Josep Cuní: “Hi ha un sector que quan apareix el topònim Espanya o el verb espanyolitzar es posa molt nerviós”

El periodista Josep Cuní (Tiana, 1953) és des de fa una temporada i mitja al capdavant de l’informatiu 24 horas de RNE (de dilluns a divendres, de 20 a 24 h). Durant 50 anys com a professional, ha treballat en diversos mitjans radiofònics, des de Ràdio Joventut de Barcelona a SER Catalunya, passant per Catalunya Ràdio, Ona Catalana i la desapareguda COMRàdio. En televisió ha treballat a TV3 i 8tv. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi (2017) i en cinc ocasions amb el Premi Ondas. Cuní ens atén en un parc de Madrid i la conversa queda eclipsada per l’arribada de la tractorada de pagesos manifestant-se pels carrers de la capital espanyola. “Som al peu de la notícia”, diu Cuní, a qui ni els anys ni la pressió acumulada són suficients per tombar un dels periodistes amb més fusta del país. A Exterior, Cuní reivindica la ràdio feta a Catalunya.

Des de fa un any i mig viu i treballa a Madrid. Sense cap intenció de voler-lo jubilar, la trajectòria professional de Cuní té data de caducitat?
[Somriu] Sí, tot té data de caducitat, perquè som l’encarnació d’uns iogurts. Ara bé, no sé quan serà el final de la meva etapa professional, perquè quan jo ja estava convençut que arribava el moment sempre m’han presentat un nou projecte. I, sortosament, ha estat una constant en la meva trajectòria.

Sempre l’han vingut a buscar?
Sempre, en tots els projectes, cosa que agraeixo moltíssim. De retruc vol dir que no sé què és l’atur i que sempre he pogut triar. Per això, en algunes ocasions l’he encertat i en d’altres no.

Vostè ha liderat una munió de projectes, ha tingut moltes propostes. Des de que va marxar de Catalunya Ràdio, li han ofert tornar-hi?
Sí, fa més d’una dècada, l’aleshores presidenta de la Corpo, Rosa Cullell, em va proposar ser director de Catalunya Ràdio. Li vaig estar molt agraït en aquell moment, i vaig declinar la seva proposa. I ho vaig fer perquè ella necessitava un director que li dissenyés la ràdio a 30 anys vista, i a mi em pesava massa el passat per tenir aquesta visió de futur.

Vostè actualment és el periodista més ben pagat de la ràdio pública a Espanya. És la recompensa a una trajectòria impecable que l’ha situat entre els millors periodistes de l’Estat?
Desconec si soc el més ben pagat i tampoc m’interessa. Ara bé, hi ha un fet incontestable: si després d’una llarga trajectòria, que no soc jo qui l’ha de valorar, no pogués posar unes condicions econòmiques, possiblement no hauria reeixit en la meva feina. Se’m paga l’antiguitat, l’experiència i alguna cosa que, això sí, decideix qui em paga.

“El català ha marcat una línia de consum radiofònic que redueix la capacitat dels mitjans espanyols”

Va marxar a Madrid perquè Catalunya se li va fer petita?
No, perquè a Catalunya li ho dec absolutament tot. Amb Madrid sempre he tingut una relació de col·laboracions esporàdiques o de no continuïtat, però mai havia tingut una experiència com l’actual, en la qual m’he fet càrrec d’un programa per a tot l’Estat.

No li havien proposat mai fins ara?
Sí, però les vegades que m’havien vingut a buscar al final no havia reeixit per raons que mai van tenir res a veure amb mi. Madrid era una assignatura que anava arrossegant des de feia temps, i per això, quan el president de RTVE, José Manuel Pérez Tornero, em va proposar incorporar-me en el seu equip, vaig pensar que era el moment, tot i que jo havia dit més d’una vegada que plegava de la termomix del dia a dia. M’he hagut d’empassar les meves paraules en dejú, i ara tinc la sensació que torno a començar i continuo aprenent.

Més enllà de l’experiència i l’expertesa, què aporta al capdavant de 24 horas de RNE?
A RNE aporto una mirada que no sigui tan endocèntrica madrilenya, on intento que hi hagi el màxim de pluralitat de veus d’arreu de l’Estat, que s’expliqui l’actualitat des de molts punt de vista.

