L’exconseller de Cultura, Lluís Puig [Foto: Natzaret Romero / ACN]
Aquesta setmana VOX ha recorregut al Tribunal Constitucional la decisió de la Mesa del Parlament de Catalunya que li ha permès cedir el seu vot a la consellera Gemma Geis.
Era d’esperar. Actuen a cop de recurs i estan fent allò que ja vam preveure quan jo vaig sortir elegit com a diputat. En aquesta legislatura, la voluntat és que la meva cadira buida al Parlament incomodi, que sigui una pedra a la sabata. Represento l’esperit d’enfant terrible, segueixo visibilitzant l’exili i demostrar, al mateix temps, com és d’anacrònic el Parlament de Catalunya tenint en compte que durant la pandèmia ha funcionat de forma telemàtica. Ara que ha tornat la presencialitat, jo segueixo exercint de diputat a través del meu vot delegat.
Quin recorregut hi veu en aquest nou tràmit judicial?
El que els convingui. Estem en un taulell d’escacs en el qual no hi ha normativa. El sistema judicial espanyol juga alterant els moviments i en el moment que els hi convé.
I si acaben impugnant el seu vot?
Començarà un altre procés judicial de defensa no de la meva condició com a diputat, sinó dels ciutadans que van escollir democràticament un llistat electoral com és la de Junts. Per tant, el més greu és que estaran vulnerant el dret dels ciutadans. Des de 2017 estan interferint en els diferents resultats electorals. Per això som a l’exili.
Quina és la funció de l’exili?
Per fer d’altaveu de totes les ingerències que patim per part dels diferents estaments espanyols i amb la voluntat de visibilitzar la repressió constant que viu Catalunya.
El seu cas d’extradició està tancat.
Sí, així és. Espanya ja no pot fer més recorregut judicial cap a mi malgrat que el jutge Llanera encara ho ha intentat pel dret i pel revés. Seguiré a l’exili fins que algun representant d’Espanya tingui interès a resoldre de veritat el conflicte polític.
Què suposa que el govern espanyol hagi atorgat l’indult als presos polítics?
És un pas que s’ha fet, una mesura de gràcia, però no oblidem que la decisió del Govern espanyol d’atorgar els indults està pendent si el Tribunal Suprem hi dona el vistiplau o ho revoca.
Aquest pas obre la possibilitat que els exiliats puguin tornar a Catalunya?
No, ni de bon tros. No hem d’oblidar que el President Puigdemont és una figura molt perseguida a Espanya. Ho demostra la promesa electoral de Pedro Sánchez anunciant que aconseguiria portar Puigdemont davant la justícia espanyola, com un senyal de victòria, d’humiliació i de cacera. Fins al punt que tot i disposar de la immunitat com a europarlamentari l’amenacen que si trepitja l’Estat espanyol el detindran.
Quin pes està tenint l’exili en la resolució del conflicte?
L’exili ha contribuït en la decisió del govern espanyol a atorgar els indults. Però també en les diferents sentències judicials que s’han decretat lluny de l’estat espanyol, que les hem guanyades. I qui ho visualitza millor és l’informe que aprova el plenari del Consell d’Europa on reclama l’amnistia i insta al govern espanyol a aturar la repressió. A Espanya, aquest informe els costarà digerir-ho durant molts anys, però els incompliments venen de molt lluny. Espanya és un país de la Unió Europea que no compleix amb els estàndards democràtics.
A Espanya, l’acció a l’exili s’escenifica com una estratègia amb l’única finalitat de desprestigiar-los.
[Riu] No és així. En tot cas, es desprestigien ells mateixos. Espanya té una estructura de poder molt potent, que impulsa campanyes a l’exterior per netejar la seva imatge a través de les seves ambaixades. Com podem combatre-ho tot plegat quatre persones a l’exili? Plantant cara a través d’una batalla jurídica i democràtica i en un entorn que no està contaminat per la catalanofòbia tan desmesurada que hi ha en determinats estaments polítics i judicials espanyols.
