Ruben López forma part de l’staff tècnic de l’equip masculí de gimnàstica artística de Stanford University [Foto: Stanford University]
Rubén López Martínez (Sabadell, 1990) s’ha proclamat campió de la lliga universitària de gimnàstica artística -la NCAA- amb l’equip masculí de Stanford University. Des de Ripollet i passant pel CN Granollers i els centres CAR de Sant Cugat del Vallès i de Madrid, va debutar en uns Jocs Olímpics amb el combinat estatal a Londres 2012. Les lesions i una oportunitat laboral als Estats Units van fer que deixés de banda la seva carrera com a esportista, però els seus estudis de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport van ser el trampolí per marxar com a entrenador als Estats Units. Primer, a Burlingame i des d’aquest 2024, a Stanford (Califòrnia), el bressol de la gimnàstica artística a l’Amèrica del Nord. A Exterior, Rubén López parla de la seva experiència i d’una trajectòria per a emmarcar.
T’acabes de proclamar campió de la NCAA de gimnàstica artística. Si fossis dels Estats Units i haguessis de triar universitat, Stanford seria l’escollida?
Sí, és una potència quant a gimnàstica i quant en l’àmbit acadèmic, és una universitat de prestigi. No hi ha cap altra que tingui el nivell en gimnàstica que té Stanford. Prova d’això és que han guanyat la NCAA cinc anys de forma consecutiva, i cinc dels dinou gimnastes són a l’equip nacional, el seu nivell és molt alt. En el meu horitzó només em plantejava anar a Stanford, si no no hauria marxat de Burlingame.
Si Stanford és la millor universitat, quin paper juguen els Estats Units en gimnàstica artística masculina?
Quant a països, la Xina, Japó i Rússia són al capdavant, i en una segona categoria en formen part els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya o Ucraïna.
Aquest gener et vas incorporar a Stanford. Quina és la teva funció en l’staff tècnic?
Som un equip de quatre entrenadors que dirigim un equip de dinou gimnastes que competeixen a la NCAA i a totes les competicions internacionals fora dels Estats Units. La nostra funció és ajudar l’entrenador principal, preparar la logística dels desplaçaments i planificar la temporada. També viatgem amb l’equip.
Com estàs aplicant tot el teu bagatge en el món de la gimnàstica artística als joves esportistes de Stanford University?
A mi, la gimnàstica d’elit m’ha fet ser la persona que soc avui, no només pel que fa als coneixements tècnics, sinó pel meu caràcter. Li ho dec tot. La meva mentalitat és que ja no em cal anar als Jocs Olímpics un altre cop, el meu valor com a persona no va relacionat amb els resultats dels meus gimnastes ni amb els que vaig tenir jo. El que vull és transmetre la meva passió a les persones que s’apropen a treballar amb mi, jo els ajudaré i aquesta és la filosofia de la meva experiència.
“La gimnàstica d’elit m’ha fet ser la persona que soc avui, li ho dec tot”
Quan aterres als Estats Units?
Vaig arribar el 2021, quan vivia a Barcelona. I té una història al darrere: vaig conèixer la meva dona el 2009 al CAR de Madrid, ella era saltadora de trampolí i tenia clar que volia anar als Estats Units, viure a Califòrnia i estudiar a la universitat de Stanford. Però em va conèixer a mi i no es va atrevir a fer-ho, i això era un pes que sempre he portat, perquè ella havia renunciat a tot això per mi. El 2015 vam visitar Califòrnia i allò va encendre una flama dins meu que em deia que volia anar-hi, a tots els entrenadors que coneixia i que tenien relació amb els Estats Units els oferia la meva feina.
I vas fer tot el possible per anar-hi?
Sí, però no era fàcil. El 2021, se’m va oferir la possibilitat de dirigir un equip a Burlingame, a Califòrnia, per entrenar amb nens i agafar la seva posició. Vaig fer una videotrucada amb l’amo del gimnàs i, en dues setmanes, ja viatjava cap als Estats Units, tot sol. Al cap d’un temps, la meva dona va aconseguir teletreballar per a la mateixa empresa tecnològica on estava i va traslladar-se a viure a Califòrnia.
Com va ser l’etapa a Burlingame?
Molt bona, sense aquella oportunitat, ara no estaria als Estats Units. Venir a aquest país no és fàcil, tota la paperassa ho complica, i durant els dos anys que vaig ser-hi no tinc cap paraula dolenta sobre aquella feina. Vaig aprendre molt, era la meva primera experiència com a entrenador i els nens estaven molt contents, però vinc de l’esport d’elit i volia ser el millor, pensava que només estava mostrant el 10% del que tenia a dins.
