Núria Masdéu: “En les societats d’arreu del món cal un aprenentatge sobre conflictes i com gestionar-los”

Núria Masdéu (Barcelona, 1976) és cooperant internacional i des de fa sis anys s’ha establert a l’Orient Mitjà. Després d’estudiar Dret, va marxar a viure a l’estranger i encara no ha tornat a Catalunya (i ja fa 25 anys). És una autèntica rodamon. Ha viscut en una munió de països i ciutats com Alemanya, els Estats Units, el Japó, Sud-àfrica, Tailàndia, el Líban, Palestina i actualment a Egipte. I a més ha fet estades curtes (de menys d’un any) a Colòmbia, la Xina, Sri Lanka i Myanmar. Parla 6 llengües: català, castellà, francès, anglès, alemany i àrab. A Exterior.cat, Masdéu analitza les situacions de conflicte que hi ha al món.

Marxes de Catalunya amb només 22 anys.
No acabava de trobar què volia fer i tenia moltes ganes de sortir, conèixer i experimentar, de fer-me gran a la meva manera. Així que gràcies a una beca Erasmus vaig marxar a Berlín. Mentre treballava vaig seguir estudiant, aquest cop, Administració i Direcció d’Empreses a la UOC. Després de treballar en una farmacèutica durant 11 anys, torno a Barcelona.

Per què?
M’agradava molt la feina i viatjava molt, però de cop i volta va deixar de tenir valor. Creia que havia arribat on volia i vaig decidir tornar a Barcelona per treballar amb el meu pare, però més tard va acabar tancant el seu negoci.

Aquest fet et posa de nou davant del mirall. És un moment per a reinventar-se?
Sí, aleshores, vaig estudiar un postgrau que em va obrir la porta, de nou, a l’estranger. Això em va obrir la porta a fer projectes a Palestina i Síria, i em va donar l’oportunitat d’estudiar a Bangkok (gràcies a una beca Rotary) i treballar a Tailàndia, Myanmar i Sri Lanka.  Després vaig trobar una feina a Palestina, on vaig estar cinc anys, i ara soc al Caire.

Actualment treballes en una organització de cooperació internacional.
És una organització petita-mitjana d’uns 35 anys d’antiguitat, establerta a París i que es dedica a projectes que tenen a veure amb l’educació, l’agricultura i el desenvolupament econòmic. Jo vaig entrar com a directora de projecte a Palestina i al cap d’uns mesos em vaig convertir en directora de país. Ara, soc directora de país a Egipte.

Quins són els reptes en el teu àmbit d’actuació?
A la feina que faig tinc diferents reptes. El primer és llegir correctament les necessitats que hi ha i aconseguir una millora de les condicions de vida de la gent. Has d’intentar conciliar les necessitats sobre el terreny amb les agendes dels mateixos estats on estàs treballant; un segon repte és el finançament, perquè els donants també tenen les seves agendes i volen seguir uns camins o uns altres; un tercer repte és la seguretat, a Egipte no tenim problemes d’inseguretat, no és perillós, però quan estava a Palestina tot era molt diferent, vaig tenir problemes i és un tema que has de gestionar tu sol.

“La meva tàctica per socialitzar-me en molts països és compartint partits del Barça amb gent d’altres cultures, però que estimen el Club tant o més que jo”

A banda, també col·labores amb entitats i organitzacions per fer anàlisis de conflictes i el seguiment.
Sí, especialment són conflictes a l’Orient Mitjà, perquè també parlo l’àrab, i es tracta d’una feina molt diferent. Has de mantenir el pols del carrer i de les institucions, has de saber què passa i què pensa la gent per poder llegir la societat i el moment, és un tema molt interessant. En definitiva, jo no deixo mai d’estudiar ni d’aprendre.

T’especialitzes professionalment en la cooperació de més gran. De més jove tenies vocació de cooperant?
Quan era jove m’apuntava a tot, vaig estar molts anys als escoltes, vaig ser voluntària a diverses associacions per temes diversos: per la llengua, en temes de protecció animal, empoderament femení, memòria històrica… feia coses que ajudaven a ajudar i ara s’ha tancat el cercle.

El govern català ha fet una aposta ferma per la cooperació i el desenvolupament internacional en els darrers pressupostos.
Sí, i és molt positiu. Totes les aportacions que facin els diferents governs del món en l’àmbit de la cooperació i el desenvolupament són importants. Ara bé, no només s’avança aportant diners, és cabdal vigilar la manera com s’executa i avaluar els possibles efectes secundaris no volguts. La cooperació internacional necessita especialistes multidisciplinaris, s’ha de fer bé, i totes les agències de cooperació haurien de fer regularment una reflexió sobre com estan treballant. Cal crear sinergies entre les agències i replantejar-nos la manera com es fan les coses, centrant-nos en les necessitats reals.

Quan sents afirmacions com “no cal invertir diners fora perquè ja passem prou gana els d’aquí”, què penses?
Una cosa no treu l’altra. Penso que el fet que cooperem fora no vol dir que no hàgim de fer els deures a casa, ha d’haver-hi un equilibri entre les dues coses. I també es tracta d’una qüestió de responsabilitat, perquè sovint les nostres societats tenen una responsabilitat en què determinats països estiguin en conflicte o en una situació determinada. No podem deixar que passin coses i després sortir-ne, hem d’entendre la responsabilitat que tenim tots plegats.

