Joaquim Piera (Barcelona, 1973) és periodista i actualment treballa com a corresponsal del diari Sport al Brasil. Ho fa gairebé des de fa 17 anys, quan va canviar Esparreguera (Baix Llobregat) per la ciutat de São Paulo. S’ha convertit en un dels periodistes de referència del mercat futbolístic al Brasil i que toca de ple amb el Camp Nou. De Ronaldinho a Neymar passant per Dani Alves. Al marge dels esports també col·labora amb l’Ara per explicar els fets més rellevants del país. A Exterior.cat, Piera analitza el periodisme de casa des de la distància.

Aterra al Brasil l’estiu que Ronaldinho fitxa pel Barça i en el primer any de govern de Lula a la presidència. Dues llaminadures que aplanen el seu camí professional?

Sí, veient on són ara Ronaldinho i Lula agafes una certa perspectiva del temps que visc a São Paulo. Abans de viatjar al Brasil ja havia tancat l’acord amb el diari Sport i amb Ronaldinho s’obre un escenari magnífic que s’ha mantingut durant més de 16 anys.

Amb Ronaldinho va establir-hi un contacte permanent. Vivint al Brasil n’era conscient de què va representar per canviar l’autoestima del barcelonisme?

Al Brasil no n’era conscient. De fet, me’n vaig adonar el primer cop que vaig viatjar a Catalunya per veure la família al comprovar que Ronaldinho va tenir un impacte brutal al Camp Nou.

Com ho viu ara com a freelance des del Brasil?

Sent conscient que com a freelance a l’exterior acabes sent la part més dèbil de la cadena productiva. I ho és perquè no disposes d’un contracte de treball, se’t demana disponibilitat els 365 dies, i el pitjor és escoltar la sentència que diu “això ja ho farem des de Barcelona”. Això fa que tot plegat sigui molt sofert per als periodistes que decideixen buscar-se la vida a l’estranger.

Així combina l’Sport i l’Ara.

Sí, i vaig entendre que veure’m amb capacitat d’explicar la realitat del Brasil en un mitjà generalista em calia un temps d’integració al meu país d’acollida. La meva aportació a l’Ara té més força quan hi ha esdeveniments de rellevància. A l’Sport hi tinc molta més continuïtat i he d’agrair el gran esforç que ha fet de mantenir un vincle amb el Brasil entenent la importància que té el mercat futbolístic brasiler per al Barça.

Aquest vincle fa que sigui una garantia laboral de forma vitalícia?

Això espero! Fins i tot en el moment en què Ronaldinho va marxar del Barça i fins a l’arribada de Neymar, on la presència brasilera al Camp Nou es va veure reduïda, l’Sport va tenir una fidelitat amb mi de continuar escrivint de forma continuada. És del binomi Barça-Brasil que continuarà al llarg del temps.

En canvi, el Real Madrid és qui està pescant darrerament en el mercat brasiler amb les incorporacions de Vinicius Jr i Rodrygo.

El primer mitjà a l’Estat espanyol que publica el nom de Vinicius Jr i Rodrygo és l’Sport. Soc conscient que com no han fitxat pel Barça em farà mal professionalment, però la tendència pot canviar quan Messi posi punt final a la seva carrera com a jugador del Barça.

Què hi té a veure l’argentí?

Ara hi ha jugadors que desestimen jugar al Barça per no viure a l’ombra de Messi. Quan això canviï, aquests jugadors tornaran a tenir el Barça com a primera opció. I Brasil té moltes opcions de tornar a ser un mercat preferent.

La seva missió és la de resseguir el mercat brasiler per acabar anunciant un fitxatge o l’interès del Barça en algun jugador del Brasil.

La meva especialitat és el mercat Barça al Brasil i la selecció brasilera de futbol.

Vostè treballa a la seva o hi ha una tasca coordinada des de la redacció del diari Sport a Barcelona?

Formo part d’un treball conjunt entre Barcelona i Brasil. Tenim molt clar la línia que té el diari i quines són les seves prioritats. D’aquestes prioritats, una d’elles són els fitxatges. Això m’ha obligat a tenir una mirada Barça en el futbol brasiler.

L’obliga a veure per televisió molts partits els caps de setmana?

No, no és necessari. Enlloc d’empassar-me molts partits faig una tria d’aquells qui considero que poden tenir un perfil Barça. Sense anar més lluny, el recent interès blaugrana procedent del Brasil ha estat Yan Couto, un jugador que tenia identificat des de fa quatre anys quan tenia 13 anys i jugava al Coritiba.

Si no veu els partits, com n’està al cas?

Per mi, l’essència del periodisme esportiu no son els 90 minuts de joc, sinó el que passa tota la setmana. Sense això no es pot analitzar correctament un partit. Tenir aquesta mirada et permet oferir una altra visió dels fets.

Quan s’obre el mercat de fitxatges, fins a quin punt es pot aplicar la rigorositat en el periodisme tenint en compte el ball de noms que genera el mercat?

L’històric d’encerts durant els 16 anys amb els quals fa que treballo per a l’Sport fa que el diari no tingui la necessitat de llançar noms quan aquests no estan contrastats. En aquest sentit, tinc la consciència molt tranquil·la de la feina feta fins ara. I amb això asseguro que la referència del periodisme esportiu a Catalunya continua sent la premsa escrita.

No em negarà, però, que el periodisme esportiu practiqui el joc de si l’encerto, l’endevino?