La distància entre Burlingame i Stanford era molt curta…
Sí, de només 20 minuts! [riu] És el millor equip de gimnàstica que pot haver-hi i esperava arribar algun dia. L’oportunitat va arribar perquè un dels entrenadors de Stanford que coneixia em va dir que hi havia una vacant a l’staff tècnic. Vaig aplicar per aquella plaça i la vaig guanyar! [somriu]. Formar part de Stanford és un somni fet realitat.
“Sense l’oportunitat de Burlingame ara no estaria treballant en la gimnàstica artística als Estats Units”
Foto: Stanford University
Anem als inicis. Com vas iniciar-te en el món de la gimnàstica?
Els meus pares tenen un gimnàs a Ripollet des de fa 38 anys i jo he crescut envoltat d’esportistes. Quan sortia de l’escola, no anava al parc, sinó que em portaven al gimnàs i veia persones més grans que jo fent activitat física i hi havia unes classes d’acrobàcies on em van apuntar, amb 3 o 4 anys feia moviment que no són normals per a un nen tan petit. Més tard, un amic del meu pare em va veure i li va recomanar que m’apuntés a fer gimnàstica, així que després d’insistir-hi em van portar al CN Granollers, on vaig provar-ho i vaig entrenar-hi des dels vuit anys fins als dotze.
Què va passar aleshores?
Jo no tenia cap objectiu d’anar als Jocs Olímpics ni de marxar, el CN Granollers era com el pati de l’escola, per a mi, però vaig anar evolucionant molt ràpid dins del programa de tecnificació de la Federació Catalana de Gimnàstica i em van seleccionar per marxar al CAR de Sant Cugat.
Et va costar, fer aquell pas?
Sobretot l’adaptació als entrenaments, vaig passar d’entrenar tres hores diàries a fer-ho durant sis de dilluns a divendres. Era més del doble i els primers mesos arribava a casa i anava directe al llit, sense sopar, però em vaig acabar adaptant.
L’etapa pel CAR Sant Cugat, l’últim trampolí abans dels Jocs Olímpics, com va ser?
Vaig ser-hi fins als 18 anys i els recordo com els millors anys de la meva vida, vaig entrar-hi amb dotze nois que ara són els meus millors amics, ho fèiem tot junts i ens ho passàvem genial, tot i que els entrenaments eren molt durs. Em va costar molt rendir al nivell que esperaven de mi, perquè quan anava a les competicions estava per sota de les meves possibilitats.
En algun moment vas plantejar-te deixar la gimnàstica?
Aleshores volia estudiar Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, però no volia deixar la gimnàstica. En paral·lel, tenia clar que volia anar als Jocs Olímpics, així que havia de seguir al CAR. Vaig buscar alternatives i vaig marxar al CAR de Madrid, on hi ha la Universitat Politècnica de Madrid, i vaig compaginar-ho fins als 23 anys.
“A Catalunya quan tens 18 anys, si no tens el nivell per anar a l’equip nacional has de deixar de fer gimnàstica, no hi ha un punt mitjà, així es perden molts gimnastes”
Què va suposar el salt de Barcelona a Madrid?
Va ser un impuls per ser més professional, vaig pujar el nivell i vaig assolir els objectius que m’havia fixat. Tenia clar que havia d’estudiar, perquè no sempre viuria de la gimnàstica, i a Madrid vaig entrenar-me envoltat dels millors esportistes, això em va ajudar a créixer.
I vas assolir el teu somni, l’oportunitat de participar en uns Jocs Olímpics.
Una lesió del lligament creuat i el menisc del genoll semblava el final de la meva carrera. Però, en canvi, va ser un revulsiu. Durant aquell temps de recuperació vaig posar el focus en el meu entrenament mental i vaig fer pràctiques imaginades dels entrenaments, alhora que vaig treballar molt amb el psicòleg esportiu. Així, quan vaig tornar tenia un nivell superior i em van cridar per al meu primer Mundial classificatori, l’any 2011, i al preolímpic i als Jocs Olímpics de Londres el 2012.
