Foto: Salvador Pané és fill del Masnou i treballa com a investigador sènior a Suïssa [ETH Zuric]
Salvador Pané i Vidal (Barcelona, 1980) és codirector del grup Multi-Scale Robotics Lab a l’Institut de Robòtica i Sistemes Intel·ligents (IRIS) de l’ETH Zuric. Doctorat en Química per la Universitat de Barcelona (2008) és autor de més d’un centenar d’articles en revistes internacionals i llibres especialitzats en la ciència. S’ha especialitzat en la investigació sobre materials i processos de fabricació per a la micro- i nanorobòtica. Des de Suïssa -on hi viu fa més de tretze anys- ha establert col·laboracions internacionals d’èxit amb diversos grups de recerca de Catalunya, Alemanya o els Estats Units. Des del 2016, representa Suïssa a l’Acadèmia Europea de Tecnologia de Superfícies (EAST). Fa dos anys va ser guardonat amb el premi Big-on-Small a la Conferència Internacional de Manipulació, Automatització i Robòtica a Petites Escales (MARSS). Fill del Masnou (Maresme), Pané compagina la passió per la ciència musicant poesia fruit de la descoberta quan era jove del poeta barceloní Eduard Miró. De tot plegat, Pané ho explica en aquesta entrevista a Exterior.cat.
T’has establert a Suïssa com a investigador i sumes 13 anys lluny de casa. Com va arribar l’oportunitat d’incorporar-te a l’ETH Zuric?
Aleshores quan encara vivia a Catalunya, la Generalitat va oferir-me la possibilitat de visitar un grup de recerca a l’exterior. Així, vaig sol·licitar una de les beques i em van concedir l’oportunitat de treballar on encara soc avui a Zuric. Va ser un tràmit molt ràpid. Durant un any vaig ser a l’ETH com a doctorant visitant i després em vaig incorporar com a postdoctorat fins a investigador sènior. Quan era a Barcelona investigava els processos electroquímics per sintetitzar metalls magnètics. Un cop a Zuric, m’especialitzo en la recerca de la micro i la nanorobòtica.
En què es basa?
En trobar processos i materials per construir el que anomenem micro i nanorobots. A grans trets, els micro- i nanorobots són estructures o dispositius de dimensions micro i nanomètriques que tenen la particular habilitat de moure’s en diferents fluïds. Una de les seves aplicacions podria ser en l’àrea biomèdica, concretament, per al tractament de malalties d’una forma mínimament invasiva, Així, el robot s’implantaria dins el cos humà, es mouria a través de la vasculatura fins a arribar a un teixit afectat on finalment realitzaria la tasca de distribuir localitzadament i controlada un fàrmac. D’aquesta forma, minimitzaríem l’exposició d’òrgans sans als fàrmacs i els efectes secundaris que podrien comportar.
En quin punt es troba el procés d’investigació de la micro i nanorobòtica?
La comunitat científica ha dedicat una dècada i mitja a entendre com la locomoció funciona a les escales micro i nanomètriques. Els mecanismes que nosaltres faríem servir per nedar crol, per exemple, no servirien per impartir locomoció a micro o nanoestructures perquè són moviments simètrics amb el temps. Això és el que ens diu el Scallop theorem (teorema de la vieira) que va descriure el premi Nobel de física, Edward Purcell.
“La comunitat científica ha dedicat una dècada i mitja a entendre com la locomoció funciona a les escales micro i nanomètriques”
En què consisteix?
Aquest teorema estableix que per tal d’aconseguir moviment de translació a la micro i nanoescala cal trencar la simetria en les seqüències del moviment en el temps. Ho observem en la natura o, per fer-ho encara més gràfic i entenedor, ho podem veure quan intentem obrir una ampolla de vi amb un llevataps.
Què succeeix?
Quan tu agafes un llevataps i intentes travessar el suro del tap de vi pressionant-lo no avances gaire. En canvi, si ho fas a través del moviment rotacional del llevataps, sí. L’espiral metàl·lica del llevataps neda a través del suro perquè aquest moviment helicoidal no és simètric. Algunes bactèries tenen flagel·les en forma de llevataps que fan girar per tal de nedar a través de fluids. Hi ha d’altres maneres de moure’s. Si et fixes, quan agites un fuet, la seva corda descriu una mena d’ona asimètrica, que és semblant al moviment de les flagel·les dels espermatozous.
I com ho treballa la comunitat científica?
En els darrers quinze anys, la comunitat científica ha desenvolupat un seguit d’estructures micro i nanomètriques que exhibeixen mecanismes que els permeten trencar aquesta simetria de moviments en el temps i, per tant, propulsar-se. Des del nostre laboratori, ho hem fet a través d’estructures i camps magnètics. De fet, el nostre grup ha reproduït amb microrobots i nanorobots magnètics, els mecanismes que empren les bactèries i els espermatozous per nedar a través de fluïds.
Quin és el gran repte?
El repte de la robòtica a petita escala és complex, un autèntic trencaclosques que la comunitat científica està afrontant. Bàsicament, el gran repte seria identificar les malalties o les condicions que podrien ser tractades amb aquestes estructures intel·ligents i dissenyar aquestes estructures per tal que funcionessin de forma eficaç per a un tractament específic.
