Foto: La barcelonina Mireia Vilanova és productora cinematogràfica i treballa a Los Angeles (Califòrnia) [cedida]

Mireia Vilanova (Barcelona, 1995) viu a Los Angeles (Califòrnia, Estats Units) tot i que li agrada dir amb orgull que la seva infància i joventut la viure al barri barceloní de Sarrià-Sant Gervasi. Acadèmicament es va forjar al Liceu Francès i va graduar-se en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Una beca de La Caixa li va obrir les portes a complir el somni americà: estudiar un Màster en Producció de Cinema a la Universitat del Sud de Califòrnia (USC), el bressol del cinema als Estats Units. Des de fa dos anys viu i treballa a Califòrnia. Ara, amb 25 anys, Vilanova ha estat escollida per l’Acadèmia de Cinema Britànic per participar al prestigiós Bafta Newcomers Program, programa de desenvolupament de talent per a cineastes emergents. A Exterior.cat, la jove barcelonina -una entusiasta de l’actriu Meryl Streep- explica el repte que suposa aprofitar l’oportunitat de viure a Los Angeles.

Recorda què estava fent en el moment que li diuen que és l’escollida per formar part del Bafta Newcomers Program?

Treballant a casa. Un company meu a Los Angeles que és guionista també havia aplicat per formar part del programa i em va dir que l’havien acceptat. Així que inicialment vaig donar per fer que jo no hauria estat escollida fins que, poc després, vaig rebre un correu electrònic confirmant-me la meva admissió. Ha estat una bona notícia per aquest 2020 tan estrany.

Què canvia, a partir d’ara. Què vol dir formar part de Bafta?

En primer lloc, formar part de la segona acadèmia més prestigiosa del món després de l’americana. T’ofereix unes oportunitats de creixement, de contacte i de coneixement de la indústria cinematogràfica. A causa de la pandèmia, el primer any serà virtual, des de casa, però amb el desig que en un parell d’anys s’hagi normalitzat tot plegat i pugui ser presencial.

En la nova fornada del Bafta Newcomers Program han entrat set productors nous, i un 78% de tots els seleccionats són dones. Quina lectura en fa?

Hollywood està canviant. Tot i que queda moltíssima feina per endavant, s’estan donant més oportunitats a les dones i a la diversitat cultural. I això fa que poc a poc la mirada femenina tingui molta més presència. Quan vaig estudiar la carrera a la UPF i el màster posterior, la majoria d’estudiants érem dones, per tant, és un senyal inequívoc que hi ha un canvi de tendència, també, al sector cinematogràfic.

Què aporta com a dona mediterrània en el context cinematogràfic dels Estats Units?

Un punt de vista cultural diferent, sobretot perquè no té res a veure la mentalitat nord-americana respecte l’europea. I això forma part de la mirada cap a la diversitat que la indústria de Hollywood està apostant en els darrers anys. Si tothom aportés el mateix acabaríem convertint una indústria molt homogènia. Per tant, la mirada cap a produccions internacionals ha provocat un gir als Estats Units.

De tots els papers de l’auca de la indústria cinematogràfica, què t’atrau del paper de productora?

La productora és la mare de l’obra, la que la veu néixer i hi té el lligam fins que finalitza. I és present en tot el procés: des de la preproducció fins a la postproducció i la distribució. És cert que la figura del director també toca moltes tecles durant aquest procés, però també n’hi ha que se’n desentenen. La productora, no. És molt significatiu que majoritàriament l’Oscar a la millor pel·lícula la recull el productor i no pas el director.

Quins ingredients ha de tenir un bon productor?

El més important és ser constant i perseverant, ja que hi ha projectes que es poden allargar uns anys i cal mantenir la confiança i la il·lusió per tirar-ho endavant. Per tant, és vital creure en allò que fas. Alhora és important saber quines són les teves mancances i fortaleses com a productora per envoltar-te d’un equip creatiu que et pugui compensar i aportar allò que acabarà arrodonint el producte final.

Foto: Mireia Vilanova durant l’enregistrament d’un rodatge [cedida]

No és la primera vegada que viu a l’estranger.

Així és, abans d’instal·lar-me definitivament a Los Angeles, ja havia tingut altres experiències quan era més jove. La primera experiència va ser un any a Irlanda en una família per millorar el meu anglès. Un estiu vaig passar-lo a la MetFilm School de Londres i és on vaig tenir claríssim que m’hi volia dedicar. Als Estats Units vaig estudiar un Erasmus a la Universitat d’UCLA, a Califòrnia, com a pas previ del que ara estic gaudint a Los Angeles. Per tant, totes aquestes experiències van ser un gran aprenentatge.