Com pot competir RNE davant la força que tenen les emissores privades a l’Estat?
La competència és bona, l’he defensada sempre. RNE competeix amb la força de la seva redacció, de les seves corresponsalies i amb el seu abast geogràfic a través dels seus repetidors, ja que és l’única que té presència en tot el territori. És cert que actualment la tecnologia ens permet escoltar qualsevol emissora en qualsevol punt geogràfic, però no deixa d’haver-hi uns hàbits que passen per continuar mantenint l’audiència d’una part important de la ràdio per les vies tradicionals.

Tot i la revolució digital i tecnològica, la ràdio viu un moment dolç. Què té la ràdio?
La proximitat, la capacitat de reacció i la immediatesa són valors intrínsecs que fan de la ràdio un mitjà molt atractiu per a l’audiència. Davant de qualsevol fet, la ràdio sempre hi és. La ràdio sempre ha tingut la capacitat de reflectir allò que està passant des de qualsevol lloc. Aquesta immediatesa fa que la proximitat ja no tingui distància: tot està a l’abast. I la ràdio té una tradició integrada en el subconscient de l’oient, que sap que quan hi ha una informació rellevant, la ràdio sempre hi és i t’ho explica.

Fa uns dies, al Palau de la Música de Barcelona, el sector va celebrar el centenari de la ràdio. Quin paper juga Catalunya en l’ecosistema radiofònic de l’Estat?
Té un paper determinant. La ràdio neix i es reinventa permanentment a Catalunya, i la ràdio estableix uns vincles amb Catalunya que no pot fer en altres llocs. Una altra cosa és que, amb el pas dels anys, per una certa responsabilitat pròpia a Catalunya, la ràdio ha quedat supeditada a les grans cadenes espanyoles. Ara bé, la ràdio que actualment escoltem és hereva de la reinvenció que va provocar la posada en marxa de Catalunya Ràdio, que per la seva graella i la seva funcionalitat va generar una nova manera d’entendre la ràdio que acaba marcant totes les grans cadenes espanyoles.

És a dir, la recepta de ràdio a Catalunya la copia Espanya?
Hi ha un inductor d’aquesta recepta que és Luis del Olmo. No pots entendre l’evolució de la ràdio a l’Estat sense Luis del Olmo, i la seva modernització a través del seu programa Protagonistas. Ara bé, això passa paral·lelament a l’evolució de Catalunya Ràdio. Són dues maneres de fer que es retroalimenten i que juntes acaben dissenyant el model de ràdio que es manté 40 anys després.

“La voluntat de procés no va ser un error, la manera de portar el procés endavant va ser un error descomunal”

Sense vostè a SER Catalunya, la lluita pel lideratge és un pols entre RAC1 i Catalunya Ràdio.
El millor de tot plegat és que la suma de les dues emissores aporta més d’un milió i mig d’oients, que si li afegim els oients de la resta d’emissores de radiofórmula i les locals, ens donen una xifra rellevant: que el 75% dels catalans que escolten ràdio ho fan en català. Aquesta és una evolució impensable quan Catalunya Ràdio va aconseguir els seus primers 100.000 oients i la modernització que vam impulsar més per intuïció que coneixements tècnics.

Catalunya Ràdio ha canviat molt des de que vostè va marxar.
Segurament sí, no soc a dins. Més enllà dels continguts, el que no ha canviat és la graella per la divisió de franges horàries, com vam impulsar en el seu moment, i que demostra que va ser una fórmula encertada. Més que canvis, el que hi ha d’haver sempre és una readaptació permanent a les noves tendències i als nous models de companyonia. Cal continuar potenciant la naturalitat i l’espontaneïtat. Però hi ha un fet que m’amoïna de la ràdio actual, fa temps que li dono voltes.

Quin?
Potser no ens adonem que a vegades estem més a prop de la frivolitat que no pas de la naturalitat. És a dir, que hi ha una línia molt fina entre la naturalitat, l’espontaneïtat i la frivolitat, que es pot estar traspassant. Últimament, i jo el primer, correm tots els riscos de fer-ho. Com també hi ha una altra línia molt fina entre la informació i l’entreteniment que s’està traspassant, fent creure que estàs informant quan per la manera de fer potser l’oient només entén que l’estàs entretenint.

Té a veure amb el rigor informatiu?
No té a veure amb el rigor informatiu, sinó amb la percepció que l’audiència pot tenir per aquesta voluntat de sentir-se propera a tu, i tu sentir-te proper a l’oient, d’explicar-li d’una manera que potser li està traient força al missatge informatiu i no al comunicatiu. És com si la balança comunicació-informació s’estigui decantant cada cop més cap a la comunicació, quan sempre hauria de mantenir-se equilibrada.