El que és surrealista és que periodistes de Barcelona que no tenen cap contacte amb ningú es dediquin a marcar la pauta dels fitxatges de can Barça. Això al Brasil és impensable.

En algun cas no l’haurà encertat?

Una cosa és explicar que el Barça té interès per un jugador i l’altra és si finalment acaba signant el contracte per jugar al Camp Nou.

Ha tingut la sensació que la competència pren nota de l’Sport?

És el pa nostre de cada dia. En els primers anys, quan jo citava el nom d’un representant, l’endemà la resta de mitjans a Barcelona l’estaven trucant. Davant d’aquesta pràctica vaig decidir no publicar els noms de representants per evitar donar-ho tot mastegats als altres mitjans. Tot plegat em fa riure.

Per què?

Ho trobo d’una baixesa moral i una manca d’ètica que viu la professió. A mi personalment no m’afecta perquè m’hi trobo molt sovint.

Molts mitjans analitzen el futbol brasiler des de Barcelona.

Guanyar l’Sport des de Barcelona és una guerra on sembla que tot s’hi val. El que hauria de fer la competència és incorporar un periodista al Brasil perquè, per molts mitjans i xarxes socials que hi hagi, el que prevalen són la proximitat i el coneixement dels jugadors, en aquest cas.

Hi ha periodistes als quals es presenta com a especialistes.

Al·lucino com hi ha periodistes que són especialistes d’una trentena de lligues de futbol. Tot vivint al Brasil, soc incapaç de dir-te set jugadors del Fluminense de memòria. Però perquè penso que per la meva feina això és relatiu. I això passa en els mitjans, també, més enllà del futbol a l’hora de parlar sobre el Brasil.

Com s’explica?

Des de Barcelona, Brasil s’explica des del tòpic: la platja, les faveles, el carnaval… A Barcelona, a través del tòpic es crea un discurs creïble sobre el Brasil. Però els matisos te’ls dona el fet de viure-hi. I va més enllà: no només s’explica des del tòpic, sinó que Brasil és un país que et posa davant del mirall.

Què vol dir?

La percepció que hi ha a Barcelona és que a Brasil tot és possible i que èticament tot s’hi val. I al Brasil se’ns col·loca per sota de Catalunya i Espanya. Així, la premsa catalana i espanyola quan parla del Brasil ho fa amb una certa superioritat moral.

Posi’m un exemple.

Un cop vaig dinar al Brasil amb un jugador que volia fitxar el Barça, i em va explicar que des d’un mitjà català li havien dit que si volia fitxar pel Barça no parlés amb l’Sport. Amb fets com aquests, cadascú tria el nivell ètic que vol practicar. Èticament, la premsa al Brasil és molt més saludable que la de Barcelona.

Es considera corporatiu amb la professió?

No ho soc gens, a diferència d’aquells periodistes que treballem entorn del Barça. No es pot fer corporativisme d’allò que es basa en el coneixement i en saber més que l’altre. Des de la distància, a Barcelona hi ha una falsa sensació de companyonia, que ha derivat en una mena de clubs privats amb un repartiment de tertulians a la ràdio i la televisió, que acaben sent els mateixos. I així s’han creat marques pròpies que han reforçat els egos.

Les tertúlies són el motor de la majoria de programes esportius.

Aquestes tertúlies s’han convertit en productes d’entreteniment barat i no pas de periodisme. A la primavera que Neymar fitxa pel Barça em van caure a terra molts periodistes als quals tenia molta admiració en mostrar un desconeixement absolut de l’operació. I això és a causa que cada dia es fan menys trucades per contrastar les fonts. Amb aquest periodisme em mostro molt escèptic i crític.

Té perfil a Twitter?

Sí, l’utilitzo com si es tractés d’un teletip. Combino informació i entreteniment. Reconec que hi ha molts companys que en fan un mal ús, sobretot aquells qui comparteixen primer els continguts a les seves xarxes socials particulars i no pas des del mitjà per al qual treballen. Algú es pensa que jo publicaré abans una informació a les meves xarxes socials que a l’Sport, que és qui em paga religiosament? No té cap mena de sentit. Aquests egos estan empenyent la professió cap al barranc.

Abans d’aterrar al Brasil va ser cap de premsa del Futbol Sala Martorell durant cinc anys quan el club del Baix Llobregat va militar a l’elit. Què li va aportar?

Va ser molt important per a mi. Van ser uns anys en els quals vaig entendre com funcionaven els rols des de dins l’esport professional: la gestió i la convivència d’un vestidor, del servei mèdic i la relació amb els jugadors. I al mateix temps, conèixer el tarannà dels jugadors brasilers. Per això hi ha periodistes que treballen a l’òrbita de clubs punters, com ara el Barça, que els falta descobrir aquests aspectes de fons que són bàsics. Per això a comarques es fa tan bon periodisme.

Li va servir, també, per descobrir l’Estat espanyol.

Sí, aleshores també locutava els partits del FS Martorell per l’emissora municipal de la ciutat. El que més recordo són els insults que vaig arribar a rebre d’aficionats i companys de professió per parlar en català. Si hagués de fer un rànquing de ciutats serien Salamanca, Talavera de la Reina, Astorga, Múrcia i Cartagena, a més d’un intent d’agressió a Jaén.

I eren anys en què no hi havia procés.

Quan jo escolto des de la distància que el procés ha alimentat la catalanofòbia i l’esclat de Vox em poso les mans al cap. Jo ho vaig patir en primera persona només pel fet de parlar en català.