L’artista barcelonina Rita Valldeperas estudia a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston [Foto: cedida]
Rita Valldeperas (Barcelona, 2006) té només 19 anys, però ja ha convertit la música en el centre del seu projecte vital. Actualment, estudia a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston (Massachusetts, Estats Units), un dels centres de referència mundial de música moderna. Pianista, cantant i compositora, defensa un estil íntim i emocional influït pel pop acústic i la cançó d’autor. El pròxim 5 de març serà la seva primera carta de presentació en directe des que va arribar a Boston. A Exterior.cat, Valldeperas aborda la seva nova vida nord-americana al bressol de la música moderna i els reptes per imaginar una carrera professional a través les seves cançons.
Quan vas començar a sentir-se seduïda per la música?
Vaig començar tocant el piano a l’escola Sant Gregori de Barcelona, però quan tenia 10 anys em vaig adonar que el que realment m’agradava era cantar i escriure cançons. Va ser llavors quan vaig entendre que volia ser cantautora.
Ets un exemple de precocitat.
[Somriu] Amb 14 anys ja buscava llocs on actuar: restaurants, hotels… anava amb el meu piano, el micro i donant targetes de presentació. Tocava mentre la gent sopava, que és la millor pràctica perquè gairebé ningú t’escolta i pots equivocar-te tranquil·lament [riu]. Però quan algú aixecava la mirada del plat i prenia atenció, sentia que alguna cosa funcionava.
Hi ha algun moment determinant que et va confirmar aquesta vocació?
Sí. Quan vaig fer 16 anys, els meus pares em van fer com a regal la gravació de tres cançons a l’estudi Medusa de Barcelona amb el productor Dani Val. Era la primera vegada que enregistrava en un estudi professional i vaig entendre que podia transformar un sentiment en alguna cosa tangible i compartir-lo amb el món. Allà vaig pensar: “Crec que això és el que em fa feliç de veritat”.
La música ja formava part del teu entorn familiar?
Sí! [somriu] No s’entén casa meva sense la música. El meu pare és guitarrista —no professional— i tocava fins tard a la nit. Jo me n’anava a dormir sentint guitarres i bateries. Aquell ambient em va marcar molt de ben petita.
“Quan vaig gravar en un estudi professional sent adolescent vaig entendre que la música era el que em feia feliç”
Actualment, estudies a la prestigiosa Berklee College of Music de Boston. Com decideixes fer aquest pas?
Sempre havia sentit parlar de Berklee com la gran universitat de música moderna, però ho veia molt lluny. De fet, jo tenia previst estudiar Psicologia després de la Selectivitat. Però, a darrera hora, vaig sentir que aquest no era el meu camí i vaig pensar que la resposta sempre havia estat davant meu: la música. I vaig aplicar a presentar-me a les proves d’accés a Berklee.
Què recordes de la prova d’accés?
Vaig cantar una cançó per Zoom… i em van acceptar! [riu]. Ser a Berklee ha estat la millor decisió que he pres mai.
Foto: cedida
Creus que formar-te musicalment a Berklee marcarà un abans i un després en la teva carrera com a artista?
Totalment. Aquí estic envoltada de milers de músics increïbles de tot el món. Aquí la música és constant: a la cafeteria, als passadissos, a tot arreu. És música les 24 hores del dia. Col·labores amb artistes diferents i vas trobant la teva pròpia veu. És impossible que no et transformi, és un lloc inspirador.
Actualment, com combines la formació acadèmica amb la teva identitat artística?
Les classes acadèmiques —harmonia, teoria o solfeig— m’han ajudat a posar nom al que ja feia intuïtivament. Ara puc comunicar-me millor amb altres músics. Però Berklee no et diu qui has de ser: et dona eines. La veu pròpia l’has de protegir tu mateixa.
“Boston i Barcelona s’assemblen molt com a ciutats: valoren molt l’art i la música”
A més de Rita Valldeperas, hi ha més presència catalana a Berklee?
Sí, som uns quants catalans, uns sis o set. De fet, el guitarrista Armand Aguilera, de Cardedeu, que m’acompanyarà en el meu concert de presentació. És curiós trobar aquest petit vincle tan lluny de casa teva.
Quins artistes t’han influït més, amb qui t’emmiralles?
Des de petita m’han marcat molt Amy Winehouse i Adele, sobretot per la manera de cantar i escriure. Però aquests últims anys la meva gran inspiració és Pablo Alborán. El meu estil s’apropa a un pop acústic, molt emocional, amb piano i balada sentimental.
Coneixies l’escena musical de Barcelona abans de marxar als Estats Units?
Vaig marxar amb 17 anys, així que tampoc profundament, però considero que Boston i Barcelona s’assemblen molt com a ciutats: valoren molt l’art i la música. Berklee, això sí, és una bombolla molt especial.
Quin paper té Barcelona en la teva identitat artística?
Per a mi Barcelona és casa. Quan hi arribo sento una cosa dins l’estómac difícil d’explicar. És on vull estar i on em sento realment connectada. Però, ara, toca créixer lluny de casa.
Foto: cedida
Estàs preparant un concert propi a Berklee.
Sí, serà el pròxim 5 de març. Per poder oferir la teva pròpia música a Berklee has d’aplicar-hi. Quan vaig sentir que ja tenia prou repertori, vaig presentar la proposta i em van seleccionar. Serà una hora amb la meva banda interpretant sobretot cançons meves —nou o deu originals— i alguna cover. És el primer concert que sento realment com “el meu”. I espero poder-ho compartir amb la gent que aquí considero la meva família i que, també, m’acompanyi la comunitat catalana de Boston.
“La música no és una cosa d’un dia per l’altre: s’ha d’anar construint a poc a poc”
Què voldries fer un cop acabis els estudis als Estats Units?
Soc conscient que Berklee té data de caducitat: quatre anys, dels quals aquest ja és el meu segon curs. Després m’agradaria tornar a Barcelona i continuar construint la meva carrera a poc a poc. Intento no planificar-ho tot massa perquè la música és imprevisible. Prefereixo anar creixent pas a pas.
L’esclat, el creixement i la consolidació en la indústria musical actual també està marcat per l’aparador digital i les xarxes socials. Quina mirada hi poses?
Ara tot és molt accessible: només necessites un mòbil i un vídeo pot fer-se viral. Però també pot ser efímer. Crec que és important créixer amb constància i entendre la professió, no només tenir un èxit sobtat.
Et condiciona el feedback que generen les xarxes?
Sincerament, em costa una mica. Sé que són la presència a les xarxes socials és important, però el que realment m’importa és la reacció del públic en directe: les mirades, el que sent la gent. La música en viu té una connexió que cap pantalla pot substituir.
Què vols transmetre amb la teva música?
Si aconsegueixo que algú senti alguna cosa al cor, jo ja soc feliç. No necessito res més.
Boston i Nova Anglaterra: la comunitat catalana que vol consolidar-se més enllà del MIT
