Foto: Rafel Hidalgo és el conductor del programa ‘Ràdio Catalunya Itàlia’ [cedida]

Rafel Hidalgo (Barcelona, 1953) és un dels catalans més actius de la comunitat a Itàlia. Establert a Roma des de 1984, Hidalgo -que és filòleg de professió- s’ha convertit en la veu de Ràdio Catalunya Itàlia. Un projecte totalment amateur amb l’objectiu de divulgar la història i la cultura catalanes. El proper dimarts 21 de juliol celebrarà l’emissió número 100.

S’imaginava arribar a les 100 emissions quan va iniciar aquest projecte?

Tenia clar que el camí a recórrer dependria de la il·lusió i les ganes de ser un altaveu per a la comunitat catalana a Itàlia. Amb el temps no només he mantingut la il·lusió sinó que l’he enfortida encara més. Per tant, Ràdio Catalunya Itàlia es manté ben viva.

Com sorgeix el projecte?

Tots els anys que porto vivint a Roma -que vaig camí de 40!- sempre havia viscut allunyat de la comunitat catalana. Fins que fa pocs anys, la meva companya va inscriure’s a un curs per aprendre català. Així vaig coincidir amb Isabel Turull, que a més de ser professora universitària és l’actual presidenta de l’associació Catalans a Roma. Em va convidar a formar part de la junta i després va aparèixer la possibilitat d’emetre l’espai radiofònic. Així que tot va ser fruit de la casualitat. Mai m’hagués imaginat presentar un programa de ràdio.

S’estrena en un dia assenyalat. Un 11 de setembre.

Sí, va ser una coincidència, però aquella data va ser més rellevant perquè va ser l’estrena de la nova seu de l’Associació de Catalans a Roma. Des d’aleshores he mantingut sempre la continuïtat. Primer acompanyat per Massimiliano Morgante, president de la Penya Barcelonista de Roma, qui m’ajudava en la part tècnica. Al cap de poc temps, ja m’encarregava absolutament de tot.

D’aquest centenar de programes n’hi ha algun que recordi amb més emoció?

Sí, sobretot amb l’efervescència dels fets de l’1-O. Tenia molt clar que no volia parlar de política a la ràdio, però les circumstàncies ens hi van evocar. Van ser uns temps que era molt difícil aillar-se de la situació política que vivia Catalunya. Un temps en el qual vaig poder entrevistar els exconsellers Lluís Puig i Clara Ponsatí, a més de polítics italians que simpatitzen en la causa catalana.

Els continguts, són, majoritàriament culturals.

Sí, aquest és el fil conductor del programa i que s’han vist enfortits durant el confimament i la pandèmia. Un temps en el qual l’espai ha crescut, ha tingut molt més seguiment i el més important: compto amb un seguit de col·laboradors que han enriquit molt més els continguts. El premi literari de Sant Jordi i les emissions conjuntes amb Ràdio Amèrica Barcelona també han ajudat a donar més visibilitat al programa.

Ens pot avançar els continguts del programa 100?

A ‘Parliamo di llibres’ serà una barreja de català i italià, autors i traductors catalans i italians ens presenten l’obra i en llegiran fragments. Comptarem amb l’escriptora Tina Vallès que parlarà de la seva obra. Serà un retrobament amb tots aquells qui, d’una manera o altra, han col·laborat en aquests anys. Emetré un seguit de missatges que ens han fet arribar persones d’arreu del món que tenen un lligam amb el programa.

Té previst fer-ne 100 més?

L’1 d’octubre vinent em jubilaré de la feina i encara tindré més temps de lleure per dedicar-me a la ràdio. Com deia al principi, mentre hi hagi il·lusió, hi haurà continuïtat. El programa ha fet un salt de qualitat arran de la pandèmia, fins i tot, s’ha incorporat una nova presentadora. És la Laia De Luca, de només 9 anys. Tot plegat, cada dia fa patxoca i també és gràcies a la implicació de molta més gent. Soc un privilegiat sumar 100 programes amb Ràdio Catalunya Itàlia.

Fa més anys que viu a Itàlia que a Catalunya. Quins records té de quan vivia a Barcelona?

Sempre vaig viure al barri de Les Corts. De fet, recordo encara com es va anar construint el Camp Nou. De ben jove vaig treballar a l’Hogar del Libro, sempre m’han apassionat els llibres. Per això, possiblement, vaig fer la carrera de Filologia italiana a la UB. Va ser el pas previ a optar per una plaça d’intercanvi cultural i una beca d’investigació a Roma. L’aleshores degà de la UB, Joan Badia i Margarit va escriure unes cartes de recomanació que segur que van ajudar-me a trobar la feina com a mestre d’espanyol a l’Instituto Cervantes -aleshores Instituto Español de Cultura- de Roma, on hi treballo des de la meva arribada a Itàlia. Feia uns anys que volia marxar de Barcelona i va ser el moment de fer-ho.

Hi haurà camí de tornada?

Li he de confessar dues coses: d’una banda, que des de que visc a Itàlia mai m’he plantejat tornar a viure a Barcelona. I de l’altra, que arran d’emetre setmanalment el programa de ràdio m’ha servit per connectar novament amb les meves arrels. Per aquest motiu, darrerament se m’han despertat les ganes de tornar, però potser quedarà en això. De moment, no em plantejo deixar Roma. La ràdio seguirà sent el meu lligam amb Catalunya.