La investigadora d’Olot treballa a la Fundação Champalimaud Lisboa [Foto: Paulo Alexandrino / Global Imagens]
Adriana Sánchez Danés (Olot, 1984) és biotecnòloga i investigadora principal de Cancer and Stem Cell Biology laboratory de la prestigiosa Fundação Champalimaud, a Lisboa (Portugal), una entitat capdavantera tant en el tractament com en la investigació del càncer. Llicenciada en Biotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Doctora en Biomedicina per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va traslladar-se a la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica) per fer els seus estudis postdoctorals, on va descobrir un mètode per evitar les recaigudes del càncer. És ambaixadora d’Olot i Garrotxina de l’Any (2019). A Exterior.cat, Adriana explica la seva aportació en la ciència des de Portugal.
La ciència i la recerca sempre han estat el seu motor vital?
Des de ben petita tenia molta curiositat per tot. Recordo que sempre preguntava el perquè de les coses, tant als pares com a professors. Possiblement, fruit d’aquesta curiositat va sorgir la meva vocació. La meva passió és la meva professió, és el que em mou i que he tingut la gran sort de poder dedicar-m’hi professionalment.
I sempre posant l’accent en l’estudi de malalties?
Sí, sempre m’ha interessat la biologia per poder comprendre quins són els mecanismes que hi ha darrere de les diferents malalties, especialment aquelles que són més comunes, com les més degeneratives o el càncer.
En la seva tesi doctoral vas desenvolupar un sistema per tal de generar neurones en cultiu a partir de cèl·lules mare per estudiar la malaltia del Parkinson.
En l’estudi de la meva tesi vaig desenvolupar un protocol per tal de generar neurones a partir de cèl·lules de la pell de pacients de Parkinson in vitro. Concretament, vàrem ser capaços primer de genera cèl·lules mare a partir de la cèl·lules de la pell i després diferenciar les cèl·lules mare cap a neurones dopaminèrgiques.
Què aporten les neurones dopaminèrgiques en l’estudi?
Les neurones dopaminèrgiques són les que bàsicament degeneren i moren en la malaltia de Parkinson. La principal novetat que va aportar el meu estudi és que les neurones dopaminèrgiques que derivaven de cèl·lules de pacients tenien la capacitat de reproduir en una placa de cultiu la degeneració que passa en el cervell dels pacients. Aquest model que vàrem desenvolupar ens va permetre entendre els mecanismes de la malaltia i com a plataforma per tal de testar nous fàrmacs i tractaments.
“Cada cop hi ha més tumors en edats molt prematures”
El seu camí vital i professional passa de Brussel·les a Lisboa.
Després de 7 anys a Brussel·les, els primers mesos a Lisboa van ser difícils, marcats per la pandèmia. Els investigadors necessitem el contacte amb el laboratori, i el teletreball va ser difícil d’encaixar, i a més va alentir la posada en marxa del nou equip de treball. Per sort hem pogut revertir la situació un cop acabada la pandèmia.
S’especialitza en la investigació del càncer. Continua sent un “mal lleig”?
És important normalitzar aquesta malaltia. Més enllà del respecte que ens produeix aquesta paraula, el que és rellevant és reaccionar de pressa i anar metge ràpid en cas de dubte davant qualsevol canvi que observem en el nostre cos. Com tots sabem si podem diagnosticar el càncer en etapes inicials augmenta realment el nivell de curació.
Ho fa en un dels centres de referència mundial: la Fundação Champalimaud de Lisboa.
Champalimaud és una entitat capdavantera tant en el tractament com en la investigació del càncer, un centre pioner en el camp de l’oncologia. Té un avantatge molt rellevant per a la investigació: el contacte amb els pacients.
Què investiga el seu grup de recerca?
Investiguem les diferències entre els càncers infantils i els que es donen entre els adults amb l’objectiu de trobar-ne un tractament diferent: teràpies específiques per a nens, amb menys efectes secundaris. Generalment, els pacients pediàtrics es tracten amb fàrmacs que s’han desenvolupat per a pacients adults, cosa que els provoca molts efectes secundaris.
Reduir els efectes secundaris és el moll de l’os de la investigació?
Sí, en el laboratori tenim dos corrents d’investigació. D’una banda, comparar la biologia dels tumors pediàtrics i adults, veure les seves diferències i similituds, per poder desplegar tractaments específics i dissenyar nous tractaments per als pacients pediàtrics. I, de l’altra, entendre la biologia de tumors pediàtrics molt freqüents com són els medul·loblastomes o els neuroblastomes.
