Font: ANC
Una quarantena d’intel·lectuals, polítics, professors universitaris i filòsofs italians han fet públic un manifest que demana la llibertat dels presos polítics i el retorn a la normalitat democràtica a l’estat espanyol. El manifest, publicat pel diari Lef.it, suma centenars d’adhesions. Entre els signants destaquen l’alcalde de Nàpols, Luigi de Magistris; Pietro Cataldi, rector de la Universitat per a estrangers de Siena; Nancy de Benedetto, president de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans de la Universitat de Bari; Fabio Marcelli, de l’Associació de Juristes Democràtics i Rossella Selmini, de la Universitat de Minnesota, Minneapolis-Bolonya.
El manifest íntegre ha estat traduït al català per Marco Giralucci i Isabel Turull:
«Catalunya, Europa, democràcia
A Madrid, al cor d’Europa occidental, dotze representants de la política i de la societat civil de Catalunya són en aquests dies sota judici. Nou d’ells són en presó preventiva, en molts casos des de fa més d’un any. Els càrrecs són molt greus i la fiscalia els demana penes que poden arribar fins a 25 anys.
Entre els presumptes delictes de què se’ls acusa hi ha el de “rebel·lió”: és la figura criminal utilitzada per a aquells que el 1981 van irrompre armats dins el parlament espanyol i van treure els tancs al carrer. Efectivament, el codi penal espanyol, en la tipificació d’aquest delicte, requereix l’element de ‘l’alçament violent’. L’única violència fins ara clarament visible i que ha aparegut en gran nombre d’imatges que han fet la volta al món, és tanmateix l’emprada per les forces policials espanyoles, sortint de tot arreu del país cap a Catalunya amb el crit amenaçador de ‘a por ellos!’; pegant votants i manifestants (fins i tot no independentistes) que resistien pacíficament, amb els braços alçats, defensant els col·legis electorals; disparant bales de goma als ciutadans, tot i que el seu ús està prohibit a Catalunya.
Però la història judicial no s’acaba a Madrid, davant el Tribunal Suprem. Altres acusats són jutjats (per desobediència i altres delictes) pels tribunals de Catalunya; hi ha centenars d’alcaldes, activistes socials, artistes, investigats (i en alguns casos condemnats) per haver contribuït d’alguna manera a la preparació del referèndum o simplement per expressar les seves idees (eloqüent, en aquest sentit, l’Informe Amnistia Internacional 2017 / 18, pàgines 339-341). Hi ha, a més, set polítics, tant parlamentaris com membres de l’anterior govern català que es van refugiar a Bèlgica, Escòcia i Suïssa per no ser detinguts i per continuar la seva acció política des de l’exterior: són ciutadans lliures a tot Europa, perquè arran de la decisió d’un tribunal alemany en el cas de Puigdemont, l’autoritat judicial espanyola va retirar totes les euroordres d’arrest en contra d’ells.
Més enllà de les anomalies tècniques dels procediments judicials (destacades per diversos observadors internacionals), és evident el què està passant: s’està discutint als tribunals una qüestió eminentment política, que mai no hauria d’haver sortit del camp de la política. Es criminalitza tota una classe política, la responsabilitat de la qual és haver intentat obligar les institucions espanyoles, tancades radicalment al diàleg, a obrir-se. S’oblida que més de dos milions de ciutadans catalans han estat demanant des de fa anys, d’una manera correcta i pacífica, poder-se expressar lliurement i democràticament sobre quina hauria de ser l’estructura de les relacions entre Espanya i Catalunya.
Només des d’una posició de nacionalisme intransigent es pot mantenir que la qüestió de la independència de Catalunya sigui un tema sobre el qual ni tan sols es pot obrir el debat democràtic; només des d’una posició il·liberal es pot considerar preferible la limitació dels drets fonamentals civils i polítics.
El silenci d’Europa, que liquida l’afer com una qüestió interna a Espanya, és deplorable i perillós. És un signe de debilitat de les institucions europees, no de força, i contribueix a la radicalització del conflicte, no a la seva resolució. Si la UE accepta la criminalització de la protesta pacífica i de la desobediència civil en un país membre de la rellevància d’Espanya, els que són amenaçats són els drets de tots els demòcrates, no només dels catalans, sinó dels espanyols i dels europeus. I aquest silenci és fins i tot vergonyós quan el Parlament Europeu prohibeix als polítics catalans refugiats a l’estranger participar en una conferència organitzada a les seves instal·lacions tot permetent, gairebé simultàniament, un debat anti-catalanista promogut per Vox, un partit espanyol d’extrema dreta, obertament i programàticament homòfob, masclista, xenòfob.
És preocupant també l’escassa atenció d’una part de la premsa, l’opinió i els intel·lectuals del nostre país envers aquesta qüestió. En l’escenari descrit, creiem, al contrari, que és totalment necessari el compromís i el control vigilant de tots aquells que es preocupen per la protecció dels drets, els valors democràtics i els principis consagrats en els propis tractats de la UE.
Demanem, com a ciutadans europeus, l’alliberament dels presos catalans, el retorn a una situació de normalitat democràtica i l’obertura d’un diàleg polític sobre la qüestió, l’únic camí que pot conduir a una solució coherent amb els valors de la democràcia.
El destí de Catalunya és el nostre destí i el destí de tot Europa.»
