Kristian Herbolzheimer és director de l’Institut Català Internacional per a la Pau [Foto: Joanna Chichelnitzky]
Kristian Herbolzheimer és director de l’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP) des del setembre del 2018. Enginyer tècnic agrícola per la Universitat de Lleida (1994), Herbolzheimer és diplomat en Cultura de Pau per l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (2001) i màster en Construcció Internacional de Pau pel Kroc Institute for International Peace Studies de la Universitat de Notre Dame, als Estats Units (2009). Com a àmbits d’experiència, Herbolzheimer és analista de processos de pau i expert en el paper de la societat civil a les transicions. Ha assessorat i donat suport als processos de pau de les Filipines, el País Basc i Colòmbia. Amb anterioritat a l’ICIP, va dirigir el Programa de Transicions a Pau de Conciliation Resources (2009-2018) una ONG amb seu a Londres, i va ser director de programa a l’Escola de Cultura de Pau de la UAB (2000-2007).
Com arriba a ser el director de l’ICIP?
Jo soc enginyer tècnic agrícola de formació, i d’entrada, tenia vinculació en l’àmbit social des del vessant ecològic. Però vaig fer sis mesos de voluntariat en una entitat de pau de Colòmbia i l’investigador i activista Vicenç Fisas em va convidar a començar a treballar amb ell a la UAB en un programa de pau a Colòmbia, mentre estudiava la diplomatura de Cultura de Pau. Així és com vaig vincular-me en cultura de pau. I d’això fa 24 anys. Durant aquest temps m’he dedicat a treballar per la pau, i ho he fet en els àmbits social, acadèmic, i des de fa 6 anys, en l’àmbit institucional a l’ICIP.
Com l’ha ajudat, haver estat en aquests tres àmbits?
La construcció de pau requereix una mirada transversal des de diferents perspectives. Per tant, l’àmbit social, l’acadèmic i l’institucional han d’anar de bracet i haver fet el recorregut em dona aquestes perspectives i ha estat molt enriquidor. També vaig treballar deu anys per a una ONG internacional, així que soc una persona que va néixer i créixer en el context català i he tingut experiència internacional.
Per què es va crear l’ICIP?
És una demanda social a Catalunya, on hi ha una llarga tradició de mobilització ciutadana en contra de la guerra. Primer, per citar referents importants, la campanya contra l’OTAN; després, la campanya d’objecció de consciència, la campanya d’insubmissió militar i més tard les mobilitzacions massives contra la guerra de l’Iraq. En aquell context, el Parlament de Catalunya l’any 2003 va aprovar una llei singular i innovadora en l’àmbit internacional, que és la llei de Foment de la pau. Hi ha molt pocs parlaments com el de Catalunya al món que tinguin una llei de Foment o, menys encara, un govern subestatal. I aquella llei preveu que en resposta a la mobilització ciutadana, la institucionalitat ha de ser capaç també de dialogar amb coneixement, amb recursos. I quatre anys després, el 2007, es va aprovar una altra llei que crea l’ICIP, amb el mandat de fomentar la cultura de pau a la societat catalana en l’àmbit internacional i a situar Catalunya com un actor en l’àmbit internacional de foment de la pau.
“Hi ha una via catalana de construcció de pau”
Quins àmbits d’actuació té l’institut?
Fem recerca, fem divulgació i fem acció. La recerca la podem fer nosaltres mateixos, però també podem fomentar que la facin altres com ara a través de subvencions per grups acadèmics. Quant a la divulgació, tenim tota una sèrie de publicacions, que són traduccions d’altres idiomes o publicacions que hem encarregat el meu, a banda d’organitzar seminaris, jornades i exposicions. I en l’àmbit d’actuació, hem identificat quatre àmbits d’actuació concrets que creiem que en aquests moments són estratègics perquè responen a inquietuds socials i institucionals, tant a Catalunya com a escala internacional.
A l’hora d’intervenir es té en compte les necessitats de les regions i els canvis que s’hi puguin viure?
Sí, perquè la construcció de pau requereix com a mínim dues característiques. Una és la perseverança en el temps, perquè que els conflictes i la construcció són transformacions de molt llarg recorregut. I, per altra banda, les dinàmiques dels conflictes són molt variants. Per tant, cal la perseverança i l’adaptabilitat.
Abans deia que un dels mandats era que Catalunya actués com un agent de pau, s’està complint?