Los Angeles és el paradís per aquells qui volen dedicar-se al setè art?

Los Angeles ofereix moltíssimes oportunitats en el sector del cinema, televisió i publicitat. I, a més és la ciutat que concentra majoritàriament els estudis, centres de rodatge i agències de representació. Així i tot, en els darrers temps el sector s’està descentralitzant més i trobem hubs en altres ciutats del món com Londres o Madrid. Als Estats Units, per exemple, a l’estat de Geòrgia és on actualment és on es produeix més i tenen millors incentius fiscals per als rodatges.

Per tant, visualitza una llarga vida a les Amèriques?

Tan debò sigui així! Però no depèn exclusivament de mi. El procés d’immigració als Estats Units és complex, però al marge d’això, la meva prioritat és trobar les millors oportunitats ja siguin als Estats Units o a Europa.

És una admiradora confessa de l’actriu Meryl Streep.

És la millor actriu de la història del cinema amb una trajectòria molt contrastada durant molts anys. En el fenomen fan hi ha una part irracional que és molt difícil d’explicar. I per alguns, com el meu avi, que és qui em va contagiar la passió pel cinema, era un enamorat de Merilyn Monroe, jo ho soc de Meryl Streep, amb qui vaig tenir el plaer de fotografiar-m’hi a Londres fa anys i, encara avui, és la meva fotografia de capçalera en el meu perfil de Facebook. Li dec moltíssim al meu avi.

Seria un somni poder compartir algun projecte amb Streep?

[riu] Seria brutal i un repte apassionant on hauria de posar-hi tota la meva professionalitat. Al principi, he de reconèixer que no sabria com reaccionar si això passés.

En temps de pandèmia sanitària global, que tot sembla que s’estigui aturant, la seva progressió ascendent en el món del cinema no l’atura ni un virus…

Sí, no em puc queixar tot i la complexitat que ens ha comportat a tothom la pandèmia. Ara bé, crec que estic recollint la feina que he fet durant anys anteriors. Al mateix temps hi ha hagut propostes que no he pogut fer aquest 2020 com tenia previst, però com a mínim, em satisfà tot allò que sí que ha tirat endavant.

En quins projectes treballa?

La pandèmia m’ha permès avançar moltíssim durant aquests mesos intensos treballant des de casa cosa que estic estic desenvolupant el meu primer llargmetratge de ficció, ‘Two sisters’. Hi ha altres projectes com el film documental ‘Els 14 del portal’, sobre els incidents de Can Vies del 2014 que som en la postproducció, tot i la distància. Aquesta setmana estrenem el curt de comèdia ‘Tiro dominical’ al festival de Saint Louis (Missouri), que és un gran repte perquè és un aparador en la preselecció per als Oscars. A més treballo com a coordinadora a l’estudi independent Entertainment One.

Amb el vincle que ha tingut sempre amb Sarrià-Sant Gervasi, li agradaria produir algun projecte relacionat amb el seu barri de la tota la vida?

Tot i que jo he viscut sempre a Sant Gervasi, la meva família de la meva mare és de Sarrià. És un barri amb molta història, que s’han escrit molts llibres i que ens queda les històries d’una generació a l’altra, una història oral que corre el risc que s’acabi perdent. En aquest sentit, seria molt bonic un projecte audiovisual que permeti mantenir la història d’un barri de Barcelona tan singular com Sarrià. Seria un projecte personal que em permetria retornar tot allò que m’ha donat el barri.

Farà un any que no trepitja Barcelona a causa de la pandèmia. Com ho veu, sent tan jove des de la distància?

En alguns moments de la pandèmia ha sigut duríssim, sobretot a l’abril passat quan va morir la meva àvia i ni tan sols vaig poder acomiadar-m’hi. Tot i haver de passar el dol tota sola, la família sempre l’he sentida molt a prop, potser ara més que mai ja que fem moltes videotrucades i sempre reconforten. El meu desig és volar a Barcelona aquest Nadal, però vivim en un temps incert i no saps mai si t’acabaran cancel·lant un vol o en funció de l’evolució de la pandèmia hi haurà més restriccions. La família és el que més es troba a faltar quan ets tan lluny.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram