Font: Arxiu personal

Xavi López (Badalona, 1983) respira bàsquet pels quatre costats. Des de fa 6 anys forma part del cos tècnic de l’equip femení de la University d’Oregon (Oregon), que milita a la NCAA. Sent la mà dreta de Kelly Graves, el tècnic català està canviant la història després que els Ducks (els ànecs, així es coneix l’equip d’Oregon) quedés a les portes de la final four de la lliga universitària, la temporada passada. Aquest any van pel mateix camí i volen treure’s l’espina clavada.

Néixer a Badalona -la ciutat bressol del bàsquet català- té alguna conseqüència en la seva passió per aquest esport?
Sí, se’ns dubte. Vaig créixer a l’Escola Minguella i el bàsquet és l’esport que practica tothom. El meu germà Damià era el meu referent, ell jugava a bàsquet i jo vaig voler fer el mateix. Badalona és una ciutat única en aquest sentit i la tradició de bàsquet fa que s’impregni des de molt petit.

Vostè es fa formar a les categories inferiors de la Penya. Quins records en guarda?
Vaig vestir la samarreta verdinegra 7 temporades. Jugar al club de l’elit de la teva ciutat em va omplir d’orgull. La Penya és un club especial i una màquina de fer grans jugadors de bàsquet. L’etapa de creixement d’un jugador és clau i jo la vaig poder fer al costat d’entrenadors de molt talent. Recordo que quan jugava a la Penya erem tots de Badalona i del Maresme i érem capaços de plantar cara a Barça i Madrid, que ja reclutaven jugadors d’arreu.

De seguida va fer les maletes i va provar sort al bàsquet universitari als EUA: Chemeketa (2003-2005) i després Point Loma (2005-2007). Què el va motivar a viure la primera experiència americana?
Quan jugava amb l’equip júnior de la Penya vam disputar un torneig a l’estat de Tenesse. I vaig tornar a casa al·lucinat! Pavellons espectaculars amb 6.000 persones, el model acadèmic i esportiu que té els Estat Units i la possibilitat d’aprendre un idioma nou… Tots aquests aspectes em fan fer decidir a fer el pas. Van ser uns anys d’un aprenentatge i un enriquiment personal i com a esportista brutals.

Torna al bàsquet europeu fins a debutar a l’ACB amb el Bilbao Basket. Sense Marcelinho Huertas la seva trajectòria hagués tingut un altre recorregut?
(riu) Aquella temporada Marcelinho va ser jugar de forma impecable, va tirar del carro i l’equip va estar a un nivell sensacional. Fins al punt que el brasiler va ser nomenat millor base de l’ACB. Quan vaig acceptar l’oferta de Bilbao tenia clar que el meu rol era de tercer base i que hi anava a aprendre. I així ho vaig fer amb dos bases molt bons com Marcelinho Huertas i Javi Salgado.

Badalona té un lligam especial amb el bàsquet. Que Carles Duran sigui l’entrenador després d’haver passat pels equips base és l’exemple que demostra la singularitat que defineix la Penya

Quan es tanca la porta de l’ACB i juga a les lligues LEB Or i Plata s’adona que la seva carrera com a jugador s’acaba?
Jo sempre vaig tenir la idea que el que volia era disfrutar del bàsquet, al marge de la categoria. És evident que tothom vol jugar al màxim nivell possible però fent-ho a LEB Or i Plata, també vaig disfrutar-ho moltíssim. Als 30 anys, quan vaig acabar l’etapa al Basket Corunya, a LEB Or, tenia clar que el següent pas seria asseure’m a les banquetes.

Què el fa decidir tornar als Estats Units, ara, com a entrenador?
El bàsquet sempre ho ha estat tot per mi, com a jugador, entrenador i aficionat. Un cop vaig decidir tancar l’etapa de jugador vaig creure que el lloc que hi havia més possibilitats era Estats Units. Bàsicament perquè en la meva etapa universitària vaig establir-hi molts lligams i tenia ganes de repetir l’experiència, ara com a entrenador.