“Esperem que no calguin més pandèmies perquè s’inverteixi en ciència”
La investigació fa que cada cop hi hagi més eines per afrontar aquests tumors en edat infantil?
Per una banda, és cert que cada cop el temps de diagnòstic és més curt i ràpid, per tant, les probabilitats de curabilitat del pacient són més altes. Així i tot, hi ha un escenari palpable en el qual cada cop hi ha més tumors en edats molt prematures, tant en nens com adults joves. Sí bé encara, se’n desconeixen les causes.
Foto: Paulo Alexandrino / Global Imagens
Creu que es destinen més recursos a investigar malalties més comunes com és el càncer que malalties minoritàries?
Sí, i hauríem de canviar-ho. S’hauria d’invertir més diners en ciència, això ens permetria investigar més i millor en malalties comunes i també en malalties rares. Des de la meva pròpia experiència he de dir que sovint es consideren els tumors pediàtrics com malalties rares i és més difícil rebre finançament. Per mi invertir en la investigació de malalties pediàtriques representa invertir en les noves generacions, en el futur de la nostra societat.
Estem sortint d’una pandèmia en la qual es va fer més visible que mai la necessitat d’apostar per la ciència i la investigació. N’hem après alguna cosa?
Amb la tornada a la rutina diria que poca gent se’n recorda. Fruit de la investigació es varen desenvolupar vacunes i es va evitar que molta més gent morís, i per això, és ara quan els governs haurien d’apostar-hi fermament i continuar invertint en ciència. Esperem que no calguin més pandèmies perquè s’inverteixi en ciència.
Creu que de portes endins la ciència ha d’enfortir la seva visibilització en la societat?
Sí, i és un missatge que intento inculcar en el meu equip. Els investigadors estem molt focalitzats en el nostre projecte i vivim en la nostra bombolla. És important contextualitzar la nostra investigació, fer divulgació científica i explicar com la recerca que fem pot tenir un impacte positiu en la societat.
I a les escoles i instituts, la ciència encara desperta vocacions entre els infants?
Precisament des de Lisboa, a través d’una iniciativa que lidero, ens dirigim als instituts de la ciutat de perfil econòmic baix per apropar-los la ciència. En aquests barris desafavorits, els infants no tenen referents universitaris i, així, els esperonem a què s’engresquin a cursar estudis universitaris i puguin projectar-se en investigadores. Per què tal com he repetit moltes vegades: “Hi ha moltes Marie Curies adormides i la nostra obligació és ajudar a despertar-les”
“Sempre he estat vinculada amb la comunitat catalana, tant a Brussel·les com a Lisboa”
Tenint en compte les limitacions que hi ha en l’àmbit de la recerca i la ciència, tenia clar que per créixer professionalment era imprescindible viure i treballar a l’estranger?
No hauria de ser imprescindible, però sí que és molt enriquidor en tots els sentits, també en l’àmbit personal. Tot i que la ciència té un llenguatge internacional, cada país usa diferents estratègies. I és bo conèixer-les.
Les administracions haurien de fer mans i mànigues per retenir el talent?
Sí, les administracions haurien d’incentivar el talent que és fora perquè pugui tornar amb unes condicions laborals acceptables. Perquè això passi, calen polítiques valentes. Malauradament, la inversió en recerca i desenvolupament és molt baixa. Ho diuen les dades: la mitjana europea és d’un 2,3%, a l’Estat espanyol, d’1,4%. Així és impossible retenir el talent.
És una dona i lideres un grup d’investigació científica. Així i tot, la ciència encara està molt masculinitzada?
Cada cop hi ha més dones científiques, encara estem lluny perquè els llocs de direcció generalment el percentatge d’homes és molt més elevat. Un dels hàndicaps que tenim les dones és la conciliació laboral i familiar. Cal encoratjar les dones perquè facin el pas, és possible conciliar un espai de direcció i la família.
Fa una dècada que viu a l’estranger. Com has viscut com a catalana lluny de casa?
Sempre he estat vinculada amb la comunitat catalana, tant a Brussel·les com a Lisboa. Precisament en un grup de catalans a Brussel·les vaig conèixer el meu marit. A Portugal, la delegació del Govern i el seu delegat tenen una actitud molt activa, promouen moltes activitats, cosa que és molt enriquidor per a tota la comunitat.
I tornar a casa?
És una possibilitat que els que vivim fora contemplem a curt o llarg termini.
