Font: Mireia Miralles
El polifacètic pianista, improvisador i compositor Marco Mezquida repetirà cartell al London Catalan Festival que tindrà lloc l’1 i 2 de juny al PizzaExpress Jazz Club de Londres. Mezquida presentarà Ravel’s dreams, un viatge oníric a través de la imatge personal i musical de Maurice Ravel. Un somni sobre la vitalitat del seu llegat i l’eclecticisme de la música que va seduir: dels clàssics francesos als virtuosos romàntics; des de l’experimentació amb la música popular fins a les influències dels seus contemporanis i l’efervescència del jazz. Amb només 30 anys d’edat, Mezquida brilla igual de compositor, pianista, improvisador, acompanyant i líder de banda. És, sobretot, un artista lúdic i impredictible, que crea un món propi que és alhora atractiu i fascinant. A menys de quatre setmanes per a l’actuació a Londres atén Exterior.cat.
Torna a Londres i repeteix al London Catalan Festival. Què recorda de l’any passat?
Va ser un luxe ser a Londres en la primera edició del festival i serà un plaer, tornar-hi. L’any passat vam ser-hi amb Giulia Valle trio, amb Giulia Valle i David Xirgu. Sóc dels que m’agrada tocar sempre, ja sigui en espais molt reduïts com en grans auditoris. El projecte de London Catalan Festival és molt interessant perquè a través de la música crea lligams de germanor entre Catalunya i el Regne Unit. Aquestes activitats enforteixen la cultura arreu del món.
Nascut a Maó (Menorca), fins a quin punt l’illa l’ha marcat en la seva manera de ser, també, com a músic?
Menorca la porto molt endins, és dins meu. Hi vaig viure fins als 18 anys i l’etapa de la infància i l’adolescència són anys que et marquen la teva vida. Evidentment no és el mateix néixer en una illa petita del Mediterrani que al barri del Bronx de Nova York, per exemple. Menorca, la pau i l’energia més mística m’han influït decisivament en la meva carrera professional. A l’illa tens molts espais per retrobar-te a tu mateix.
És un lloc per a composar, un escenari idoni per avançar professionalment?
Per molt menorquí que sigui i em senti, sempre he tingut una gran capacitat d’adaptació arreu del món. Visc a Barcelona des de fa quinze anys, viatjo moltíssim i seria capaç de viure al Japó, que és el caos i l’antítesi de Menorca. Ara bé, per desconnectar d’aquest ritme frenètic que visc amunt i avall, casa meva sempre és un bon refugi. Em perderia dalt d’un talaiot, en una de les coves o platges una bona temporada.
A Menorca va començar a assaborir la música. Què recorda dels seus inicis?
Vaig començar a jugar amb un teclat i una bateria de joguina quan només tenia tres anys. Els meus inicis musicals van ser a l’escola i, de seguida, vaig sentir-me atrapat per la música clàssica. Vaig tocar l’orgue de l’església a Maó fins que vaig accedir a l’ESMUC, en l’especialitat de piano clàssic, que era l’única plaça que s’ofertava en aquell moment.
A l’ESMUC coneix Sílvia Pérez Cruz.
La descobreixo quan cursava segon curs a l’ESMUC i ella estava acabant el projecte final i a punt de ser mare de la seva filla Lola. Tenim amics comuns i amb gent que havíem compartit escenari i, a partir d’aquí, la nostra relació professional va seguir creixent.
El duo amb Sílvia Pérez Cruz me’l va proposar ella mateixa a través d’un missatge de veu de Whatsapp. Aquesta troballa és un dels regals que m’ha donat la vida
Fins que la mateixa Sílvia Pérez Cruz li proposa un projecte a duo. Com es va gestar?
Recordo que la proposta me la va fer a través d’un missatge de veu per Whatsapp de sis minuts! Eren les dues de la matinada i atrava al llit després d’haver actuar a l’església d’Òrrius. El missatge em deia: He escoltat el concert en directe al Palau de la Música i m’agradaria fer-te una proposta per actuar a duo.
Va poder dormir?
Vaig sentir una alegria molt gran. Sílvia Pérez Cruz té un gran nivell de creativitat i aquest perfil de professionals és amb qui em ve més de gust compartir projectes i escenaris. Té una veu personal i intensa per poder-se expressar i comunicar al món i aquest és el seu gran valor. La Sílvía és una icona i un referent en aquest sentit. Un projecte a duo, ella vol cantar-me i parlar-me i jo vull compartir la música al seu costat… El duo és la proposta més íntima i fer-ho acompanyat d’una de les millors cantants del planeta és una gran alegria. A més, el projecte està tenint molt bona acollida arreu del món. Aquesta troballa és un dels regals que m’ha donat la vida.