El teu comiat com a gimnasta va ser una retirada relativa…
Després d’aquells Jocs Olímpics vaig plantejar-me ser-hi en els següents, però l’equip no tenia el nivell necessari i a mi em van arribar totes les lesions. Sincerament, mai he dit que vaig retirar-me, i és que mentre em preparava per anar als Jocs Olímpics de Tòquio va arribar la pandèmia, es van ajornar un any i jo ja no arribava… Aleshores vaig rebre una trucada dels Estats Units, vaig fer la maleta i en dues setmanes vaig travessar l’Atlàntic. Va ser l’excusa perfecta.
Després d’uns anys convivint amb l’esport universitari als Estats Units. Quines diferències hi ha respecte a Catalunya?
La diferència és bestial, ara entenc per què els Estats Units tenen aquell nivell esportiu tan alt, i és gràcies a la universitat. A Catalunya i a l’Estat espanyol quan tens 18 anys, si no tens el nivell per anar a l’equip nacional has de deixar de fer gimnàstica, no hi ha un punt mitjà, així es perden molts gimnastes.
Als Estats Units això no passa.
Per continuar practicant un esport en edat universitària, als Estats Units no necessites ser el millor. Com que hi ha més esportistes, hi ha més possibilitats d’escollir i pots crear un equip més competitiu. No és només la quantitat de gimnastes que hi ha, sinó el fet de la quantitat de competicions que hi ha durant la temporada. A Catalunya no competeixes tant, i fer-ho més sovint fa que el teu nivell pugi.
“Als Estats Units, hi posen més espectacle. En les competicions, el gimnasta la gaudeix més, l’equip està per sobre de tot, no hi ha egos”
En la posada en escena de la gimnàstica en competició, hi ha diferències?
A Catalunya tot és molt més seriós: saludes, fas l’exercici, tornes a saludar i ja està. Als Estats Units, hi posen més espectacle. En les competicions nord-americanes, el gimnasta la gaudeix més, l’equip està per sobre de tot, no hi ha egos i s’ho passen bé competint. M’agradaria que tothom tingués l’oportunitat de veure un entrenament d’un equip universitari, per a mi no és anar a treballar.
Foto: Stanford University
Com veus la tasca que fan a Catalunya quant a gimnàstica artística?
Mira, jo em sé de memòria el que es fa a Catalunya. Ho he viscut durant molts anys i sé quins són els punts febles, hi ha coses que mai canviaran, i per això vaig marxar. A Catalunya, un entrenador no pot dedicar-se professionalment a la gimnàstica, cosa que l’obliga a buscar-se una altra feina. Aquest fet provoca distraccions i fa que el focus no es posi únicament en la gimnàstica. A més, hi ha molts egos per part dels entrenadors, tot i que no vull dir que tots siguin iguals. Així i tot, a Catalunya es fa un treball molt bo, tot i els pocs gimnastes que hi ha respecte a altres països.
Pel que fa als recursos, les diferències encara són més evidents.
Sí, als Estats Units hi ha una inversió molt gran en l’esport. Quan hi inverteixes, pots formar millor els entrenadors, si tenen millors salaris els esportistes estan més ben preparats i el nivell competitiu puja.
La gimnàstica artística no és un esport de masses. El gran públic només hi pensa quan s’apropen cites com els Jocs Olímpics o els mundials.
Sí, jo recordo que quan no era any olímpic o un any en què t’estaves jugant una classificació, ho notaves, quedaves una mica de banda. A Catalunya, és públic, però als Estats Units és privat i els CEOs de les empreses d’àmbit privat hi posen diners directament sense passar per cap filtre.
“No m’esperava formar part del millor equip de gimnàstica artística dels Estats Units i guanyar la NCAA, és un somni fet realitat”
Estàs fent allò amb què havies somiat sempre?
Sí, i està sent millor del que m’havia imaginat. No m’esperava formar part del millor equip de gimnàstica artística dels Estats Units, guanyant la NCAA i ensenyant un nivell tan alt d’aquest esport. És un somni fet realitat.
Tenint en compte el moment dolç que estàs vivint, a Catalunya només hi tornaràs de visita?
Sí, ni jo ni la meva dona veiem la possibilitat de tornar a viure a Catalunya. Som feliços, tenim la feina que ens agrada i estem vivint la vida que havíem somiat. És evident que trobem a faltar la família, però, si no ho fem ara, quan ho farem? És el moment, estem vivint l’experiència de la nostra vida i no sabem què passarà. Ara bé, la idea és quedar-nos als Estats Units fins que ens jubilem, després ja tornarem a Catalunya.
