Font: Arxiu particular

Professora de català a Itàlia, Núria Puigdevall (Sant Adrià de Besòs, 1949) resideix a Nàpols des de l’any 1983, i des de fa més de 35 anys que ensenya català a les universitats Federico II i Suor Orsola Benincasa. A principis dels nouranta, Puigdevall es va convertir en la primera professora de català en una universitat de Nàpols. Té clar que la llengua catalana corre perill darrerament, però no deixarà de lluitar per defensar-la. Al sud d’Itàlia, aquesta filòloga catalana viu gairebé com a casa.

Què la va empènyer a marxar de Catalunya?

A Barcelona vaig conèixer l’Antonio, un italià nascut a Avellino, una ciutat a 40 kilòmetres de Nàpols. Ell exercia com a professor d’italià a la Universitat de Barcelona i jo estudiava filologia catalana. Al cap d’uns anys de casar-nos, l’Antonio va rebre una oferta laboral d’una plaça com a professor de literatura espanyola en una universitat de Nàpols i jo vaig traslladar-m’hi, també.

Aterra a Nàpols el mateix any que Diego Armando Maradona després de jugar al Barça. 

(riu). Sí, la meva vida sempre anirà lligada a Nàpols i a Maradona. Poc abans de traslladar-me a Itàlia es va fer oficial el traspàs del jugador argentí al Nàpols. En ple trasllat a la meva nova residència, vaig viure una de les anècdotes més bèsties de la meva vida. Quan va arribar el camió de la mudança procedent de Barcelona amb els mobles, no podia accedir al carrer del meu nou habitatge perquè estava ple de cotxes, a banda i banda. Un dels veïns van veure que el camió duia la matrícula de Barcelona i, aleshores, van sortir una munió de veïns i es van dedicar a obrir pas al camió retirant els vehicles… Fins al punt que van acabar ajudar-nos a descarregar els mobles! I tot va ser provocat per l’efecte Maradona.

Quina incidència tenen el futbol, el Barça i Maradona a Nàpols?

Els napolitans són molt apassionats amb tot. Però amb el futbol, una mica més. Els anys de Maradona van ser molt explosius per a la ciutat perquè els va portar a guanyar l’Scudetto dues vegades. L’argentí va aconseguir mobilitzar tothom, fins i tot, aquells qui no els importava el futbol. Van ser uns anys extraordinaris i, fins i tot, vaig poder-lo anar a veure jugar algun partit a l’estadi San Paolo. Era un geni amb la pilota. A Nàpols, Maradona és Déu, encara ara. Hi ha molta afició pel futbol i sempre hi ha hagut molta afinitat amb el Barça.

A més de Maradona, què es troba quan arriba a Nàpols per exercir com a mestra?

Acadèmicament, L’Orientale és la universitat històrica de la ciutat on s’estudien més d’una cinquantena de llengües d’arreu del món. A principis dels anys nouranta, s’obre la possibilitat d’oferir la llengua catalana als estudiants de filologia romànica. En aquell moment vaig convertir-me en la primera professora de català a Nàpols. Des d’aleshores, no he deixat d’exercir-ne. En l’àmbit de l’ensenyament i l’educació hi ha un aspecte vocacional. En el meu cas, vivint fora de Catalunya, tinc l’estímul d’ensenyar la nostra llengua i cultura catalanes. És com una necessitat vital i crec que aconsegueixo transmetre-la.

Què els atrau d’aprendre català als seus estudiants?

Hi ha molts lligams entre Catalunya i Itàlia, no només el mar Mediterrani. Però, hi encara molts més vincles entre Barcelona i Nàpols. La llengua napolitana s’assembla molt al català i això fa que hi hagi curiositat per aprendre-la. Jo sóc mestra dels dos primers anys d’aprenentatge i els estudiants comencen per descobrir una llengua desconeguda, però hi ha una bona dels alumnes que continuen el seu aprenentatge a nivells més alts. Els napolitans senten una gran atracció per Barcelona i per Catalunya, els agrada aprendre català i el procés ho ha accentuat.

