Pere-Jordi Junqué: “A Bèlgica seria de mala d’educació respondre a un client en una altra llengua que no sigui la seva”

Nat a l’Argentina de pares catalans i amb el seu avi essent president del Casal Català de Buenos Aires, les històries de Pere-Jordi Junqué i de Fortuny (Buenos Aires, Argentina) podrien donar per un o més llibres. De jove estudiant va anar a viure a Bèlgica, va conèixer la que seria la seva dona i s’hi va quedar. Allà no només va treballar i fundar una família sinó que mai ha deixat de pensar en Catalunya. Membre actiu de la societat civil, ha estat membre del Casal Català de Brussel·les, de l’ANC a Bèlgica i actualment dins del Consell per la República. En aquesta entrevista a Exterior.cat, Junqué fa un repàs de les seves vivències a cavall de diversos països i continents.

La vostra catalanitat és tan internacional que vàreu néixer a l’Argentina. Com va ser això?
La meva família era molt catalanista (en el sentit que se li donava abans). El meu avi va ser president del Casal Català de Buenos Aires. Durant la guerra civil va organitzar l’enviament de queviures des de Buenos Aires a Barcelona. Els meus pares es van conèixer perquè pertanyien al col·lectiu de catalans a Buenos Aires.

A casa vostra, doncs, malgrat viure a l’Argentina, es devia respirar catalanitat pels quatre costats.
Quan jo era petit els meus pares van marxar del país i jo pràcticament no he viscut a l’Argentina. El meu pare era diplomàtic del govern de l’Argentina i es va traslladar a Europa. Tot i que ells dos enraonaven el català, amb els fills no ens en parlaven. La catalanitat va venir més tard quan el van traslladar a Barcelona. El meu pare, tot i ser diplomàtic argentí, i no ho podia de manera oberta, no estimava gens el règim dictatorial franquista. Això es respirava, tot i que no ho podia dir… Tots dos sempre es van sentir molt catalans i no combregaven en absolut amb el règim franquista.

I on vàreu anar?
La família va anar de l’Argentina a Alemanya, després l’any 1958 a Bèlgica, un altre cop a Alemanya, Catalunya, Andorra i finalment a Catalunya on es van quedar definitivament. Després els pares es van divorciar i jo vaig tornar a Bèlgica per fer els meus estudis universitaris, ja sense la família.

Com va ser la vostra arribada a Bèlgica com a adolescent?
Bé, vaig passar com tothom el meu xoc cultural, però en definitiva bé. Aquí vaig conèixer la que després seria la meva dona i em vaig quedar a viure.

“Tinc més idees per fer coses que temps per a fer-les. Al final tot és una qüestió de prioritats. La meva, ara, és treballar per la independència de Catalunya”

Què recordeu d’aquest xoc cultural que parleu?
Jo el definia d’aquesta manera: Ells (la gent d’aquí, a Bèlgica) es pensen que sóc boig, jo penso que ells són bojos. El passa que tens valors i normes diferents. Val a dir que fa quaranta anys les diferències eren més marcades.

Bojos? En quin sentit?
Estava acostumat a les manifestacions a Barcelona, que sempre estaven prohibides, i que acabaven en corredisses, amb els grisos al darrere. Per raons de seguretat havíem de quedar entre uns quants companys després de la manifestació per assegurar-nos que no havien enxampat a cap de nosaltres. I si ho feien, havíem de fer-ho públic. A la UB penjaven cartells amb els noms que la policia havia detingut.