Catalunya té una vocació de compromís internacional molt arrelada i sovint més intuïtiva que no pas explícita. Però si entenem que la construcció de pau forma part del paquet de la justícia global, aquí entra la cooperació al desenvolupament o els drets humans. També entra en joc els agermanaments que molts municipis catalans han tingut no només amb altres municipis europeus, sinó amb d’altres de països en conflicte. A Catalunya hi ha una tradició molt llarga des de les institucions, del govern, i d’un parlament que té una comissió d’acció exterior o municipis que han tingut vocació de treballar amb solidaritat amb altres municipis. Certament, explica per què Catalunya té una llei de Foment de la pau.
Quin rol hi juga l’ICIP, en aquest àmbit?
El que procurem és oferir la capacitat d’articulació, i, a través d’això, més capacitat d’incidència. És a dir, l’ICIP és un actor que té actuacions pròpies, però ens veiem com l’element que catalitza les iniciatives que ja existeixen i hi dona una capacitat de projecció d’impacte més gran. És aquesta és la vocació principal.
Catalunya té capacitat per contribuir a la pau arreu del món?
La construcció de pau té diferents àmbits i vessants i, per tant, no és una de sola. Crec que Catalunya té un ecosistema molt ric d’actors en el sentit de la diversitat, i podem parlar de persones com Vicenç Fisas, Pau Casals o Jordi Savall. Tots ells han tingut un impacte global en l’àmbit cultural i fan actuacions que tenen rellevància. Barcelona és un referent global de compromís amb la pau, la Diputació de Barcelona té un compromís molt rellevant amb la justícia global i el Fons Català de Cooperació articula molts municipis en aquesta mateixa línia. Aleshores, sí que és un ecosistema relativament únic. M’agradaria dir que hi ha, d’una certa manera, una via catalana de construcció de pau.
“Des de l’ICIP volem crear un Observatori de Cultura de Pau que ens permeti avaluar-nos com a societat”
Foto: Joanna Chichelnitzky
L’àmbit cultural també pot ajudar a la construcció de pau?
La pau requereix una transformació social, política individual i cultural. Jo crec que Catalunya ha tingut alguns exemples extraordinaris que demostren que té una cultura de pau molt interioritzada, que no necessita que la gent que l’exerceix li posi aquest nom, però et posaré dos exemples molt concrets.
Quins?
Quan ETA va assassinar Ernest Lluch, el lema de la manifestació era diàleg, això és extraordinari. I en capítol molt més recent, amb els atemptats de les Rambles i de Cambrils del 2017, no hi va haver una onada d’islamofòbia, hi va haver grans manifestacions de rebuig i de condemna. Alerta, perquè de vegades això ens porta a ser una societat una mica autocomplaent.
Què vol dir?
Que sentim que tenim una certa moral, que està del nostre costat perquè som gent pacífica o gent de pau. Ens podem creure lemes fàcils davant de reptes molt complicats i, de vegades, no ho fem tan bé. Jo aquí posaria aquí d’exemple les coses que ens vam arribar a dir i fer entre catalans els anys més àlgids del procés, ara ens en fem creus.
Què va passar, en aquell moment?
Crec que en aquells anys teníem un conflicte polític molt complex i de molt alta intensitat a sobre, i no el vam saber gestionar d’una manera constructiva.
Es podia haver gestionat de manera constructiva?
Crec que sí, reconeixent la legitimitat del que pensa de forma diferent. Catalunya va arribar a uns extrems alts de polarització tòxica. Es va estendre per tot arreu i les emocions són normals i necessàries, però van arribar a ser tan fortes que deslegitimaven les opcions diferents de les nostres.
El mes de maig passat va néixer la taula catalana dels drets humans i la pau a l’Amèrica central. Des de Catalunya, com es pot donar resposta als conflictes de Guatemala, Hondures, El Salvador i Nicaragua?
L’antecedent de la taula per Amèrica Central és la taula per Colòmbia, la qual es va crear ara fa més de 20 anys. De fet, jo vaig ser coimpulsor de la taula per Colòmbia quan treballava a l’Escola de Cultura de pau. I aleshores el que vèiem és que de nou el conflicte és molt més complex del que pugui abordar cap entitat per si sola, que hi ha una certa voluntat social i institucional de vincular-se la població de Colòmbia, així que es va crear la taula com un espai de concertació. Amb l’Amèrica Central hi ha una tradició de solidaritat des de Catalunya, des de l’àmbit social municipal, governamental i fins i tot acadèmic, i una migració cap aquí. Per tant, podem tenir un vincle des de la des de la migració i l’exili amb els quals podem tenir més impacte i més sensibilització ciutadana.
“Necessitem una política pública de pau per donar visibilitat a tot el que s’està fent, a més de coherència entre les diferents actuacions”
Aquest any també s’ha obert un procés de reflexió, participació i debat obert amb el fòrum català per la pau. Quins serien els ingredients d’aquesta nova política pública de pau?