Sempre he defensat la llengua i la cultura catalanes. Quan tenia quinze anys vaig ser detinguda a Via Laietana en una manifestació a favor del català en ple franquisme

Està tenint repercussió el procés català a Itàlia?

Sí, moltíssim. Hi ha molt seguiment no només pels mitjans italians sinó també de la societat civil. Darrerament s’han publicat fins a cinc llibres en italià dedicats al procés soberanista de Catalunya. Un d’ells és l’advocat Genaro Ferraiuolo, que va ser alumne meu a la universitat. Fa uns mesos va publicar el llibre La nazione catalana. Storia, lingua, politica, costituzione nella prospettiva plurinazionale. Des de fa uns anys, ha crescut l’interès pel procés a Catalunya i, ara mateix, amb la celebració del judici.

Vostè, com a catalana, com ho està vivint des de la distància?

Sóc de les que penso que si hi hagués un referèndum acordat amb l’Estat espanyol molta gent votaria a favor de la independència per la crispació que han generat els diferents governs de Madrid i no pas per estar-ne convençuts. Hi ha aspectes des del govern de Catalunya que no s’han explicat prou bé, com ara quin escenari hi hauria en una hipotètica República catalana. És un procés que es viu amb patiment, sobretot per la situació que pateixen els encausats davant d’aquest judici.

Tornem a la universitat. En aquests darrers anys, hi ha un sector de la política catalana i espanyola que ha posat el focus sobre l’ensenyament a Catalunya. Creu que s’adoctrina a les aules?

Això és una bajanada! L’adoctrinament no existeix a Catalunya i és una paraula molt mal utilitzada per fer referència a l’educació. A les aules catalanes s’ensenyen la llengua i la cultura del país.

El català està en perill?

Sempre he defensat la llengua i la cultura catalanes. Quan tenia quinze anys vaig ser detinguda a Via Laietana en una manifestació a favor del català en ple franquisme. Des d’aleshores ha plogut moltíssim però crec que anem camí cap aquella època tan fosca. La irrupció de la dreta espanyola i les seves proclames per collar, encara més, Catalunya, la seva cultura i la seva llengua no conviden a l’optimisme. Una nova aplicació de l’article 155 seria un altre cop dur cap a les institucions i a la nostra llengua.

Com resisteixen les llengües més minoritàries a Europa?

Tot passa per una voluntat política i intel·lectual de la societat. Només d’aquesta manera és com es pot garantir la seva supervivència si no es fa molt difícil. Que el català es mantingui viu és gràcies a l’accent que hi posen les institucions i la societat civil. És el valor que fa que la gran majoria de la societat sàpiga parlar i entendre el català. A Itàlia, hi ha llengües minoritàries com l’alguerès. A l’Alguer s’està fent una bona tasca per mantenir-la de forma quotidiana i viva.

Una manera de conservar i potenciar la llengua catalana és la tasca que fa l’Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC)?

Sí, és una associació impulsada per docents universitaris de filologia, literatura, història, història de l’art o arquitectura que veuen la necessitat d’estudiar la llengua catalana i les adversitats que ha tingut al llarg de la història. Durant una dècada vaig formar-hi part en el comitè organitzador juntament amb la Isabel Turull, presidenta de Catalans a Roma. Però hi ha moltes altres entitats que darrerament estan jugant un paper important per apropar la realitat catalana a Itàlia com l’ANC.

Nàpols està a punt d’impulsar un casal català amb el vist-i-plau de la Generalitat.

Crec que ara sí que es posarà en marxa. Fa molts anys vaig tenir interès a crear el casal català a Nàpols però, després de fer algunes passes amb el departament de Política Lingüística de la Generalitat, aquell projecte va quedar-se a mig camí. La proximitat amb Catalunya fa que hi hagi molta rotació de persones, de parelles autòctones catalanes o mixtes cosa que no permet disposar d’un grup estable de catalans. És difícil un cas com el meu, que porto més de mitja vida afincada a Nàpols. Ara hi ha gent més jove i juntament amb la implicació de la delegació del Govern a Roma serà una realitat.