La ràdio en català té millors xifres de consum que mai. Així i tot, la percepció al carrer és que el català està perdent pistonada. Com s’explica?
Quan a mi em diuen que el català perd força no ho nego, però sí que ho discuteixo tenint en compte els paràmetres de consum de ràdio i televisió que hi ha a Catalunya. Pot ser que perdi una determinada força social en l’expressivitat de la ciutadania, però no la perd en els hàbits de consum audiovisuals. I aquest és un argument que no sempre es té en compte. El català ha marcat una línia de consum radiofònic a Catalunya que determina i que redueix la capacitat dels mitjans espanyols, que s’han de repartir el 25% de consum restant.

Vostè fa sis anys va liderar un projecte als matins a SER Catalunya amb la intenció de ser una tercera via al lideratge de l’EGM de RAC1 i Catalunya Ràdio.
Aleshores SER Catalunya va entendre clarament que o feia l’aposta pel català si volia ser entre les emissores que marquessin el pas, i fins i tot des d’un punt de vista comercial tenia molt a perdre a Catalunya si no feia aquesta aposta. Si hagués mantingut aquell projecte que vaig dissenyar-los, SER Catalunya hauria guanyat un parell o tres d’hores de programació pròpia en català cada any fins a acabar convertint-se en una emissora que emetés 24 hores en català per fer la competència directa tant a RAC1 com a Catalunya Ràdio.

Per què no va tenir continuïtat?
Amb la pandèmia va coincidir un canvi d’accionariat a Grupo Prisa i el meu projecte el van acabar sacrificant. I actualment s’ha convertit en una cadena que té una sèrie d’emissores que en un moment determinat fan una desconnexió. I la força de les desconnexions de les cadenes espanyoles ja sabem quina és.

Quina?
Hi ha un híbrid que l’audiència majoritària fa temps que va deixar de comprar. I en la mesura que tu apostis per l’híbrid, quan ja es té molt assumit que la llengua determina i no discrimina en aquesta mena de consum, passar del català al castellà sense solució de continuïtat, fent un butlletí de 4 minuts de tant en tant i algun programa, no és suficient, perquè la competència en llengua estrictament catalana és molt més forta i s’ho emporta tot.

“La pressió que exerceix la política sobre els mitjans públics pot arribar a ser ofegadora”

De la ràdio a la televisió. TV3 compleix 40 anys. S’entén TV3 sense Cuní o Cuní sense TV3?
[Riu] Home, TV3 ja era una cadena d’èxit quan en Cuní va treure el cap. S’entén TV3 sense Cuní i, en canvi, he d’admetre que segurament no s’entén Cuní sense TV3. Em sento molt ofenós d’haver tingut l’oportunitat que TV3 em va donar en una època en la qual continuava construint una imatge i una història de la qual avui també n’és filla.

Què ha aportat TV3 en l’ecosistema comunicatiu català?
Tot. Ha aportat la naturalitat de la llengua, l’espontaneïtat de la proximitat i la creativitat televisiva pròpia de Catalunya. Però no oblidem que, abans de TV3, la televisió més avançada i que tenia l’hegemonia era Televisió Espanyola a Miramar. Allà també va néixer la modernitat de la televisió a l’Estat i TV3 és hereva del millor d’aquelles èpoques. Però, al mateix temps, amb la incorporació de joves professionals i nous formats, ha creat un model exitós, com es demostra. La prova és que van passant els decennis i TV3 continua sent líder imbatible.

Fa poques setmanes, el periodista Jordi Évole, en una entrevista al programa Col·lapse, va reclamar espanyolitzar TV3. Ho comparteix?
Què vol dir espanyolitzar TV3? Hi ha un sector del catalanisme que quan apareix el topònim Espanya o el verb espanyolitzar es posa molt nerviós, que és totalment respectable. Ara bé, s’han imbuït d’un concepte eteri que és que no se senten espanyols. Insisteixo, és respectable. No sentir-se espanyol és només una il·lusió, perquè el DNI o el passaport et recorden que ets espanyol. Aquesta és una dualitat que viu una part de la societat catalana: a casa fem veure que no som espanyols, però quan hem de sortir a l’estranger, hem de demostrar que som espanyols.

I aleshores?
Com que el debat sobre els sentiments no té solució, perquè són lliures i legítims, sempre hi ha sectors molt radicalitzats que aprofiten qualsevol cosa que passi al vol per enganxar-s’hi. I forma part de la situació que ens trobem actualment, que es creen debats que generen grans castells d’artifici i quan s’acaba amb la traca final, llavors queda el que queda: la realitat indestructible.