Hi ha un òrgan consultiu del Govern que es diu Consell Català de Foment de la Pau que té la feina de fer un seguiment de la política pública de pau. Ara bé, malgrat tenir una llei de foment de la pau, no es va articular una política pública. Tenim actuacions diverses i interessants, per part de diferents departaments del govern que són transversals, però entre ells no parlen. Barcelona té les seves i diversos municipis també, però hem arribat a la conclusió que necessitem una política pública de pau per donar visibilitat a tot el que s’està fent, a més de coherència entre les diferents actuacions. El procés per a elaborar la política de pau va començar fa una mica més d’un any, amb cert es va aturar amb el procés electoral i ara es reprèn amb el nou govern, qui té el compromís de continuar amb aquesta iniciativa.
L’activista i investigador Vicenç Fisas ha rebut enguany el premi ICIP Construcció de Pau. Què suposa aquest entregar-hi guardó?
Crec que és un reconeixement merescut i necessari a una persona extraordinària. En Vicenç és una persona visionària, discreta i ambiciosa, i ha estat capaç d’identificar temes que calia tractar i que poca gent ho estava fent. No li ha fet por acceptar el repte de fer propostes concretes. La tasca que ha fet és poc coneguda a Catalunya i contrasta amb l’impacte internacional que ha tingut.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Ha participat en processos de negociació, com es viu un procés així des de dins?
Jo he tingut el privilegi de ser observador i assessor de les negociacions de pau entre el govern de Filipines i el front moro d’alliberament islàmic de l’illa de Mindanao entre l’any 2010 i el 2014, quan es va signar la pau. Conjuntament amb altres persones, assistia a les negociacions que es feien a Kuala Lumpur i em vaig guanyar la confiança de tothom per poder fer aquest paper. En aquest context, havia de tenir un discurs que tant una part com l’altra li sembla que pot aportar alguna cosa, però que alhora és prou transversal com per no prendre partit. La mediació i el diàleg són algunes de les moltes eines de construcció de pau.
Com ho va fer per guanyar-se la confiança de les dues parts?
No és fàcil, perquè requereix la perseverança, una feina de formiga que pot trigar anys i pot sortir bé o no. Aquí, sorgeix un dilema molt gros, perquè en tot conflicte armat hi ha violacions dels drets humans, sovint òbvies i flagrants, i és importantíssim que hi hagi organitzacions que denunciïn la violació dels drets humans, les quals no poden ser les mateixes organitzacions que promouen el diàleg.
Per què?
Perquè quan promous el diàleg t’has de guanyar la confiança del violador dels drets humans i això et genera un dilema. Has de tenir el paper de defensor de drets humans o de promotor de diàleg? Les dues coses alhora no són compatibles. Quan fas promoció del diàleg has d’anul·lar, com a mínim cap enfora, el teu judici. Ningú és neutral, però sí que has de ser imparcial amb les teves actituds. Són dues feines complementàries i necessàries, però diferents.
“La tasca que ha fet Vicenç Fisas és poc coneguda a Catalunya i contrasta amb l’impacte internacional que ha tingut”
De les conclusions de l’enquesta ICIP del 2023, n’hi ha dues: una és que la confiança en les institucions és baixa i l’altra és que el grau de satisfacció amb el funcionament de la democràcia suspèn. Per què passa això?
En aquests moments, les democràcies liberals hi ha un problema estructural: davant d’un món d’una complexitat creixent, no tenen les eines per donar resposta a les necessitats d’una societat, també cada cop més diversa i amb necessitats, les quals no sempre són coincidents. Per tant, la societat percep que les institucions no fan bé la seva feina.
I té raó?
Sí, i el repte és que cal millorar les institucions i repensar com fer-ho millor, o el risc és que la gent busqui solucions fàcils, procedents d’algú que els promet que ho arreglaran ràpidament. Així, els populismes deriven en autoritarismes.
Quins són els reptes a mitjà i llarg termini de l’ICIP?
Volem projectar Catalunya com un hub global de foment de la pau i això requereix, entre altres coses, contribuir a aquesta política pública a la pau, i fer aquesta funció d’articular els quatre tipus d’actors socials i institucionals, acadèmics i culturals. Hem de poder-los articular i incrementar el nombre de persones conscienciades i compromeses amb els valors de la cultura de pau. I a més, volem crear un Observatori de Cultura de pau que ens permeti avaluar-nos com a societat. Creiem que podem promoure un diàleg entre totes les entitats i institucions que avaluen la salut social de la nostra societat per veure si podem fer un esforç entre tots i definir col·lectivament què entenem per cultura de pau o cohesió social.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vicenç Fisas: “Avui no hi ha polítiques de prevenció de conflictes al món, i és per desídia”
