40 anys del judici a les juntes militars a l’Argentina: la reflexió de testimonis a la delegació catalana del Con Sud

L’any 1985, l’Argentina va viure un procés judicial i polític únic en la història del món: després d’una cruenta dictadura militar (1976-1983) en la que es calcula que es van fer desaparèixer 30.000 persones, es va jutjar, en un tribunal civil, els alts càrrecs militars que havien perpetrat violacions massives als drets humans.

Alguns d’ells, com el dictador Jorge Rafael Videla, van morir entre reixes. L’Argentina va viure, així, una transició a la democràcia ben diferent de la que es va viure a l’Estat espanyol. Avui, quan fa quaranta anys d’aquell judici, la delegació del govern de la Generalitat al Con Sud ha convidat alguns dels protagonistes d’aquell capítol de la història argentina, per reflexionar sobre el paper de la justícia en la construcció de la democràcia.

Els doctors Guillermo Ledesma i Jorge Valerga Aráoz, jutges i integrants del tribunal; Daniel Salvador, exsecretari de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP), i Julián Strassera, advocat i fill del fiscal del judici, Julio César Strassera (1933-2015), van mantenir un diàleg amb el delegat Josep Vives, i amb més d’una quarantena de persones que es van apropar a la seu de delegació.

Els convidats van destacar dos punts importants en la viabilitat i l’èxit del procés: en primer lloc, jutjar els militars va ser una decisió política. El flamant president Raúl Alfonsín, de la Unió Cívica Radical (UCR), havia guanyat les eleccions contra el candidat peronista Ítalo Luder. Alfonsín –contràriament a Luder– va prometre, ja en campanya, anul·lar la llei d’autoamnistia que els militars s’havien atorgat després de la derrota contra el Regne Unit a la guerra de les Illes Malvines.

El delegat Vives dialoga amb cinc testimonis d’excepció: Guillermo Ledesma, Jorge Valerga Aráoz, Daniel Salvador i Julián Strassera

El règim militar, definitivament enfonsat, pretenia no assumir cap mena de responsabilitat per les atrocitats comeses, continuant amb la dinàmica habitual de l’Argentina al llarg del segle XX, on es van anar alternant governs democràtics i cops d’estat que derivaven en règims autoritaris i repressius. En aquest sentit, Daniel Salvador va destacar la voluntat d’Alfonsín “d’acabar amb la impunitat”, va dir: “però això és una decisió política”.

El segon punt que es va subratllar va ser la universalitat del “Nunca Más”, la consigna que va segellar aquell episodi històric: “Alfonsín va aconseguir que, allò que podria haver estat l’èxit del seu partit, fos un l’èxit de tot un país”. El judici a les juntes militars és una fita simbòlica molt preuada pels argentins, que en la seva àmplia majoria sent orgull per un procés que, genuïnament, va contribuir a la pacificació del país després d’anys d’arbitrarietat i terror, i que molts avui consideren que els atorga una autoestima col·lectiva important, a més d’una sòlida consciència democràtica. “El Nunca Más es va constituir, abans que res, en una condemna moral que va superar estructures polítiques”.

L’informe homònim sobre els abusos, les tortures i la desaparició forçada de més de 30.000 dissidents, va ser elaborat per membres de la CONADEP, una organització impulsada per Alfonsín i conformada per intel·lectuals i defensors dels drets humans que, en un temps rècord, es van encarregar de recopilar tota la informació possible al voltant de la repressió.

Com que no podien comptar amb l’ajut de les forces de seguretat (ja que la democràcia era acabada d’estrenar i les institucions no s’havien depurat, a banda que sobrevolava un constant temor a un nou alçament armat), s’hi van posar amb les eines que tenien, i en sis mesos van reunir prou testimonis –a l’Argentina, però també arreu del món, de la mà dels sobrevivents que van testificar des de l’exili– que van servir com a material de proves per presentar davant de la justícia.

“Tots nosaltres sospitàvem que hi havia hagut una repressió feroç, però cap de nosaltres imaginava l’horror que havien patit aquelles persones”, van subratllar

Quant als membres del tribunal, per la seva banda, eren joves jutges determinats a aplicar la llei, malgrat les amenaces d’atemptat que sovint rebien. En sessions que sovint s’allargaven fins a la nit, Guillermo Ledesma en destacava “l’heroïcitat” dels testimonis, “que havien patit en carn pròpia la detenció, la tortura o la desaparició dels seus éssers estimats, i, així i tot, estaven allà, a cara descoberta, davant la possibilitat d’un altre cop d’estat”. El jutge reconeix que “tots nosaltres sospitàvem que hi havia hagut una repressió feroç, però cap de nosaltres imaginava l’horror que havien patit aquelles persones”.

Amb inevitables referències a la dictadura franquista i a les dificultats que es troben a l’Estat espanyol per fer justícia sobre gairebé quaranta anys de repressió, la conversa va concloure amb un intercanvi informal entre els assistents, entre els quals hi havia advocats, activistes i periodistes internacionals.

Buenos Aires reivindica la petjada històrica i cultural de la comunitat catalana a l’Argentina