Què us va frapar?
La meva sorpresa va ser molt gran en veure que la policia d’aquí Bèlgica acompanyava la manifestació: per a mi això era inaudit. Increïble, d’un policia t’has de malfiar per definició, i si és guàrdia civil, encara més. Bé, algunes coses no han canviat tant al regne d’Espanya… I encara en va sorprendre més quan la persona que m’acompanyava li va demanar a un dels policies què feien els manifestants. El policia li va dir que es manifestaven per la mort d’Allende al Palau de la Moneda de Santiago de Xile, per quins carrers passarien… Sí, no havia viscut mai en un país democràtic i no sabia el que era aleshores…

I com va ser la integració a Bèlgica, a Flandes concretament?
Molt progressiva! Em vaig casar i vaig venir a viure a Anvers. Amb la meva dona vaig festejar en francès al principi, però una vegada casats en vaig passar flamenc -perquè el francès no és ni la seva ni la meva llengua- però a poc a poc. La meva primera feina va ser a Anvers mateix i estava en una secció que treballava per Valònia amb altres francòfons. Els flamencs no tenien cap problema de parlar amb mi en francès, però com a català vaig entendre perfectament que apreciaven i molt els meus esforços parlar el neerlandès.

I suposo que ja devia començar a veure aleshores paral·lelismes amb Catalunya?
Sí, està clar. És en aquest moment que em vaig fer del Casal Català de Brussel·les.

Ara que menciona el Casal, també ha fet tots els papers de l’auca al casal, oi?
Sí, vaig ser soci, vocal, secretari i president.

Quines similituds i diferències veu entre Catalunya i Flandes?
La gran diferència és que els flamencs són la majoria de població del país. Malgrat que no han pogut forçar els canvis que els convenien de cop, ho han fet progressivament. Cada canvi a la constitució belga requereix 2/3 del parlament. Els canvis es proposen en una legislatura, però els realitzen en la següent. Això dificulta molt els canvis a causa dels possibles canvis de majories d’una legislatura a l’altre, però així i tot s’ha fet mentre que al regne d’Espanya l’únic canvi que s’ha fet darrerament és el que Merkel va exigir. Bèlgica ha reformat l’estructura de l’estat en 6 etapes fins a arribar a som ara, un estat federal. I ara, el partit majoritari flamenc voldria passar de l’estat federal a una confederació.

Què troba a faltar de Catalunya a Flandes i viceversa?
Estic perfectament adaptat als dos entorns, però si hi ha un fet que em sobta de Catalunya és la progressiva degradació de la seguretat social: es veu la manca de mitjans. A més, m’irrita que a Catalunya en tota mena de serveis et parlin en castellà. Aquí, a Bèlgica, seria de mala d’educació respondre a un client en una altra llengua que no sigui la seva. I en tot cas com mínim demanarien excuses i no esperen que hagis de conèixer la llengua de l’altre.

“La meva família era molt catalanista (en el sentit que se li donava abans). Durant la guerra civil el meu avi -que vivia a Argentina- va organitzar l’enviament de queviures des de Buenos Aires a Barcelona”

Sempre ha estat una persona amb una forta implicació social i en moviments socials i polítics.
Sí, sempre he estat compromès amb la nostra causa i em fa una gran il·lusió poder servir el meu país: ara em presento la meva candidatura al Consell per la República. Crec que el Consell per la República (CxR) és l’instrument més útil per avançar en el nostre camí cap a la independència.

Per què?
Les nostres institucions autonòmiques, Parlament, Govern i partits estan permanentment sotmeses al control i xantatge del sistema polític del regne d’Espanya. Les enganyifes, deslleialtats i argúcies amb el poble català i les seves institucions és el pa de cada dia, això fa que no tinguem institucions veritablement autònomes.

I què cal fer?
Cal que ens dotem d’una institució republicana alliberada de la legalitat i de la fiscalització espanyola. La batalla judicial és la prova tangible del que es pot fer quan hom surt del control de regne d’Espanya i es té una estratègia ben dissenyada. L’exili ha guanyat tots els embats judicials del regne d’Espanya a Europa: a Alemanya, a Bèlgica, a Suïssa, a Escòcia i ara, fa ben poc, a Itàlia.

Tot i estar recentment jubilat, una persona emprenedora i de món com vostè no li deuen faltar projectes de futur.
Vols dir que em sobren. Tinc més idees per fer coses que temps per a fer-les. Al final tot és una qüestió de prioritats. La meva, ara, és treballar per la independència de Catalunya.