creació de valor a través de processos de sinergia. L’empresa va crear una central a Brussel·les que s’ocupava de gestionar el màrqueting, les compres i el marxandatge d’una manera centralitzada. Era una oportunitat que no podia deixar escapar: els belgues volien una central formada per gent de tots els països allà on tenien activitat perquè era la manera d’assegurar l’adhesió i una mentalitat oberta.
Aleshores ja tenies família i no devia ser fàcil prendre la decisió…
No era fàcil, efectivament: deixar la família, els amics, noves llengües i un destí desconegut… Va ser just després dels Jocs Olímpics de Barcelona i vaig pensar: ho provo 3 anys i si no ens agrada, tornem… i fixa’t… ja fa 29 anys! Bèlgica és un país molt acollidor: mai ens hem sentit estrangers, és un país que funciona amb una bona qualitat de vida. Els primers mesos van ser difícils, especialment pels meus fills, per l’idioma, però en 2 o 3 mesos ja parlaven francès.
Passen els anys i et fan ofertes de l’estranger d’altres empreses que podrien haver-te suposat un canvi. Per què et quedes a Bèlgica?
No sempre pots posar per endavant la teva carrera. L’estabilitat personal i familiar és un valor fonamental. I és el que vaig fer, no escoltar els cants de sirena de Londres o Berlín. Bèlgica ens ho ha donat tot, tant a mi com a la meva esposa i als meus fills, i no pagava la pena una nova aventura.
No vas pensar mai en tots aquests anys de tornar a Catalunya per treballar o desenvolupar algun projecte?
En el món del retailing, Catalunya i l’Estat espanyol tenen poc pes. Sovint tot està en mans de multinacionals estrangeres amb l’excepció d’Inditex. He preferit seguir amb els meus projectes a Bèlgica: el nostre negoci està molt orientat cap a el Pròxim Orient. L’empresa és present al continent asiàtic des de l’any 1984 i desenvolupem molts projectes a la Xina, Taiwan, Indonèsia i Vietnam. És una part de la meva feina molt apassionant i creativa.
Ara ja, quan ja et manquen pocs mesos per a la jubilació, quin diries que és l’aprenentatge més important que has fet al llarg d’aquests anys?
Que el millor està encara per arribar, que cada dia pots i has d’aprendre alguna cosa, que tot no està escrit. El cervell està per fer-lo servir i és la millor eina que tenim. També escoltar, entendre, comprendre i posar-se al lloc de l’altre. Em sento un privilegiat per haver tingut la possibilitat d’aprendre de tanta gent i de tantes cultures diferents.
Què aconsellaries als joves que vulguin fer carrera inspirant-se en un exemple com el teu?
[Somriu] Caram, la pregunta! Un jove el primer que ha de fer és comprar-se una maleta virtual i obrir sovint la tapa per anar-hi col·locant coses a mesura que passa el temps. Evidentment no parlo de coses materials. Potser el jove en qüestió pot començar a posar-hi un xic de respecte per si mateix i pels altres, a escoltar, a tenir opinió pròpia, a ser curiós, a fer les coses sempre ben fetes, a posar-hi una mica de memòria (no la dels estris tecnològics); és a dir, a fer servir el cervell, posar-hi sentit comú i, per sobre de tot, il·lusió, ganes de viure i compartir.
