L’actor i director català Josep Maria Flotats treballa actualment al Teatro Español de Madrid [Foto: Javier Naval]
L’actor i director català Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939) participa aquestes setmanes al Teatro Español de Madrid amb l’obra París 1940. Format a l’Escola Nacional Superior d’Art Dramàtic d’Estrasburg (1959-1962), va traslladar-se a París per treballar en diferents teatres. De tornada a Catalunya, crea la Companyia Flotats, amb seu al Teatre Poliorama de Barcelona (1983-1993). El seu carisma fa que es converteixi en un dels actors de referència a Catalunya, i rep l’encàrrec de la Generalitat d’impulsar el projecte del Teatre Nacional de Catalunya. En una tempesta política, és destituït per l’aleshores conseller de Cultura, Josep Maria Pujals. Torna a Madrid per posar en marxa la seva pròpia productora (Taller 75, SL) i alguns dels seus muntatges giren arreu d’Europa. Els anys de maduresa els viu a Madrid, tot i que alterna els seus espectacles amb Barcelona. Al llarg de la seva trajectòria professional ha rebut una munió de premis, dels quals destaquen el Gérard Philipe com a millor actor (1970), el Premi Nacional de Teatro (1989), així com els títols de Chevalier de la Légion d’Honneur, el d’Officier des Arts et des Lettres de França, la Medalla d’or al mèrit a les Belles Arts i la Creu de Sant Jordi. A Exterior.cat, Flotats traça la seva trajectòria, lluny de Catalunya, on manté intacta la seva passió pel teatre.
A punt de complir 84 anys segueix damunt dels escenaris. El teatre continua sent el seu motor vital?
Sí, indiscutiblement. No sé què faria sense el teatre, de fet, és el que he fet tota la meva vida. He tingut la sort i el privilegi de viure el teatre intensament, i d’haver treballat sempre. No sé quin altre ofici faria si no fos aquest. El teatre és un regal.
Fins el proper 8 de gener actua al Teatre Español de Madrid amb l’obra París 1940. Què vol transmetre?
El text, elaborat a partir del mestratge de Louis Jouvet al Conservatori Nacional Supeior d’Art Dramàtic de París, em permet donar a conèixer en viu el mètode amb el qual m’he format com a actor. Tots els meus mestres, sense excepció, elogiaven la figura de Jouvet. Aquesta obra és tota una lliçó per als nostres temps marcats per una velocitat frívola i un consumisme desbocat. Recordar Jouvet ens permet evocar l’essència pel rigor de l’ofici i l’ètica del teatre.
Aquesta obra ja l’havia escenificat a Barcelona i a Madrid, fa anys enrere. Quins canvis ha experimentat en la nova escenificació al Teatro Español?
Els de 20 anys d’experiències vitals, i d’un pòsit personal diferent. Per tant, la lectura canvia, com també el públic. El treball ha estat intens, apassionat i d’equip. El grup de repartiment és magnífic, des de Natalia Huarte, Arturo Martínez Vázquez i Juan Carlos Mesonero, tot i que no coneixien Jouvet. A més, la posada en escena al Teatro Español permet a l’espectador veure tot l’escenari fins al fons, que no s’havia vist mai en cap altra obra.
Com està anant l’obra, està tenint grapa?
[Somriu] Està anant molt bé. A diferència de fa 20 anys que em deien ‘bravo’ quan vam representar aquesta obra al Teatro de Bellas Artes, avui, el públic em diu que s’ha emocionat. Em complau perquè és la intenció que he volgut donar a aquesta obra, que emocioni la gent. I això, venint d’una pandèmia com la que ens ha tocat, m’honora.
Com ha viscut la pandèmia?
Com tothom. Tancat a casa, llegint i escoltant música. Encara no he agafat el virus, toco fusta.
“Cap director de teatre de Barcelona ni de Catalunya m’ha trucat dient-me: vine!”
Com conviu el teatre en la societat digital?
El teatre hi viu malament, és el parent pobre de la societat digital. Cada cop hi ha menys recursos públics per produir espectacles i la gran majoria d’actors i d’actrius joves es llancen al món de les sèries i del cinema en detriment del teatre. Molts d’ells se m’apropen i em diuen que els agradaria fer teatre, però que es troben enmig de la gravació de sèries. El dia que els papers es capgirin, el teatre tornarà a recuperar la seva vitalitat i fortalesa.
Amb la seva expertesa acumulada, quina mirada posa en la nova fornada d’actors i actrius?