Juga en una gran varietat de constel·lacions i la seva música travessa gèneres, incloent-hi el jazz, el flamenc o la música popular llatinoamericana. Un dels seus projectes més reeixits en els darrers anys ha estat Chiquelo y Mezquida, un trio que barreja jazz i flamenc junts. Vostè toca moltes tecles!
És una necessitat. Sóc molt inquiet i em sento preparat per disposar d’un gran ventall d’oportunitats en tots aquests projectes. He pres la decisió de potenciar els meus projectes com a creador i, ara, els meus projectes són la meva marca principal. Això respon a la meva inquietud i al meu amor per la música. Amb el Chiquelo tenim una relació molt profunda i una aliança molt especial. Però també em passa el mateix amb la Sílvia Pérez Cruz o amb Ravel’s dreams o d’altres projectes o amb el piano sol que tenen un format diferent.
Ha actuat en una trentena de països d’arreu del món i en espais com Marciac, Budapest Music Center, Conde Duque de Madrid, Jazzaldia, Jazzahead !, Kölner Philharmonie, ORF Auditorium a Viena, SFJazz i Jazz a la fàbrica de Sao Paulo. El seu representant ha embogit?
(riu) Sí! El meu representat és conscient que soc un belluguet i sempre m’ha respectat aquesta inquietud innata. He estat l’únic artista que he participat tres anys seguits al Festival de Jazz de Donosti, un dels millors certamens del món. Això vol dir que els programadors estan interessats en els meus projectes… A aquesta professió li manca regularitat, és molt inconstant i tenir continuïtat és un senyal inequívoc que la teva feina té molt bona acollida entre el públic.
La relació entre l’artista i el públic és determinant. Vostè, però, és d’aquells que encisa aquell qui l’escolta. Se sent agraït de l’acollida que ha tingut?
Moltíssim! Durant tots aquests anys tinc moltes imatges i records en molts escenaris i és molt agraït acabar un concert amb la gent d’empeus. Hi ha una parella de Mataró que ve pràcticament a tots els meus concerts. Ja siguin a Polònia, Madrid o al Japó. Són molt respectuosos, es compren les seves entrades i no molesten. Els he fet particeps d’algun postconcert i hem compartit amb un sopar. Però, hi ha seguidors amb qui acabes tenint un vincle especial.
Vostè no posa distància respecte els seus seguidors?
Cap! Al final d’un concert al Jamboree de Barcelona se’m va apropar un senyor japonès i em va dir: “hola Marco, sóc informàtic de Tòquio i m’ha fascinat la teva música…”. És vidu, té 70 anys, no té fills i és molt generós. Ara som amics i tenim una amistat molt sana. Fins al punt que m’ha lliurat una copia de les claus de casa seva! Sóc com un fill seu i és com el meu pare japonès. Això és fruit de l’amor per la vida.
El repte és cada dia, cada concert, és sentir-me viu com artista. Estic en un moment molt dolç. Toco la meva música i també la dels altres
Quin desgast emocional i personal té aquesta feina que el porta amunt i avall?
Mai hagués imaginat que tindria aquest nivell d’intensitat. He actuat en molts països, en sales increïbles… No sabia què comportaria aquest ritme frenètic i d’exigència i ara ja l’he descobert. Em sento molt afortunat, però he descobert que és una feina que implica moltíssim en tots els nivells, personal i professional i que està marcat per la intensitat que hi poso en tot allò que faig. És la barreja de la meva passió i de la meva manera de ser.
Amb aquesta agenda tan plena, quan té temps per a composar?
Hi estic pensant sempre! M’agradaria ser més a casa per poder crear, però aprofito assajos o el temps de viatge per pensar i composar. Necessito estones de pau a casa per posar-hi perspectiva però sempre estic connectat. M’agrada caminar i connectar amb la natura per contrarrestar les ciutats i els aeroports. Tinc poc temps per a mi, però ara és temps d’aprofitar tot allò que m’està regalant la música.
L’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya li ha concedit “Músic de l’any” quatre vegades en cinc anys. És molt jove i ha actuat en més d’una trentena de països acompanyat de Chiquelo o Sílvia Pérez Cruz. Li queda algun repte pendent?
Sí, el repte és cada dia, cada concert, és sentir-me viu com artista. Estic en un moment molt dolç. Toco la meva música i també la dels altres. En cada projecte genero nous projectes… Vull seguir composant, creant nous discos i per un format més gran. Una de les il·lusions és un projecte de cor coral i un simfònic d’aquí un parell d’anys. El repte principal és que l’amor i la intensitat sempre formin part de mi.
