Nevena Jevtić: “La tornada a les universitats sèrbies és una normalitat construïda sobre la repressió i la por”

L’1 de novembre de 2024, el gran voladís de formigó de l’entrada principal de l’estació de tren de Novi Sad —capital de la Voivodina, a Sèrbia— es va desplomar sobtadament. Quinze persones van morir a l’acte, dues més van quedar greument ferides, i una d’elles va acabar morint posteriorment a conseqüència de les ferides. La marquesina formava part d’un edifici inaugurat als anys seixanta i recentment renovat dins d’un gran projecte ferroviari en col·laboració amb conglomerats xinesos. El col·lapse, al cap de pocs mesos de la reobertura, es va convertir en un símbol de la corrupció, la negligència i la impunitat institucionals. La indignació per la tragèdia va desencadenar protestes massives a Novi Sad, Belgrad i moltes altres ciutats del país —liderades pels estudiants universitaris—, sota el lema “la corrupció mata” i amb l’exigència que els responsables n’assumissin les conseqüències.

En aquest context, a Exterior.cat conversem amb Nevena Jevtić, professora agregada de filosofia política a la Universitat de Novi Sad —especialitzada en idealisme alemany i marxisme— i membre de la resistència acadèmica contra el règim d’Aleksandar Vučić. Forma part de la xarxa “Slobodan univerzitet” (Universitat lliure), un grup informal de professorat i personal universitari que dona suport al moviment estudiantil. Per la seva implicació, Jevtić ha patit retallades salarials dràstiques durant mesos i ha estat objecte de campanyes de difamació als mitjans afins al govern. Coincidint amb el primer aniversari de la tragèdia de l’estació de Novi Sad, conversem amb ella sobre com ha canviat la vida universitària, com s’ha reconfigurat el moviment estudiantil i quin paper poden jugar Europa i la comunitat internacional en aquest moment crític per al país.

Aquest mes de novembre s’ha complert un any del col·lapse a l’estació de tren de Novi Sad. Com és avui el dia a dia a la universitat?
Sobre el paper, sembla que tot hagi tornat a la normalitat: vam tancar el curs passat amb exàmens i les classes s’han reprès de nou aquest curs. Però aquesta nova normalitat pesa molt. Al començament de les protestes, alguns estudiants van ser agredits durant les mobilitzacions pacífiques, i alguns van acabar greument ferits. Amb les classes suspeses, van començar a ocupar les facultats com a espais d’organització política, perquè era l’únic lloc on se sentien protegits.

Quin suport vau tenir fa un any des de les mateixes universitats? 
Al principi, molts caps de facultat els donaven suport. Però el nostre degà es va cansar i al setembre va trucar a la policia per “alliberar” l’edifici dels seus propis estudiants. Hi va entrar de bon matí amb un grup de professors, va amenaçar els estudiants amb denúncies i va fer canviar els panys. Més tard, aquell mateix dia, després d’un suposat intent dels estudiants de tornar-hi a entrar, va trucar a la policia.

I què va passar, aleshores?
Més de vint vehicles policials van accedir al campus, amb antiavalots completament equipats. Aquella nit, van fer servir una força desproporcionada — gas lacrimogen i el que creiem que era un gas tòxic— contra estudiants i ciutadans que s’hi havien aplegat en solidaritat. L’edifici va quedar tancat i, durant uns deu dies, la policia va utilitzar la facultat com una mena de comissaria improvisada. Ara s’espera que els estudiants actuïn com si no hagués passat res. Però ningú no se sent realment segur.

“Per primera vegada en molt de temps, vam sentir que érem vistos per la Unió Europea”

Els estudiants continuen anant a classe, encara es mobilitzen?
Molts intenten salvar el curs per no perdre l’estatus d’estudiant ni l’accés a residències o beques. Però una part important continua molt activa: organitzen protestes, marxes i commemoracions. La manifestació de l’aniversari de l’1 de novembre, totalment organitzada per voluntaris, ho va demostrar clarament. La situació, però, és pitjor que al començament: continuen sent objectius de la policia i de grups afins al règim i han perdut els espais universitaris, que abans eren relativament segurs.

Aquesta aparent tornada a la normalitat també s’ha imposat a altres universitats del país?
Sí. A tot el país s’han reprès les classes i s’han fet exàmens. Per al govern i per al Ministeri d’Educació, això sembla una victòria. Nosaltres li diem el “Ministeri de la Venjança” —jugant amb la paraula sèrbia “prosveta” (educació) i convertint-la en “osveta” (venjança)— perquè des de l’inici del curs hem vist acomiadaments de professors que donaven suport als estudiants, canvis arbitraris de direccions i abusos legals contra el professorat crític. Si tot sembla normal, és només una il·lusió. És una normalitat construïda sobre la repressió i la por, amb l’objectiu de recuperar el control total de les universitats i fer creure que el moviment ha desaparegut.