Hi ha molt bon planter, que és positiu, però també hi ha molta més demanda i no hi ha feina per a tanta gent. A més, miro el seu futur amb preocupació. Els horaris de gravació de les sèries són terribles, tenen molt poc temps per estudiar-se els textos, i no poden repetir les seqüències perquè la indústria de l’audiovisual no té temps a perdre. És un peix que es mossega la cua.
Com veu l’oferta teatral d’avui?
Es fa molt bon teatre. Així i tot, l’oferta tendeix a ser un teatre més comercial, amb l’única finalitat del ‘hi-hi-ha-ha-‘ (de riure), de fer passar una bona estona a la gent. Jo soc partidari que hi ha una altra mena de teatre més reflexiu que també satisfà l’espectador.
Foto: Javier Naval
Quants anys fa que viu a Madrid?
Fa 23 anys, vaig aterrar-hi poc després de la meva defenestració del Teatre Nacional de Catalunya. Aleshores jo tenia els drets d’una obra que havia de formar part de la programació del TNC, i la vaig estrenar a Madrid. L’obra va ser tot un èxit, que va girar per tot Espanya. No tenia la intenció de quedar-me a Madrid, només volia treballar. I després d’un projecte n’arribava un altre.
I a Barcelona?
Cap director de teatre de Barcelona ni de Catalunya m’ha trucat dient-me: vine!. Aleshores, un treballa allà on té feina, així de senzill. Se m’ha acusat de no voler treballar a Catalunya, però no és veritat. Els espectacles que he fet a Barcelona en els darrers vint anys han estat possibles perquè ho he demanat jo mateix.
De la seva “defenestració” del TNC té una espina clavada?
No pas, ni de bon tros. En tot cas, és cosa d’aquells qui van prendre la decisió d’acomiadar-me. Jo vaig dibuixar un projecte artístic pel TNC que naturalment no va tenir continuïtat. El què ha acabat sent el TNC no té res a veure amb el projecte que vaig proposar aleshores al servei de tothom i per a tothom, fruit de la meva experiència en els principals teatres públics.
Així i tot, a Flotats se’l recordarà per ser l’impulsor del TNC?
No ho he pensat mai, no em preocupa.
“El teatre és el parent pobre de la societat digital”
Vostè ha fet espectacles de teatre a Madrid en català.
Sí, després de l’èxit del Cyrano a Barcelona, es va representar tres dies a Madrid en català. En la primera funció hi havia sis ministres del govern espanyol a platea, entre ells Ernest Lluch o Alfonso Guerra. Aquell fet va ser notícia de portada a El País, va agafar molta volada.
Actualment seria possible?
Avui és impensable, prova d’això és que no passa. Hauríem de reflexionar perquè avui no es programa teatre en català a Madrid com passava abans. I perquè un fet tan natural com aquest ha deixat de ser-ho.
Vostè ha viscut en quatre ciutats europees: Estrasburg, París, Barcelona i Madrid.
Sí, i mai m’he casat amb cap ciutat. Després de 23 anys a París, vaig acceptar tornar a Barcelona perquè l’aleshores conseller Max Cahner em va demanar que tornés a fer un gran espectacle. I així ho vaig fer. Cada any tenia clar que tornaria a París, i vaig acabar vivint més de 10 anys a Barcelona pel projecte del TNC. Al final, no vaig tornar a París sinó que vaig acabar a Madrid.
“No tenia la intenció de quedar-me a Madrid, un treballa allà on té feina. Mai m’he casat amb cap ciutat”
A Madrid, vostè té un lligam amb el Cercle Català, qui el va distingir recentment amb el Premi Santiago Rusiñol.
El premi em va commoure profundament perquè el premi porta el nom d’un referent català del teatre (Santiago Rusiñol) i que en l’entrega del premi em van acompanyar Julieta Serrano i Núria Espert. Aquest no va ser un premi sinó una abraçada de la meva gent, i que val tot l’or del món.
Quin valor té per la cultura catalana la tasca que desenvolupa des de fa 70 anys el Cercle Català de Madrid?
El Cercle Català de Madrid fa una tasca molt bonica i gens senzilla, li manquen molts recursos econòmics. Així i tot, observo la seva programació, és molt activa, com el seu grup de teatre amateur. La feina que tinc m’impedeix participar-hi amb més continuïtat.
Vostè ha tingut una carrera d’èxit. Ho sent així?
Jo parlaria més de sort que d’èxit. El millor de tot és que no he parat mai, he treballat sempre amb grans actrius i actors i escenificant obres de pes. Em sento un gran privilegiat.
Fins quan tindrà corda?
Avui encara tinc energia per poder proposar-li a un director d’un teatre, engrescar-lo perquè aculli un espectacle i m’obri les portes. Vull mantenir viu aquest contacte amb el públic, i això només m’ho dona el teatre.