“Durant el procés, TV3 va intentar fer uns equilibris que li eren totalment impossibles”

La ferida del procés continua oberta?
El procés necessita, encara, molta més anàlisi. I perquè hi hagi una anàlisi equànime del procés es necessita més temps, i cal que es resolguin els contenciosos que encara estan vius. La voluntat de procés no va ser un error, la manera de portar el procés endavant va ser un error descomunal.

Per què?
Perquè va passar més el sentiment que la raó. I quan tu inclines la balança cap al món de la raó contra els sentiments passes a ser a un element tan fred que difícilment pots comprendre la condició humana. Però quan avantposes el sentiment a la raó perds el món de vista.

I en els mitjans de comunicació, s’ha paït el procés?
Des del punt de vista dels mitjans de comunicació, aquell moment, com d’altres en la història recent del país, són molt fàcils d’analitzar a posteriori i són molt difícils de temperar en el moment que passen. Perquè el periodista no deixa de ser una persona i té sentiments.

I l’equanimitat?
Encara que professionalment el periodista estigui format per l’equanimitat, que no necessàriament per la neutralitat, pot inclinar la balança cap a un costat o l’altra. Durant el procés, TV3 va intentar fer uns equilibris que li eren totalment impossibles, perquè la pressió que exerceix la política sobre els mitjans públics pot arribar a ser ofegadora.

Només és aplicable a Catalunya?
No, és habitual a tot arreu, també a Espanya. Per això és important que els mitjans públics tinguin una autonomia que els hi doni la seva pròpia llibertat. Però s’ha d’anar molt amb compte, perquè aquesta autonomia no pot quedar en mans dels treballadors, que acaben actuant com si el mitjà públic fos una cooperativa de professionals. Els professionals no podem tenir l’última paraula, perquè nosaltres tampoc som neutres.

Ha treballat en mitjans de Madrid i Barcelona. A on ha rebut més pressions?
He de dir, d’entrada, que algunes de les coses que alguns dels meus col·legues considerarien pressió, jo ho considero un acte de normalitat. Les pressions en aquesta feina existeixen, una altra cosa és si ho entens com una pressió o com un mecanisme de relació per al qual també t’has preparat per trampejar-lo com pots. I fa molts anys que no percebo aquestes pressions. Ningú està en possessió de la veritat absoluta, i aquesta és una premissa que el periodisme no pot perdre mai de vista.

“Hi ha mitjans que els continguts patrocinats els venen com les grans notícies del dia”

Vostè també ha treballat en la televisió privada. Fa uns mesos, l’enèsim projecte de 8tv va abaixar la persiana. Per què no es troba la fórmula per garantir una televisió privada de qualitat i de llarga durada en català a Catalunya?
Perquè els intents que hi ha hagut no s’han basat en un projecte sòlid i no han tingut el capital necessari per sustentar-lo en el temps. Actualment, no pots impulsar un projecte que no sigui eminentment professional i amb un capital al darrere que et garanteixi un mínim de temps. I aquest temps s’ha de situar entre tres i cinc anys, no entre un o dos anys. No pots fer-te un lloc en l’ecosistema comunicatiu audiovisual actual amb una sabata i una espardenya. El temps del meteorisme ha passat.

Per tant, el darrer projecte de Nicola Pedrazzoli, qui va liderar l’última etapa de 8tv, ja va néixer tocat de mort?
Pel que jo vaig saber en el seu moment, quan Pedrazzoli el dissenyava, sí. Ell va intentar reeditar Canal Català, que era el seu projecte anterior, però les circumstàncies no eren les mateixes. I hi ha una sèrie de coses que l’audiència a Catalunya i en llengua catalana ha decidit que no vol.

Quina?
La part de l’audiència que consumeix continguts en català no vol que hi hagi Telecinco en català.

Però vostè va dir, fa un temps, que Catalunya seria un país televisivament normalitzat el dia que hi hagués un equivalent de Telecinco en català.
Sí, i he hagut de rectificar. Perquè la part de l’audiència que consumeix continguts en català vol que hi hagi Telecinco, i hi anirà cada cop que li interessi, ho sabrà tot de Telecinco, però negarà públicament que se la mira. En aquest sentit, hi ha un nivell d’hipocresia considerable.