Creus que les mobilitzacions encara poden impulsar una transformació profunda?
No n’estic segura. Els estudiants conserven molta voluntat i energia, encara que estan esgotats després d’un any de repressió. Ara estan acabant d’articular un moviment polític: reclamen eleccions i preparen una llista de candidats per participar-hi. Ho fan en secret per la vigilància il·legal que pateixen les persones que podrien presentar-s’hi. A més, hi ha ciutadans que s’organitzen per supervisar unes eventuals eleccions i denunciar irregularitats. Hi ha esperança, però també molta desesperança, sobretot entre les famílies de les víctimes. Penso sovint en Dijana Hrka, la mare d’un dels joves morts, que ha iniciat una vaga de fam davant del Parlament per exigir una investigació i l’alliberament dels estudiants detinguts. El règim la ignora completament. És molt dur de veure.

Formes part del grup de professors “Slobodan univerzitet”. En què consisteix exactament aquest col·lectiu?
El vam crear el desembre passat per donar suport incondicional al moviment estudiantil: escriure peticions, fer difusió internacional, participar en mobilitzacions i ajudar a garantir la seguretat, per exemple amb voluntaris amb armilles grogues que vetllen perquè ningú no quedi aïllat. També vam impulsar una iniciativa administrativa per forçar la dimissió del rector, que dona suport al règim. Tot i ser legalment correcta i comptar amb suport majoritari dels treballadors, la van bloquejar des de dalt. Això mostra com molts membres d’aquests òrgans no tenen l’autonomia —o el coratge— per actuar, i els procediments es manipulen per impedir qualsevol canvi real.

Com funciona el centre de crisi que coordines amb altres professors?
Som un petit grup disponible 24 hores quan detenen estudiants després de les protestes. Vam habilitar un número de telèfon d’emergència i els estudiants ens poden trucar a qualsevol hora. A partir d’aquí, localitzem on estan retinguts, contactem advocats voluntaris, avisem familiars i fem seguiment del seu cas. Si cal, informem els mitjans independents. També intervenim quan el personal docent pateix pressions. Tot això es fa de manera voluntària. No rebem finançament.

Has patit personalment conseqüències per la teva implicació?
Sí. Durant mesos hem cobrat gairebé res, o aproximadament un 12,5% del salari. No sabem quan —ni si— ens tornaran els diners que ens deuen. Com a mare amb dos fills a càrrec, sento que ha estat una vulneració greu dels meus drets.
També he patit campanyes de difamació als mitjans afins al règim: m’han acusat d’incitar la violència, de tenir vincles amb grups criminals o de manipular els estudiants. Això no canviarà la meva postura, però il·lustra què passa amb qui alça la veu. Juntament amb altres professors, hem denunciat les nostres pròpies facultats i degans. No és només per diners: és una qüestió de responsabilitat legal i moral.

“Quan la nostra lluita transcendeix les fronteres, és molt més difícil que el règim ens silenciï”

Creus que la justícia pot actuar amb imparcialitat?
El sistema judicial és jeràrquic. En una primera instància pots topar amb un jutge molt proper al règim, i en recórrer la sentència potser arribar a jutges que respecten l’estat de dret i tenen el coratge de defensar-lo. Aquesta possibilitat dona una mica d’esperança. El problema, però, és que el govern mou peces constantment: canvia jutges, policies i càrrecs clau per assegurar-se fidelitats. Una de les lliçons d’aquest any és que parts importants de la policia i de la justícia funcionen, de fet, com a instruments del partit governant.

Sèrbia continua sent una país candidat a la Unió Europea. Quin paper hauria de jugar la Unió Europea en el suport als estudiants serbis?
Durant anys, les autoritats sèrbies han comptat amb la tolerància o el suport d’actors importants de la UE, les reaccions dels quals han estat sovint tèbies. Això ha alimentat el desencant i l’euroescepticisme. Molta gent se sent atrapada en una mena de gueto entre països de la UE. D’altres, encara confien que l’adhesió pugui aportar millors garanties per als drets i l’equilibri de poders. Personalment, crec que Sèrbia forma part de la família europea i necessita suport internacional, polític i moral, però no en una posició subordinada.

Des de Sèrbia sentiu que Europa és a prop?
La resolució recent del Parlament Europeu sobre Sèrbia va ser molt important, perquè recollia, negre sobre blanc, moltes de les coses terribles que hem viscut. Per primera vegada, en molt de temps, vam sentir que érem vistos. Al mateix temps, sé que la repressió no és només un problema serbi. Veiem imatges de la policia contra les manifestacions pro-Palestina a Alemanya i al Regne Unit o les protestes del 2017 de Catalunya… M’agradaria pensar que, a llarg termini, d’aquestes experiències compartides en sorgirà una Europa de solidaritat entre moviments socials.

Finalment, què es pot fer des de Catalunya per ajudar-vos?
El més important és donar-nos veu. Que parleu del que passa a Sèrbia, que escolteu els estudiants i les persones represaliades, i que feu circular aquestes històries als mitjans, a les universitats i als moviments socials. Quan la nostra lluita transcendeix les fronteres, és molt més difícil que el règim ens silenciï.

La crisi política a França: cap a la Sisena República?