La catalana Mònica Clua analitza la política catalana, espanyola i nord-americana des de Texas [Foto: cedida]
Ets especialista en la ciència política crítica. En què es basa?
La ciència política tradicional analitza el comportament dels individus. És a dir, a qui vota i com hi participa. En contra, la ciència política crítica analitzem quines són les estructures que determinen o predeterminen l’acció col·lectiva. Per exemple, les estructures poden ser el poder militar, el poder judicial o el funcionariat de l’estat. Actualment Espanya és un bon exemple per analitzar l’estat des del punt de vista de ciència política crítica tenint en compte que, diuen, té el govern espanyol més progressista de la història.
Fem-ho.
D’entrada, el govern format pel PSOE i Unidas Podemos té el programa més progressista de l’etapa contemporània. Però, en canvi, no és capaç d’avançar canvis. I no ho és perquè a Espanya hi ha un seguit de poders que tenen autoritat i que interactuen per sobre del mateix govern. I aquest és un dels aspectes que analitzem des de la ciència política crítica.
Espanya continua sense resoldre el conflicte polític amb Catalunya.
L’esquerra espanyola va perdre una oportunitat molt important de no donar suport al procés català des d’una perspectiva dels drets democràtics. A Podemos els va mancar valentia, però és fruit d’avantposar interessos electorals enfront d’apostar estratègicament per un canvi de règim.
Una taula de diàleg és una bona eina per arribar a una entesa?
Per a resoldre el conflicte tot passa per una taula de diàleg, però aquesta ha de ser efectiva. Hi ha una condició que no hauria de ser ni negociable per asseure-s’hi: posar una data per a l’amnistia dels presos polítics i del retorn dels exiliats. I això comportaria retornar a la normalitat democràtica. Perquè sense normalitat democràtica, no hi ha diàleg que pugui resoldre el conflicte amb Espanya.
Hi ha alguna diferència en una taula de diàleg amb el govern espanyol actual i amb l’anterior del PP?
Sí, com a mínim el govern actual s’asseu a parlar i es pot dialogar. L’anterior govern espanyol era completament enemic. I l’actual, fins i tot, fa manifestacions que poden tenir costos personals i polítics, com és el cas de Pablo Iglesias. A partir d’aquí hi ha alguna escletxa que convida a l’optimisme.
“Els partits polítics catalans no han estat a l’altura. Els ha mogut molt més els càlculs electoralistes que mantenir una societat valenta, mobilitzada i preparada per fer el gir que el país reclama”
Què ha canviat després de l’octubre de 2017 perquè els partits polítics catalans escenifiquin tanta divergència?
Tant l’1-O com el 3-O, van sortir al carrer persones que no necessàriament creuen en la independència, però en canvi defensen els drets i les llibertats democràtiques. Aquesta gent també sumen o, com a mínim, vull que hi siguin. I des d’aleshores Catalunya ha perdut la capacitat de mobilització.
Per què?
Perquè als partits polítics catalans no han estat a l’altura. Els ha mogut molt més els càlculs electoralistes que mantenir una societat valenta, mobilitzada i preparada per fer el gir que el país reclama. Però ho han fet tan malament com han pogut, és impossible fer-ho pitjor. Hi poden haver diferències i és bo tenir opcions polítiques perquè així representa la diversitat del país, però mai perdre’s el respecte. I sovint ni tan sols han tingut respecte per aquells que són a la presó o l’exili.
Pedro Sánchez i Quim Torra arribant a la Moncloa per la taula de diàleg del febrer de 2020 [ACN/Gemma Tubert]
La ciència política crítica no fa prediccions. Ara bé, el cas d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona amb Valls és una advertència clara del que podria passar després de les eleccions del 14F. I en aquest cop seria Salvador Illa qui podria acceptar els vots de VOX per ser envestit president. Aquest seria el pitjor escenari per a Catalunya, amb un govern unionista al capdavant.
Deixem Catalunya i situem-nos als Estats Units. Vius a tocar de la frontera amb Mèxic, una zona on Donald Trump va posar-hi tot el focus de la seva política migratòria.
Sí, visc exactament a 30 kilòmetres del camp de refugiats més gran que hi ha a l’Amèrica del Nord. És una realitat que veus i que sents cada dia perquè molts dels meus estudiants i les seves famílies són immigrants -joves DACA- i les seves vides estaven en perill. Biden ha obert un camí cap a l’esperança per aquests joves i que tinguin l’oportunitat d’aconseguir el permís de residència als Estats Units.
El mur que separa Mèxic i els Estats Units és una de les infraestructures més icòniques del govern Trump.
Sí, de mur només se n’ha construït unes quantes milles, però els contractes han estat multimilionaris. Trump ha invertit molts milions de dòlars en grans infraestructures de les quals la majoria han quedat en paper mullat. En aquest sentit, Trump ha estat molt efectiu creant socialisme pels rics, és a dir, ha fet una redistribució de la riquesa cap amunt, així els milionaris han pagat menys impostos i de retruc qui ho ha patit de valent han estat les classes mitjanes i treballadores. Però hi ha hagut una cosa molt pitjor.
“Trump ha despertat i ha alliberat el fantasma del feixisme als Estats Units i al món. Avui el supremacisme blanc és la principal amenaça que tenen els Estats Units”
Quina?
Trump ha despertat i ha alliberat el fantasma del feixisme als Estats Units i al món. Avui el supremacisme blanc és la principal amenaça que tenen els Estats Units. Actualment la vida d’una persona negra, transsexual o les dones correm més perill que fa quatre anys.
Així i tot, a Trump l’han votat 74 milions de persones. Poca broma.
L’èxit de Trump és presentar-se a les eleccions nord-americanes com una persona normal -quan és milionari- i que no forma part de l’establishment. I això és difícil d’explicar-ho. Trump simbolitza el llegat d’haver estat un home de negocis i que la cosa privada és millor que la cosa pública, una tendència molt integrada en les societats neoliberals. La política de Trump s’ha basat en la simplificació del missatge i en la creació d’un enemic intern: qui és bo i qui és dolent.
Hi haurà una segona oportunitat per a Trump?
A mi em preocupa molt més el trumpisme que el mateix Trump. Perquè Trump no ha inventat el supremacisme blanc als Estats Units ni VOX ha inventat el feixisme a Espanya. Aquest fenomen s’ha estès arreu del món i és una gran amenaça per a la societat. Si jo fos simpatitzant de l’esquerra espanyola estaria més preocupada per l’ascens de VOX que de l’independentisme de Catalunya.
Biden és l’esperança per als Estats Units?
Biden no és l’esperança, però és un respir. I ho dic des d’una mirada dels Estats Units i no tant com a ciutadana del món. De moment ha començat amb bon peu, formant un equip de persones vàlides i potents amb la intenció d’esmenar el més urgent del llegat de Trump.
L’esperança és Kamala Harris?
Sí, Kamala Harris escenifica una càrrega simbòlica molt rellevant. No només l’escenifica sinó que la té molt clara, que és on és per obrir portes i per exemplificar el camí de la lluita de la dona. La política es basa en fets i no només en qui ets i qui representes. Més enllà que Harris és una neoliberal de soca-rel, m’alegra de veure com una dona ocupa el càrrec de vicepresidenta dels Estats Units.
