Nekane Navarro, a la seu d’Esperança en Línia – Fundació Ajuda i Esperança [Foto: Maria Cerezuela]
Nekane Navarro (Pamplona, 1982) és la directora general d’Esperança en Línia – Fundació Ajuda i Esperança. Durant més de vint anys ha acompanyat a diverses organitzacions com a consultora social experta en gestió ètica, planificació i direcció estratègica. Cofundadora de beethik | responsabilitat radical. A Exterior.cat, Navarro aborda el projecte d’internacionalització d’una de les entitats més sensibles amb la cura de les persones.
L’estiu passat va assumir la direcció d’Esperança en Línia – Fundació Ajuda i Esperança. Quan temps fa que està vinculada amb la fundació?
Fa molts anys que estic vinculada a la Fundació, he perdut el compte! [somriu]. Primer, com a patrona, després com a secretària del patronat, i des de fa uns mesos, com a directora.
Assumeix el càrrec després de la mort sobtada de l’aleshores director Enric Morist.
Sí, va ser un cop molt dur, personal i col·lectivament. El patronat em va demanar que assumís la direcció en un moment molt delicat, i no va ser una decisió fàcil, però estimo profundament el projecte i assumeixo l’encàrrec amb il·lusió i responsabilitat.
Quin segell personal vol donar a aquesta nova etapa?
Més que un segell personal, vull desplegar el nou pla estratègic, cocreat pel patronat, l’equip, i el voluntariat i moltes persones vinculades a la fundació. És un pla a tres anys que marca els objectius clars. La meva feina és posar-hi totes les energies perquè tiri endavant.
Quina és la missió?
La Fundació va néixer fa gairebé 60 anys —en concret, fa 56— amb un objectiu molt clar: oferir suport emocional a les persones que ho necessiten. Qualsevol persona que estigui passant per un moment difícil, sigui pel motiu que sigui, ha de poder trobar algú a l’altra banda del telèfon —o avui també del xat— que l’escolti, l’acompanyi i l’ajudi a sostenir una situació complicada.
Quins valors defineixen la Fundació?
Construir esperança, l’empatia, la solidaritat, i un humanisme profund. Aquest és l’ADN de la Fundació, i els compartim totes les persones que en formem part, des de l’equip professional com el conjunt del voluntariat.
“Construir esperança, l’empatia, la solidaritat, i un humanisme profund. Aquest és l’ADN de la Fundació”
Quin tipus de trucades o missatges reben habitualment?
Cada vegada més ens arriben situacions de solitud no desitjada, que sovint es tendeix a minimitzar, però que està creixent molt, especialment entre col·lectius joves. Vivim la paradoxa d’un món hiperconnectat on, en realitat, estem més desconnectats que mai. També atenem moltes situacions relacionades amb conductes suïcides —tenim un telèfon específic, però també ens arriben a través d’altres serveis—, així com un ampli ventall de realitats vinculades al malestar emocional. Aquests són, probablement, els grans focus avui dia.
Foto: Maria Cerezuela
El voluntariat és una peça clau de la fundació?
Totalment. És el motor. Som un equip professional d’una quinzena de persones, però tenim prop de 400 persones voluntàries, que són les que realment donen el servei. Quan algú truca o escriu un WhatsApp, qui l’atén és una persona voluntària. Hi ha estudis que demostren que, quan necessitem ser escoltats, el model d’igual a igual facilita molt més que ens obrim. Si vas al metge o al psicòleg, sovint hi ha una percepció d’autoritat que pot frenar la demanda d’ajuda. En canvi, amb una persona igual, això no passa tant.
Com es coordina un equip tan gran de voluntariat?
Des de l’equip professional tenim diferents àrees, però una de les més importants és l’atenció al voluntariat: trucades diàries després dels torns, seguiment emocional, organització dels calendaris, cobertura de franges horàries… És una gestió constant. A més, estem incorporant nous suports perquè les persones voluntàries estiguin millor cuidades. Recentment hem posat en marxa un conveni amb una fundació externa perquè disposin d’un telèfon atès per psicòlegs clínics, al qual poden trucar si no es troben bé. Si no ens cuidem, no podem cuidar.
“Vivim la paradoxa d’un món hiperconnectat on, en realitat, estem més desconnectats que mai”
Els voluntaris són només de Catalunya?