“Per què no ha quallat un projecte de televisió privada catalana? Perquè no hi ha hagut cap empresari que hi hagi cregut”

Més enllà del comportament sociològic, per què va funcionar l’aposta del Grup Godó amb vostè i Alfons Arús en la graella?
Perquè fèiem dos programes homologables a TV3 i no pas a Telecinco. I quan Godó es va associar amb Mediaset durant un temps, els intents que va fer Telecinco per traslladar els formats d’èxit d’aquesta cadena a 8tv tampoc ho van aconseguir, perquè l’ecosistema és diferent. I si no coneixes aquesta diferència, difícilment tu pots fer que això qualli. Per què no ha quallat un projecte de televisió privada catalana?

Li faig jo la pregunta. Per què no ha quallat?
Perquè no hi ha hagut cap empresari català que hi hagi cregut. I jo em pregunto, per què no hi ha cregut? I mira que hi hagut molts empresaris catalans que han lamentat la caiguda de 8tv. Aquests empresaris serien capaços de posar diners sobre la taula per fer un projecte estrictament professional? Pregunti’ls-ho.

Tot i la caiguda de vendes i la pèrdua d’hàbit del paper, els diaris continuen marcant l’agenda política?
Sí, però també la marquen la televisió als matins, i la ràdio a tota hora. Quant als diaris, marquen l’agenda política del dia, no tant en allò que pugui passar, però sí per les polèmiques que es puguin generar. Ja m’agradaria a mi que els periodistes –com és el cas dels Estats Units o el Regne Unit– marquéssim l’agenda als polítics. Però, en canvi, els polítics encara disposen de massa marge per marcar l’agenda als periodistes.

El periodisme com a ofici es manté robust?
Estem vivim un temps molt interessant, perquè la situació social i econòmica convulsa és un dels millors moments que pot viure el periodisme. Ara bé, la situació actual es viu amb unes empreses periodístiques molt tocades, que van a les palpentes intentant trobar el seu nord.

I què provoca?
Que avui tinguem uns mitjans escrits de transició a la digitalització, però que per monetitzar-los han de fer un seguit de concessions. Entre les quals, que els continguts patrocinats els venen com les grans notícies del dia. I hem de fer compatible el que pugui estar passant en el conflicte a Gaza amb això que està tan de moda avui amb els rànquings permanents sobre quins són els cinc millors restaurants, les illes que no t’has de perdre o qualsevol altra cosa amb l’únic objectiu d’obtenir clics.
El periodisme té nous reptes tecnològics, com ara l’aplicació de la intel·ligència artificial o el ChatGPT.

Vostè, que és un periodista tradicional i fet en l’analògic, com ho veu?
No estic en contra dels avenços tecnològics, però els qüestiono, perquè l’antiguitat em dona aquest marge de dubte. Em sento escèptic, perquè m’he acostumat a posar distància a tots aquests invents fins que no estic convençut de la seva utilitat positiva. Partint de la base que res no és neutre, són positius? Sí. Són destructius? També. Sempre hi haurà un cervell pertorbat que trobarà la part negativa d’una cosa que ha estat creada amb voluntat positiva.

“A RNE aporto una mirada que no sigui tan endocèntrica madrilenya”

Després d’una carrera professional com la seva, és d’aquells periodistes que té tants detractors com admiradors. Amb en Cuní no hi ha un terme mitjà?
[Riu] Si és així, ja m’està bé, perquè no hi ha res pitjor que les mitges tintes. En una feina pública has d’assumir que no pots agradar a tothom. És impossible. Però si tu fas la teva feina amb honestedat, ets autocrític i cada dia vols continuar aprenent, les crítiques te les pots mirar pel costat constructiu, com jo he intentat fer sempre. A mi se m’han criticat moltes coses, en alguna no hi estic d’acord. Però si l’audiència ho pensa, tindrà la seva part de raó, i s’ha de respectar.

Se sent més estimat per l’oient català que per l’espanyol?
L’oient català té un bagatge infinitament superior sobre mi que el que pot tenir l’oient espanyol. Són 48 anys a Barcelona i no arriba a dos a Madrid. I l’oient català em coneix molt més encara pel maleït “prou, prou, prou”.

No li he recordat en tota la conversa.
[Somriu] I t’ho agraeixo, perquè el “prou, prou, prou” és una mena de condemna que arrossego per un dels pitjors moments professionals que he viscut al llarg de la meva trajectòria professional. A Madrid pots passar més desapercebut fent ràdio, perquè ets un més de molts, i a Catalunya no, perquè em coneix gairebé tothom. Així i tot, a Madrid m’ha sorprès el coneixement que té l’audiència cap a mi, no m’ho esperava.