On poseu el focus des del laboratori de l’ETH Zuric?
Em concentro en la investigació dels micro i nanorobots per a aplicacions en l’espina dorsal, una regió del cos que és relativament propera a l’exterior, i que suposa presumiblement menys obstacles per l’actuació dels robots en comparació amb d’altres parts del cos. En aquest cas, la prioritat no passa per enviar fàrmacs amb els robots sinó que les mateixes estructures robòtiques són la teràpia. Sota l’acció dels camps magnètics, aquestes estructures que actualment investiguem, no només es mouen sinó que també poden generar electricitat. Precisament, aquesta electricitat es pot fer servir per regenerar teixits danyats. En el futur, per tant, aquests micro i nanorobots es podrien utilitzar per reparar teixits danyats de la medul·la espinal o del nervi òptic.
Foto: L’investigador masnoví al laboratori de Zuric [cedida]
Així és. D’una banda, vaig gaudir d’una subvenció d’1,5 milions d’euros en cinc anys per investigar nanomaterials compostos amb propietats magnetoelèctriques per a aplicacions químiques i biomèdiques. I la més recent, de 2 milions d’euros en cinc anys, per desenvolupar nanorobots porosos per a aplicacions biomèdiques en el sistema nerviós central.
En el grup de treball a l’ETH Zuric hi treballeu una trentena de professionals. Quin és el perfil dels qui hi formeu part?
És un dels pocs grups dedicats a la investigació de la micro i nanorobòtica que sigui tan interdisciplinari. El grup compta amb enginyers elèctrics, enginyers mecànics, enginyers informàtics, enginyers de materials, físics, químics i nanotecnòlegs. I tots ells, de nacionalitats ben diverses. Fins i tot, hi formem part tres catalans.
“Durant la pandèmia continua imposant-se el partidisme en un escenari tan preocupant com aquest. I això em fa pensar que els polítics no n’han pres consciència”
La pandèmia sanitària ha posat en evidència que cal que els governs apostin per la investigació, la ciència i la recerca. Creus que la crisi de la Covid-19 farà canviar aquesta tendència?
Seré sincer. Pel que hem vist continua imposant-se el partidisme en un escenari tan preocupant com aquest. És el cas de les crítiques que ha rebut l’epidemiòleg Oriol Mitjà. I això em fa pensar que els polítics no han pres suficient consciència de la importància que té invertir en ciència, recerca i tecnologia. La ciència ha d’estar al marge de les discrepàncies polítiques, i els polítics han de saber rebre les crítiques dels científics com a una oportunitat, i no, com a un atac al partit o al seu programa.
Per als investigadors catalans, les millors oportunitats són a l’estranger?
A Catalunya hi ha oportunitats, però no són suficients. El programa ICREA, que té com a objectiu impulsar i premiar l’excel·lència de la recerca dels professors de les universitats públiques, ha estat un èxit. Té prestigi, hi ha professionals amb molt talent, però caldria fer un pas més endavant. Jo canviaria de soca-rel el sistema universitari i d’investigació catalans.
T’has plantejat mai fer un canvi d’aires, deixar Suïssa o buscar una nova orientació professional com a investigador?
Sempre estic obert a tot i no em tanco mai cap porta. Personalment, soc dels qui m’agradaria tornar a Catalunya, però no puc fer-ho perquè no hi ha pressupost que em garanteixi tot el procés d’investigació i facilitats que sí que tinc a Suïssa. Tinc la sort que em sento ben recolzat en el grup de recerca on em trobo.
“El poeta Eduard Miró és el culpable que jo escrigui i musiqui poesia, una activitat que ha acabat sent el millor antídot per aïllar-me de la feina”
A més de la ciència tens una altra passió: la música.
Així és i ve de lluny. Hi ha gent que fa esport i jo necessito el meu temps per a la música. Toco el piano des de ben petit i allà on visc, encara que sigui de vacances, sempre tinc un piano a prop. I tot plegat, ho combino amb la poesia, on ja he fet molts recitals, un parell d’ells a Zuric.
D’on et ve l’estima per la poesia?
Quan tenia 15 anys vaig llegir un parell de poemes d’Eduard Miró i em van fascinar. Un dia que vam coincidir al Masnou, em vaig apropar a ell i el vaig felicitar. Des d’aleshores tenim una relació molt intensa, és un dels meus millors amics, fins al punt que sempre diem que som pare i fill putatius. Li he musicat una trentena de poemes que estan agrupats en dos àlbums. En un d’ells hi ha la peça ‘In vino veritas’, escrita per la seva filla Laura.
I a partir d’aquí també s’ha atrevit a escriure’n.
A través d’Eduard Miró he pogut conèixer altres grans poetes com Marta Pérez, Vicenç Llorca, Carles Duarte, Teresa Costa-Gramunt, o Josep-Ramon Bach. Eduard Miró és el culpable que jo escrigui i musiqui poesia, una activitat que ha acabat sent el millor antídot per aïllar-me de la feina, i potser també, una manera de mantenir-me a prop de la meva Catalunya estimada.