El fet de ser dona t’ha portat algun problema en la teva feina com a cooperant?
He tingut molta sort. En el sector privat, mai, a Alemanya les dones són molt fortes. En el sector de la cooperació i desenvolupament tampoc, perquè hi ha moltes més dones que homes. I en els països àrabs, de fet tampoc. Són molt jeràrquics, i si ets una dona estrangera i ets cap no és cap inconvenient per als homes. Ara bé, si ets una dona jove i tens un paper secundari sí que hi ha més dificultats. Jo ja estic en una altra fase, se’m respecta, i parlar l’idioma ajuda molt.

La societat es posa les mans al cap amb el conflicte a Ucraïna, però arreu del món n’hi ha molts. Creus que en la societat àrab té molt integrat viure en conflicte permanent?
Quan parlem de conflictes armats ens referim a l’última ràtio dels conflictes, és el pitjor. Arriba quan tots els altres mecanismes han fallat, i ho hem normalitzat. Tendim a pensar que només passa a l’Àfrica, a l’Orient Mitjà i no a la porta de casa, però hi ha casos propers com la guerra dels Balcans, i ara Ucraïna. Grècia mateix està en peu de guerra amb Turquia des de la Segona Guerra Mundial. Ara bé, el conflicte com a diferència de pensament o d’opinions no és dolent en si mateix, així és com pot avançar una societat. El problema és com es gestiona i la manipulació de parts interessades. En les societats d’arreu del món cal un aprenentatge sobre conflictes i com gestionar-los. Hi ha molt poca educació en el conflicte, i s’hauria d’ensenyar a les escoles. Hem d’aprendre a gestionar-los perquè és una part de la maduresa emocional de les persones.

“La cooperació internacional necessita especialistes, i replantejar-nos la manera com es fan les coses”

Al llarg de tots aquests anys hauràs viscut situacions de risc, i potser hauràs passat por.
Sí, n’hi ha de vàries, però la pitjor va ser a Palestina en què un home va atropellar algú i el va matar. L’endemà els colons que vivien a la zona van muntar una mena de cacera, buscant tots els cotxes amb matrícula palestina o que hi viatgessin palestins. Jo anava amb amics palestins al cotxe, veníem de fer un reconeixement sobre el terreny en una àrea propera i ens van aturar els militars i ens van recomanar que tornéssim per carreteres secundàries i camins perquè podíem tenir problemes.

I en vau tenir?
Al cap d’un quilòmetre i mig, la carretera era plena de colons. Al meu cotxe hi viatjaven amics palestins. Així que ens van parar el cotxe, ens van començar a llançar pedres, ens van disparar al motor i al dipòsit de l’aigua, el van destrossar. Va ser un moment de moltíssima tensió, vaig passar molta por. Hi ha hagut altres situacions més curioses.

Quines?
Una, sobretot, a Síria. En un dels viatges, el conflicte armat encara estava en un moment àlgid i en un dels trajectes interiors per carretera ens va retenir un grup armat de l’oposició i ens van prendre els passaports. Al cap d’unes hores, un integrant del grup amb el meu passaport a la mà em va demanar que el seguís. Estava molt espantada, i em va preguntar què feia a Síria. De cop i volta, es va posar a riure.

A riure?
Sí, i se’m va adreçar en català! Em va explicar que va viure i treballar com a metge a Tarragona. En aquells moments era a Síria per la guerra, però la seva intenció era tornar a Catalunya un cop acabés el conflicte. És la conversa més intensa que he tingut en la meva vida. L’endemà ens van deixar marxar.

Amunt i avall, deus anar sempre amb una maleta enganxada.
Sí, el fet de viure amb una maleta és estrany, però és el que hi ha de moment. És dur, però et dona l’oportunitat de treballar i viure en llocs molt interessants i diferents dels que estàs acostumat. Ara bé, no tot són flors i violes. Viure així vol dir que no tens una casa, i això, a la llarga, castiga. Ara necessito tornar al lloc on tinc el meu marit, els meus llibres i els meus gossos, a casa meva, i necessito un descans, perquè costa viure d’aquesta manera.

Després de viure tants anys en escenaris tan diferents i canviants, com arreles?
Curiosament, el Barça és l’eina que m’uneix amb persones de tot el món i que em serveix per trencar el gel en llocs tan diversos com Cape Town, Ramallah o Bogotà, per posar tres exemples. La meva tàctica per socialitzar-me en molts països és compartint partits del Barça amb gent d’altres cultures, però que estimen el Club tant o més que jo.

El teu futur més immediat passa per establir-te definitivament a l’Orient Mitjà?
Sincerament, encara estic pensant què faré. Tornaré a Alemanya aquest estiu, perquè és on visc amb el meu marit entre destí i destí, però m’agradaria tornar a treballar a la regió, encara que no sé on ni en què. Sempre he tingut sort i he acabat trobant coses que m’han agradat i amb què he vibrat molt.

I la tornada definitiva a Catalunya?
El meu contacte amb Catalunya és permanent, hi viatjo sempre que puc. Encara que estic lluny segueixo ben arrelada al barri de Gràcia. Tornar sempre és una opció, però no me l’he plantejada seriosament. La meva professió passa per altres ciutats i països, i la meva feina m’omple massa per tornar. Però, tot i viure feliç a l’estranger i descobrir països, puc dir que Catalunya és el millor lloc del món.