“L’indult no obre, ni de bon tros, la possibilitat que els exiliats puguem tornar a Catalunya”
Ara que viu a Brussel·les, com s’explica que Catalunya sempre hagi tingut aquesta mentalitat d’obrir-se al món?
Per un esperit emprenedor innat, i del qual n’hem d’estar orgullosos. Aquest esperit d’innovar, de créixer i de saber aprofitar les oportunitats contrasta amb la mirada espanyola, més pròpia d’una cort. No és una mirada ni millor ni pitjor, és diferent. A Bèlgica he tingut l’oportunitat de conèixer molts catalans que treballen en llocs de responsabilitat i que deixen una petja profunda a l’exterior.
L’acció exterior catalana sempre s’ha mirat amb lupa des de Madrid.
A Brussel·les hi ha presència i delegacions d’Escòcia, d’Occitània o de Còrsega, i Catalunya també ha de posicionar-se com ho ha fet sempre aquests espais a través del mateix departament d’Acció Exterior del govern, però també amb el Diplocat i l’Institut Ramon Llull. L’acció exterior catalana està molt arrelada i normalitzada des de fa molts anys i ara es vol imputar l’acció exterior del Govern català com un delicte.
Quin escenari veu a Espanya després de tres anys i mig a l’exili?
Que ha aflorat l’extrema dreta com és VOX, que ja hi era, amagada, però que ara s’ha alliberat del PP. I Ciutadans, que havia de ser un partit de centredreta, lliberal i pactista a l’estat està a punt de desaparèixer perquè s’ha dedicat a fer la mateixa estratègia de VOX. Davant les dues propostes, els espanyols trien l’original, i no la fotocòpia. Només ens queda un PSOE que actua per salvar la cadira i una dreta que si guanya tornarà a ser bel·ligerant.
A Catalunya s’ha obert una nova legislatura. ERC i Junts enterraran definitivament les desavinences de governs anteriors?
Espero i desitjo que així sigui. En el govern de Puigdemont hi va haver moltes friccions entre uns i altres, i fins i tot, deslleialtats. En el govern de Torra, també, així mateix ho va explicar ell mateix. Per tant, espero que aquesta vegada el Govern deixi de practicar la política a cop de Twitter. Que es pensi més en els administrats i no pas en les lluites internes entre els partits.
La lluita entre partits és un factor que ha pogut generar desmobilització ciutadana?
No hi ha ningú que pugui parlar amb la certesa absoluta. Hi ha factors com la repressió o les desavinences dels partits que poden influir-hi, però mai s’havia arribat tan lluny com ara. Tan internament com de reconeixement internacional.
I a què es deu, la fatiga del procés?
La pandèmia és un factor que sembla invisible i que té incidència. No és que desmobilitzi, és que la ciutadania ha perdut un seguit de drets i llibertats perquè se l’ha obligat a quedar-se a casa. En la mesura que sanitàriament recuperem l’espai públic, que la pandèmia minvi i que s’expliqui el què es vol fer a partir d’ara, es veurà si realment hi ha fatiga i desmobilització. Mentrestant, l’únic que preval són els resultats electorals. I si fem cas a les xifres, des de fa uns anys, a cada convocatòria electoral el vot independentista ha anat creixent fins a arribar al 52%. I aquest argument no es pot rebatre.
Se’l veu optimista.
Sí, perquè qui ha votat a favor de la independència potser ara està desmotivat, però no ha deixat de ser independentista. I en el moment que es recuperi la normalitat i el govern presenti la seva proposta, el poble hi serà. I és més, hi ha un perfil de gent jove que no va poder votar l’1 d’octubre de 2017, que va veure els cops de porra, i podrà fer en les pròximes eleccions.
Caldrà recuperar la unitat.
Sí, la unitat estratègica és imprescindible i es fa necessària. Som el 52%, que no està gens malament. Més enllà de les desavinences entre la CUP, ERC i Junts, el mandat popular està per sobre. I si la societat civil tira endavant, els partits no podran quedar al marge o enrere.
