Foto: Muma dona classes a l’École romande d’arts et communication (ERACOM) de Lausana [cedida]

Josep Maria Soler i Casas (Barcelona, 1957), conegut artísticament com a Muma, obre aquest cap de setmana les portes del seu taller a Lausana per mostrar ‘Aperti’, la seva darrera producció. L’exposició, prevista pel mes de maig passat, es va ajornar per l’any vinent a conseqüència de la Covid-19. Soler traça a Exterior.cat el seu recorregut artístic durant més de 30 anys a Suïssa, tot i la seva infància i joventut la va viure majoritàriament a Gràcia.

Un artista gracienc vivint a Lausana.

Sí, així és. Abans de viure a Suïssa vaig fer-ho durant quatre anys a Gallecs, un nucli rural entre Mollet i Parets del Vallès. En aquell temps em dedicava a la música, hi vivia professionalment, fins i tot, havia impulsat una orquestra amb amics i res feia pensar que faria un gir cap a les belles arts. Però quan tenia 27 anys em vaig adonar que no era un bon músic, que els meus amics progressaven molt més que jo i necessitava retrobar-me en mi mateix.

I què va fer?

Un viatge molt llarg. De Catalunya a Kathmandu, al Nepal, d’anada i tornada, en bicicleta d’una durada d’un any i mig. D’aquell viatge en vaig publicar un llibre, un document estrambòtic on reflecteix una aventura vital necessària. El viatge va servir per conèixer món però, sobretot, per trobar el meu camí vital després de sentir una mena de frustració amb la música.

I el va trobar?

De tornada a Barcelona, al final del viatge i de pas per Suïssa vaig conèixer persones que m’acabarien marcant la meva vida. La primera, la meva dona! Durant un any ens va servir per descobrir-nos, veient-nos tantes vegades com podíem. Fins que vaig creure que la millor opció era viure a Suïssa, un país amb una nova llengua i ple d’oportunitats.

Van arribar de pressa, les oportunitats?

Sí, a partir d’aterrar a Suïssa, l’any 1986, l’ambient em va contagiar cap a l’art i no vaig dubtar-ne. Un cop instal·lat vaig estudiar a la universitat i a l’Escola de belles arts i és l’inici de la meva carrera artística. El 1995 vaig publicar el primer catàleg de manera oficial.

Cap a quin terreny artístic focalitza la seva carrera?

Catalunya i Suïssa marquen la meva mirada artística. Ara bé, focalitzo la meva carrera en dues opcions ben diferenciades: una més clàssica, amb la pintura, i d’una altra, l’escultura social que es basa en les obres d’art participatives que es fan a l’espai obert. I aquí hi té a veure Catalunya, amb la tradició del carrer i del foc a través de milers d’espelmes. En aquest vessant artístic, m’agrada reivindicar l’art com un catalitzador, donant lloc a una nova relació amb el territori i les persones.

Foto: El seu taller mostra la col·lecció ‘Lausannensis. L’usdefruit de la mirada sobre el paisatge’ [cedida]

Aquest cap de setmana obre el seu taller per mostrar la seva mirada més clàssica com artista a través de la pintura.

Així és. És la col·lecció Lausannensis. L’usdefruit de la mirada sobre el paisatge, que mostren les particularitats de Lausana. Lausana és una ciutat plena de racons amb vistes i sempre m’havia fascinat observar-les. En els darrers anys he volgut deixar constància com es veuen les muntanyes des de Lausana tenint en compte que és la porta dels Alps, tot i que ara és més coneguda com la capital olímpica del món.

La col·lecció la va estrenar l’any passat i va tenir molt bona acollida.

Sí, i ho va ser per un fet curiós. La pèrdua de certes perspectives de cara a la muntanya fan que alguns veïns de la ciutat que han vist les pintures no reconeguin alguns paratges. Me’n sento orgullós en el sentit que ara mateix conec millor la ciutat que no pas aquells que hi han viscut tota la seva vida. Les pintures són una reflexió més en relació al territori i, sobretot, a l’arrelament. Sempre hi ha una tensió entre dos elements: l’espai pensat i l’espai viscut. Soc un activista declarat a l’hora de confrontar els models de ciutat.

El seu vessant artístic també l’ha projectat com a professor a l’École romande d’arts et communication (ERACOM) de Lausana.

Sí, la vida de l’artista no sempre té l’estabilitat econòmica necessària per a viure. Així que la combinació d’artista i de mestre m’ha permès fer-ho amb més tranquil·litat. El fet de ser artista i de conèixer-ho de primera mà, tens molts més recursos a l’hora d’explicar-ho als estudiants.

Què li queda per fer?

Mai he fet cap projecte a la Xina o els Estats Units i m’agradaria. Son països que em desperten molt interès. El Japó pel seu aspecte zen i més estètic i els Estats Units per la seva tradició d’art contemporani. Em semblen molt interessants.

Encara li queda corda.

D’aquell viatge al Nepal vaig aprendre una cosa que m’ha servit per a tota la vida: no tenir por. Aquest és un dels sentiments en els quals com a artista t’hi afrontes constantment. I jo vaig perdre la por aleshores. A partir d’aquí, he après a gestionar la pressió, el perill i a trobar els mecanismes sense oblidar que soc humà i tinc les meves pròpies crisis. Així i tot, puc assegurar que tinc un sentiment de plenitud vital.