Perquè va acceptar la proposta d’Oregon?
Era com tornar a casa meva. Vaig viure-hi dos anys en un junior college –Chemeketa-. Era un estat on hi havia estat molt a gust, coneixia molta gent vinculada al bàsquet… Em van proposar formar part del cos tècnic d’un equip que venia de guanyar només quatre partits en tota una temporada. I d’això ja en fa més de cinc anys…

Oregon té un pavelló universitari per a 12.000 espectadors subvencionat per l’amo de Nike, Phil Knight. És l’escenari ideal per a qualsevol que vulgui viure del bàsquet?
Oregon i la Universitat no serien el mateix sense la implicació de Phil Knight i Nike. Ell va estudiar en aquesta universitat i ha destinat molts milions d’euros en la construcció d’un pavelló i, actualment, d’un centre científic… Som en una ciutat idònia i un projecte esportiu llaminer per a reclutar jugadores i aspirar al màxim en la NCAA (lliga universitària).

Vostè té sota control l’scouting del bàsquet europeu i és l’artífex d’executar la filosofia a Oregon a la perfecció.
És una de les meves tasques dins l’organigrama de l’equip. Conec bé el bàsquet europeu i intento aportar aquella peça que serveixi per fer un pas endavant. En aquests anys hem reclutat jugadores de molt talent. Oregon ho té tot i hem pogut nodrir l’equip amb jugadores d’un alt nivell per a convertir-nos en un dels equips més potents de la NCAA.

La seva aposta personal per Maite Cazorla, una de les millors jugadores espanyoles del bàsquet femení, ha estat la seva millor contribució feta fins ara a Oregon?
La Maite ha canviat la història d’aquest equip. Ella va apostar molt fort per a la Universitat d’Oregon quan l’equip no era atractiu i sense haver visitat la universitat. Els seus dos germans, que havíen jugat a l’ACB, van posar com a condició que se la tractés bé i que fos feliç jugant a bàsquet. Ho hem aconseguit amb escreix perquè està fent història amb els Ducks. El següent pas serà el draft de l’WNBA i serà cotitzada pels clubs de referència del bàsquet europeu.

Després de quedar-nos a les portes de la final four l’any passat, a Oregon tenim la mateixa plantilla, amb un any més d’experiència i sense cap pressió. Som invictes i volem seguir fent història

La barcelonina Aina Ayuso va jugar a Oregon el curs passat i la canaria Maite Cazorla es va forjar definitivament a Segle XXI abans de fer el salt als Estats Units. Catalunya aporta més d’un terç de les jugadores de l’estat espanyol a les lligues universitàries americanes. Què té el bàsquet femení català?
Molt talent i molts entrenadors que saben treballar-hi. Segle XXI és, ara mateix, un dels clubs que treballa millor la formació de jugadores, però hi ha molts clubs base que estan treballant amb molta determinació. Catalunya és un país de tradició de bàsquet i, al mateix temps, el femení sempre ha tingut molt bones fornades.

La temporada passada, a Oregon, van ser campions de conferència i amb 33 triomfs van superar el rècord de victòries de la història de la universitat. El llistó és massa alt aquest curs?
No, perquè tenim el mateix equip de l’any passat i tenim un any més d’experiència. L’any passat ens vam quedar a les portes de jugar la final four amb una derrota contra qui van acabar emportant-se el títol de la NCAA. El vestidor porta tota la temporada pensant en aquest partit. Estem competint molt bé i sense cap pressió.

El curs fa patxoca. Invictes (8-0), quartes en el rànquing del país i ara els arriba l’hora de la veritat. Hi ha bones vibracions per acabar de fer-la grossa, aquesta temporada?
Estem competint a un gran nivell i amb molta confiança. Tenim dues jornades clau perquè ens veiem les cares amb Utah i Stanford, dos dels principals rivals en la nostra conferència. L’objectiu és ser al top16 i, a partir d’aquí, ser a la final four i guanyar-la.

Hem començat a Badalona i acabem a la Penya. Sent fill de Badalona no li sedueix la banqueta de la Penya?
Els colors de la Penya sempre els porto ben endins, però tota la meva aposta professional passa als Estats Units. Vull seguir creixent dins al cos tècnic, fent bé tot allò que em pertoca en la meva parcel•la amb els Ducks a Oregon. El Joventut, a més, té un molt bon director d’orquestra. En Carles Duran és un tècnic fet a les categories inferiors i és l’exemple que demostra la singularitat que defineix la Penya.