Maria Busquets, de Molins de Rei, ensenya la modalitat artística del claqué a Suïssa [Foto: Maria Busquets]
Maria Busquets Espona (Molins de Rei, 1990) és ballarina i professora de claqué que actualment resideix a Ginebra (Suïssa). Als quatre anys va començar la dansa a l’Escola Pas a Pas del seu poble, i als nou anys, va llançar-se al claqué. Graduada en Arts Escèniques, va iniciar la seva formació internacional a Nova York durant mig any. Des de 2018 viu i treballa amb la seva parella a Ginebra, després d’uns anys fent-ho a distància. Actualment, forma part de la companyia Martin’s Tap Dance Company i treballa en diferents escoles de dansa. També és presidenta del Centre Català de Ginebra. A Exterior.cat, Busquets reivindica el claqué des de Suïssa.
Què és el que t’atrau, del claqué?
És difícil dir-ho [riu]. Jo feia alhora dansa clàssica i claqué, i el claqué era un espai on em sentia molt més lliure a l’hora d’expressar-me. És una dansa percussiva i prefereixo fer dues coses a la vegada, així que s’unien dues de les coses que més m’agraden en una mateixa disciplina.
L’esperit artístic et ve de casa?
[Somriu] No, no vinc d’una família on hi hagi artistes, però haig de dir que tots m’han acompanyat en fer el que sempre volia, així com amb el meu germà.
Professionalment, quines sortides té el claqué?
Com a tota la vessant artística, hi ha la part de la docència i la part més personal. En el segon cas, és la part més inestable i viure només de fer actuacions és més difícil.
La teva parella també és ballarí, professional del claqué.
Sí, ens vam conèixer a Bèlgica, en un festival de claqué. Els dos treballem en paral·lel, ja que cadascú té els seus projectes i les seves classes, ell a la seva que va posar en marxa fa un parell d’anys i jo en d’ altres, però col·laborem junts a través de la nostra associació Carpe Rhythmum per donar a conèixer i fer més visible aquesta disciplina. Ara mateix , tenim un repte: promoure el claqué entre els més petits a través d’espectacles i tallers per crear una nova generació. Està costant que s’hi enganxin.
Per què?
No sé si és perquè és una disciplina molt llunyana o perquè no forma part de la nostra cultura, però malauradament, la tenim encara com una dansa en blanc i negre, de Fred Astaire i Ginger Rogers, de fa més de 100 anys. H i ha un desconeixement increïble de la quantitat d’artistes que han sigut molt importants al llarg de la història passada i sobretot actuals, hi ha moltes variants i estils diferents de ballar claqué i es desconeixen . Els infants i adolescents no tenen referents, cal fer molta pedagogia. I té un altre hàndicap.
Quin?
És un tipus de dansa que requereix paciència, has de coordinar s moviment i ritmes a la vegada i la generació d’avui en dia, que vol resultats immediats, no ho acaba d’entendre. El claqué requereix un cert temps de mastegar i pensar què estàs fent.
“Els infants i adolescents no tenen referents del claqué, cal fer molta pedagogia”
Feu accions per apropar el claqué als més petits?
Sí, com deia abans, amb l’associació fem tallers i espectacles, i a més a més, estic donant unes classes a Primària com a extraescolar, en uns programes que es diuen “Ateliers mobils”, que trien les escoles i els proposen a les famílies a un preu molt assequible. Estem intentant entrar a les escoles perquè sàpiguen què és el claqué, quan els preguntes no saben explicar-te què és.
Foto: Maria Busquets
Suïssa és un país complex a l’hora de ser artista?
És un país que està format per diferents cantons, hi ha 3 parts molt separades: la francesa, la suïssoalemanya i la italiana, que és com si fossin tres països en un mateix que cohabiten junts. Ginebra és una de les ciutats que inverteix més en cultura de tota Europa, ja sigui perquè tenen moltes empreses amb molts diners i també volen donar-los a la cultura, però hi ha un coixí econòmic molt gran per a la cultura i la dansa, i això permet fer moltes creacions.
Res a veure amb la realitat de Catalunya.
A Catalunya m’havien pagat menys de 100 euros o només el sopar per una actuació, i ja està. Com haig de pagar així el lloguer d’un pis, per exemple? A Ginebra tenim la sort que al darrere hi ha una estructura econòmica molt diferent.
Això vol dir que la teva projecció professional a curt i mitjà termini és a Suïssa?
Ara mateix, sí. No puc respondre si tornaré aviat a Catalunya, perquè no es pot predir res, així que estic gaudint del temps que tinc aquí, de les oportunitats que se’m donen de poder treballar del claqué, la docència i els espectacles, i si mai torno a casa intentaré fer-hi el mateix. Visc fent claqué a Suïssa, a Catalunya també es pot viure-hi però d’una manera més precària.
“Ginebra és una de les ciutats que inverteix més en cultura de tota Europa”
A Suïssa no només estàs intentant posicionar el claqué, sinó que també formes part de la junta del Casal català de Ginebra. Com hi vas arribar?
El primer contacte va dos dies després del referèndum de l’1-O, que jo vaig anar a votar a Molins de Rei. Una colla de catalans ens vam aplegar a la plaça des Nations de Ginebra per manifestar-nos contra la violència policial. En aquella trobada vaig conèixer l’Ariadna, qui més endavant em proposaria de formar part d’un grup de persones que volien posar en marxa i recuperar, de nou, un casal català a Ginebra.
Sou un casal relativament jove.
No va ser el millor moment, tenint en compte que va poc després vam patir la pandèmia. Més endavant, la junta es va modificar, hi estem l’Ariadna, la Sílvia i jo, i tenim un grup de suport que ens ajuda i la idea és que hi hagi comissions independents i un grup més gran de gent. Ara som uns cent socis, dins de les quals famílies, però falta la implicació de tots, per a proposar altres activitats.
Quina és la prioritat del casal?
La prioritat és crear una comunitat amb tots els catalans i catalanes que estem a Ginebra i tots aquells que estiguin interessats per la cultura i les tradicions catalanes. És per això que vem posar en marxa els afterworks per fer més gran la comunitat de catalans a Ginebra. També celebrem les tradicions com la castanyada, el Nadal, Sant Jordi i Sant Joan. Les activitats que millor funcionen són les excursions, els afterworks, així com les festes més populars, i l’objectiu en un any seria el de no carregar-me amb tanta feina, delegar-la millor, i que el casal estigui més consolidat com un grup de persones que volen tirar endavant aquest projecte.
La ballarina catalana juntament amb la seva parella en un dels espectacles que ballen plegats [Foto: Maria Busquets]