No, cada vegada menys. Tenim voluntariat arreu de Catalunya, però també de fora, fins i tot d’altres països. I aquest és un dels grans objectius dels propers anys: captar com a voluntaris a persones catalanes —o que parlin català— que viuen a l’estranger. És una manera que puguin mantenir el vincle amb el seu país i, alhora, ens permet cobrir franges horàries complicades. Per exemple, tenim voluntaris fent torns des de Brussel·les o Llatinoamèrica. Des de la Fundació oferim servei 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, i comptar en voluntaris d’arreu és determinant.
Si una persona que viu a l’estranger vol fer-se voluntària, què ha de fer?
Al web d’Esperança en Línia hi ha un formulari molt senzill. A partir d’aquí s’inicia un procés que inclou una formació inicial molt acurada: empatia, escolta activa, autocura, prevenció del suïcidi… No cal cap formació prèvia específica, però sí un compromís ferm. Cada vegada tenim més demandes i necessitem més persones que s’hi sumin per poder donar resposta.
Quin és el perfil del voluntariat?
És molt divers. Hi ha persones vinculades a la psicologia o la psiquiatria, però no és un requisit. L’edat majoritària està entre els 35 i els 60 anys, tot i que hi ha persones més joves i algunes de més grans. Hi ha més dones que homes, sí, però esperem que cada vegada s’hi sumin més perfils diversos.
Foto: Maria Cerezuela
L’any 2023 van impulsar Esperança en Línia. Per què aquest canvi?
És una renovació de marca i de mirada. Vam néixer com el Telèfon de l’Esperança, que continua sent el servei més conegut —atenem més de 33.000 trucades l’any—, però les necessitats han canviat. Les persones joves, per exemple, sovint no truquen per telèfon. En canvi, sí que escriuen per WhatsApp o xat. Poden estar a la seva habitació, aparentment fent el de sempre, però en realitat estan buscant ajuda. La nostra voluntat és portar l’esperança allà on és la gent, utilitzant els canals que fan servir habitualment en cada cas.
Què ha significat formar part la Federació Internacional de Telèfons i Serveis d’Emergència (IFOTES)?
Ens ha permès fer un pas endavant en la creació de xarxes internacionals. Compartim experiències amb entitats d’arreu del món, impulsem projectes conjunts i ens ajudem mútuament. Hem tingut trobades amb entitats d’Itàlia, Portugal o Llatinoamèrica, i aquest intercanvi és molt enriquidor. Nosaltres tenim una estructura més professionalitzada, i això ens permet també acompanyar altres organitzacions que estan començant.
Aquesta internacionalització respon a una estratègia clara?
Sí. D’una banda, per ampliar la xarxa de voluntariat i arribar a més persones. De l’altra, perquè el xat permet atendre persones des de qualsevol lloc del món. I finalment, perquè treballar a escala internacional permet impulsar projectes que, sols, no podríem fer.
“Davant discursos d’odi i de deshumanització reivindiquem una cosa molt simple: persones que cuiden persones”
Un exemple és el projecte europeu Balance. Quin és el seu objectiu?
Balance és un projecte compartit amb Fundesplai, Caritas Coimbra i la Intermunicipalitat de Coimbra (Portugal) que promou la capacitació i l’apoderament de joves entre 13 i 18 anys perquè es converteixin en agents actius en la defensa de la salut mental i el benestar emocional. Nosaltres hem desenvolupat un xat específic per als joves participants i hem treballat conjuntament per identificar com crear entorns més segurs, com poden organitzar-se millor i quin paper han de jugar les entitats en el benestar emocional juvenil.
En un context social i polític complex, quin paper juga una entitat com la vostra?
Probablement tindrem encara més feina. Davant discursos d’odi, deshumanització o fins i tot la irrupció de la intel·ligència artificial en l’atenció, nosaltres reivindiquem una cosa molt simple: som una xarxa de persones que cuiden persones. La tecnologia pot ajudar en la gestió, però mai substituirà el vincle humà. Sense això, estem perduts.
Així i tot, encara hi ha gent amb ganes de sumar i fer comunitat.
Només cal mirar el nostre voluntariat: 400 persones que dediquen almenys 10 hores al mes a escoltar, acompanyar i, fins i tot, salvar vides. Sí, hi ha soroll, però la gran majoria de persones volen contribuir i sumar en positiu en aquesta societat. I això és el que hem de continuar enfortint.
Foto: Maria Cerezuela
Entre Barcelona i Manhattan: el diàleg transatlàntic de Joan Miró
